Tercer aniversari

En este tercer aniversari la col·laboradora principal d'este bloc m'ha demanat que ... Millor dit, m'ha amenaçat dient-me que si no eixia ja d'una, que no la buscara més. I realment, té tota la raó del món, perquè si en altres pàgines el més important és la paraula, en estes de natura una imatge és sempre millor que totes les descripcions possibles. Per tot això vos presente, per a que se li reconega tot el seu mèrit a la càmera, una Fuji Z20 (10 megapixels, zoom 3x i macro 8 cm). Pobra, ja s'ha endut algun bac i encara té ànims de fer fotos, espere que aguante prou. Perquè, què seria dels fotògrafs amateurs si no existira l'ajustament automàtic, el macro i el zoom? Segurament res!!

Este any, per si algú estava esperant-ho, no hi ha convit. Què no sabeu que estem en crisi i que l'estat de benestar està acabant-se? Però així i tot si algú té la il·lusió que se'n pague una a la salut del bloc.

Haureu notat que hi ha hagut alguns canvis en el format, he separat la part personal (dreta) de la general (esquerre) i també he afegit les fases de la lluna (de gran importància a la l'agricultura). No vos descric les passes per fer-ho amb esta plantilla, no vull marejar-vos.

Acabe recordar-vos, per si vos interessa el tot el que ix ací, que teniu múltiples formes d'estar al dia (mireu a la dreta) a través del canal que vos resulte més còmode: pel tradicional RSS, pel Facebook i, les novetats d'este any, a través del Twitter i per correu electrònic.

Buganvilla

La buganvilla (Bougainvillea glabra) és una enfiladissa que ens alegra tot l'estiu, i part de la tardor i hivern si les temperatures li ho permeten. Originària de Brasil, el nom li ve en honor de l'Almirall Louis Antoine (1729-1811), Compte de Bougainville, qui va fer la volta al món. I segons pareix eixe va ser mèrit suficient per dedicar-li una planta, segur que hi ha alguna altra raó.

Les flors s'agrupen en ramell a les puntes de les rames. Segur que algú dirà, la de la foto no en té moltes. Ja, es que, a banda de que patix un poc de sequera, tots els anys li faig una poda ben forta, que sinò forma una botja impenetrable. De tota manera, la podeu o no, sempre es recomana per a que continue florint bé el tallar les puntes ja florides per dalt de l'ultim brotador no florit.

En realitat, si vos fixeu, el que pareixen flors són realment tres bràctees (fulles modificades) que envolten les tres verdaderes i minúscules flors (de color blanc).

Altrament, aneu amb compte amb ella quan vos acosteu, que té unes punxes de mida. Ja diuen que la major de les coses boniques al final sempre acaben fent mal.

Fins ací el missatge de hui. Ara vos deixe que me'n vaig a plantar les creïlles, si fa uns anys que ja plante les de collir en primavera ara vaig a provar amb les de l'hivern, que demà és la lluna nova. Al desembre vos diré.

Bajoques de careta i palometes.

Este diumenge estava jo fent de manobre, mirant d'arreglar uns xicotets desperfectes al mur que rodeja el xalet, i en girar el cap vaig veure que hi havia molt de moviment a les bajoqueres de careta (Vigna sesquipedalis) que tenia al costat. Estes, com la majoria sabreu, tenen el costum de pujar cargolant-se per les canyes que els servixen de suport, formant una xicoteta bardissa. No cal que diga tampoc que tenen molts usos a la cuina.

Tenen flors grans, que una volta fecundades, donen lloc a una bajoqueta que anirà allargant-se cap a baix poc a poc, quasi sempre mantenint la flor seca a la punta, com si d'un xicotet calcetí es tractara. Seran fredolines?

Ja m'he despistat una altra volta, torne al que anava. La cosa és que hi havia moviments al voltant d'elles: el vol nerviós d'unes palometes. Jo em pensava que anaven buscant les flors i quina sorpresa em vaig endur al llegir que el que volien era pondre els seus ous. Què cotxines! No ho creieu, mireu una ací pillada "infraganti", l'ou és el puntet blanquet baix d'ella.

Resulta que la Lampides boeticus, que és així com s'anomena la nostra co-protagonista, pot trobar-se tot l'any a les nostres terres i és habitual veure-la rondant plantes de la família de les lleguminoses o fabàcies, de les que s'alimentaran les orugues que eixiran dels ous.

Ara amb les ales obertes, perdoneu la qualitat de la foto, però és que la càmera va tindre un "lapsus". Hi ha prou diferència d'un costat a l'altre, no?

Pink Diamond.

No vos preocupeu, que el bloc no ha canviat de temàtica i ara es dedica a la joieria. Continueu llegint i veureu:

"A la tercera va la vencida" diu la dita castellana, i així ha sigut en este cas. Sí, perquè des dels seus primers passos fins a hui ja ha passat, quasi, tres estius. La veritat és que l'any passat va fer un intent, però no va aplegar a res. Però, també és veritat que este any he hagut de separar-li les espates (les dos fulles que cobrixen inicialment el capoll) i inclús ajudar-lo a obrir la flor en vista de que no ho feia per sí mateixa (el que fa la impaciència). Trobe que tot açò és el motiu per qual se li dona també el nom Cyrtanthus elatus var. delicata, encara que finalment s'ha imposat la més "fashion" C. e. Pink Diamond. Ara que també he de reconéixer que segurament un poc d'esta problemàtica té relació amb el meu "encabotament" per tenir-la en una maceta menuda. Cosa que este any solucione, ja està bé!

La flor és tot un encant, amb un suau color rosat i un lleuger fons blanc. Recorda molt a aquella de les bruixetes, però com no va a fer-ho si són cosines llunyanes.

En esta foto es pot comparar la diferència de tonalitat i textura entre esta i l'original. No sé amb quina de les dos quedar-me, trobe què amb les dos així no erraré.