divendres, 4 de desembre de 2015

Visites botàniques noucentistes a Ifac: Boissier, Rouy i Rikli.


L'any passat vaig col·laborar en la publicació del Institut d'Estudis Calpins dedicada als viatgers que havien passat pel terme de Calp. Com no, la meua versava sobre els escrits que ens deixaren tres botànics noucentistes. Espere que vos agrade.



L’1 d’abril de 1837 un home de 26 anys embarcava a Marsella amb direcció a València. El seu no era un viatge de negocis o de família com era el cas de la majoria dels que l’acompanyaven. Ell era el botànic suís Pierre Emond Boissier (1810-88), que encoratjat pel seu mentor Augustin Pyramus De Candole i després de veure a Paris l’herboritzat a Andalusia per Philip-Barker Webb, havia decidit realitzar el seu propi recorregut botànic per aquesta regió espanyola, del qual deixaria constància en el llibre Voyage Botanique dans le Midi de l’Espagne pendant l’année 1837. Un viatge científic amb el qual buscava augmentar el seu herbari i fer-se un nom descobrint noves espècies en un país que, dins l’aire romàntic que envaïa el continent, s’imaginava més que europeu, una continuació de l’Àfrica plena de tots els encants del llunyà orient (González Bueno, 2010: 6). Aplegà a València el 4 d’abril i, després de gaudir de les festes de Sant Vicent, llogà una cabina en un llaüt per continuar el viatge cap el sud. Passat el Cap Martí una tempesta els sorprengué en el mar i els va fer buscar refugi a la vora d’

“Hifac[1], que els nostres anomenen sense cap motiu Calp, donant-li el nom d’un poble que es troba a una llegua més al sud. Un penyal calcari tallat a pic en la seua part superior, paregut en més menut a aquell de Gibraltar, avançat com ell dins la mar, i unit a la terra ferma únicament per una llengua d’arena”.
Concretament en el que ara coneixem com la Fossa, una
“badia que abrigada per ell és un bon fondejador davant els vents del migdia per a les barques menudes, i on prompte n’arribaren moltes altres grans, entre les quals hi havia diversos guardacostes reials. La bandera nacional onejava a dalt de tots els pals, presentant aquesta menuda rada un aspecte d’allò més animat”.

Fig. 1: Vista del Penyal i de la Vila d’Ifac des de la platja de la Fossa (Ayrouard, J. (1732-1746)).

A partir d’ací deixarem que ell mateix acabe el relat, inicialment més científic i que al final es tornarà tan romàntic que fins i tot ens pareixerà estar caminant al seu costat gaudint del paisatge, tot un reflex de les motivacions que s’apuntaven abans per aquest viatge.
“El paisatge era encantador. En el costat del penyal a peu de l’escarpament, s’elevaven muralles antigues i una vila en ruïnes. Tot el perímetre del poble estava envoltat de tossals plantats d’oliveres, i cap el fons una menuda vall s’obria del si de muntanyes aspres i cims aguts. Impacient de veure-ho tot de més a prop i d’herboritzar en el primer punt de sòl espanyol on podia observar una vegetació espontània, em vaig fer conduir a terra. La primera planta que vaig collir dels penya-segats que bordejaven la riba fou una bonica cistàcia en flor, que després vaig reconèixer com a mai descrita, i a la que vaig donar el nom d’Helianthemum caput-felis. Des d’aquell moment vaig caminar de troballa en troballa i sense allunyar-me més d’uns cent peus, vaig fer una herborització magnífica amb el delit que un botànic sols experimenta amb el primer contacte amb una flora nova per a ell. Els camps en guaret estaven coberts de Vella annua, Moricandia arvensis, Sisymbrium columnae, mentre que en els talussos i els llocs no cultivats es veia l’Arum arisarum, les Ophrys ciliata i lutea, la Polygala saxatilis, la Viola arborescens, l’Astragalus glaux i una multitud d’altres belles plantes. El Cistus clusii, de fulles semblants a les del romer, i algunes altres espècies del mateix gènere, formen grans matollars prop de la platja. Jo no sabia en quina fixar-me de tan gran com era la varietat i la nit vingué massa prompte suspenent aquesta atraient ocupació. 

 Fig. 2: Helianthemum caput-felis recollit per Boissier “ad collem maritimum propé Hifac, regni Valentinis”. Font: Royal Botanic Gardens Kew, Londres.

El ponent continuà bufant l’endemà amb la mateixa força. No em va fer pena, açò em donaria temps per visitar el penyal, on jo esperava trobar noves riqueses. En el flanc del costat septentrional vaig collir la Lavandula dentata, descoberta en aquest mateix lloc per Clusius[2] l’Helichrysum decumbens i l’Anthyllis cytisoides. Arribat a mitjana altura, el penyal tallat a pic m’impedí elevar-me més. Hi havia tres o quatre cordes grosses d’espart que penjaven per tot el llarg de l’escarpament. Ajudant-se d’aquelles i de les clivelles de la muntanya es podia pujar, sense cap dubte, al cim; més jo no podia estar segur de la seua solidesa per prendre aqueix camí amb el risc de caure des d’alguna centena de peus dins la mar si aquest suport fràgil m’haguera fallat. Jo ignorava l’ús que es podia donar a les cordes, i no va ser que fins al meu retorn que vaig trobar l’explicació en la Descripción del Reyno de Valencia de Cavanilles. Del seu temps i de molt abans, el penyal d’Hifac, per la posició avançada i l’altura, ha sigut un indret excel·lent per servir de atalaya o vigia destinada a controlar l’aproximació dels corsaris barbarescs i per donar l’alarma a les terres veïnes. Els paisans encarregats d’aquesta guàrdia pujaven per les cordes carregats amb el que els serviria d’aliment, i retirant-les en trobar-se dalt, es trobaven tan segurs com dins una fortalesa.
Dins les clivelles del penyal creixen magnífiques mates d’una espècie d’Hippocrepis llenyosa que Cavanilles va anotar en el mateix lloc, que jo vaig prendre en aquell moment per la balearica, i que després vaig reconèixer com a una espècie diferent. Vaig observar també la Succowia balearica, que ací com a Gibraltar és aficcionada als llocs humits i ombrívols. L’Scabiosa saxatilis Cav. era molt abundat, però encara no estava en flor. Contornejant la muntanya i passant prop dels murs en ruïna i coberts d’heura d’un vell castell adossat a la roca i destruït en un altre temps pels genovesos, vaig arribar al vessant meridional on no vaig tindre fortuna en el meu intent de trobar un passatge cap el cim, però em va compensar la bellesa d’una vegetació més ben desenvolupada que la de l’altre costat. Els pendents estaven adornats d’elegants fistons de Fagonia cretica de flors rosades, de Rhamnus oleoides, d’Euphorbia rupicola Boiss. i d’altres arbusts eixint de les clivelles del penyal, i l’Astragalus macrorhizus Cav. amb moltes altres lleguminoses cobrint els terrenys argilosos. Aquesta va ser la primera vegada que vaig veure les magnífiques figueres de pala de trocs llenyosos i irregularment retorçuts, que donen als paisatges meridionals un aspecte peculiar. Assegut al peu d’aquests arbres, vaig respirar amb voluptuositat els perfums d’aquesta natura agrest i perfumada, i vaig pensar com la mera existència és gaudi baix aquest bonic cel i aquest clima afortunat, fins que la vista de les ones que havien alentit el seu curs tumultuós cap el nord m’advertí que era l’hora de tornar a bord”.

Uns cinquanta anys després, entre maig i juny de l’any 1883, un altre botànic, el francés Georges Rouy (1851-1924), deixant de banda “Calpe” i seguint “el camí, a penes traçat entre les roques i l’arena del mar, que condueixen al promontori d’Hifac”, referia novament els passos de Cavanilles i Boissier. Tot açò dins unes jornades de recerca per la nostra comarca de les que deixà constància en el llibre Excursions botaniques en Espagne, que si bé a primera vista sembla continuar amb el caire romàntic del segle XIX prompte mostra l’evolució de la ciència cap a la sistematització sense concessions del paisatge vegetal.

“Sobre les vores del camí creixen: Senecio linifolius L., Kentrophyllum arborescens Hook., Carthamus tinctorius L. (subespontània), Andryala integrifolia L., Cynoglossum cheirifolium L., Urtica pilulifera L. var balearica Lge. (U. balearica L.). En les maresmes, vaig poder reconèixer algunes espècies florides o a punt de florir: la Frankenia pulverulenta L., Inula crithmoides L., Statice virgata Willd., Atriplex rosea L., Salsola kali L., Salicornia macrostachya Moric.
A prop d’algunes cases que componen el llogaret d’Hifac, es troba en abundància, enmig de les roques, el bonic Helianthemum caput-felis Boiss., en companyia del Medicago suffruticosa Ram. Subspec. leiocarpa Urb. (M. leiocarpa Benth.), Lotus creticus L., Helichrysum decumbens Camb. – Hifac és l’única localitat coneguda a Europa per a l’Helianthemum caput-felis, i aquesta rara planta no ha estat trobada més que en els voltants d’Orà”.[3]

A pesar del rigor científic també queda espai en l’obra per al risc que va suposar-li el descobriment de la Silene d’Ifac gràcies a les famoses cordes d’espart que Cavanilles i Boissier descrigueren i que “encara hi són allí, més en un estat de desgast, que seria de bojos intentar actualment una ascensió encara que parcial al penyal. Però, així i tot, em vaig ajudar d’una d’elles, amb enormes precaucions, per constatar el que era una planta arbustiva de tiges curtes cobertes per una umbel·la de flors rosades, situada solament a 5 o 6 metres sobre el sòl i que em va parèixer seria alguna cosa interessant. Era en efecte una Silene que posseïa les fulles arrodonides i obtuses de la S. gibraltarica Boiss. i la S. auriculaefolia Pomel. i alguns caràcters de la S. velutina Pourr. Jo la vaig descriure amb el nom de S. hifacensis”.[4]

Fig. 2: Dibuix de la Silene hifacensis per H. Willkomm (1880-1885).

 Retornant al nostre punt de partida, és a dir als peus dels cultius que s’estenen just per la base de la part abrupta del promontori. Al llarg d’un menut sender que travessa aquests camps existeix:
Carrichtera vellae DC., Viola arborescens L., Polygala rupestris Pourr., Ononis ramosissima Desf. var. vulgaris Gren. Et Godr., Coronilla juncea L., Rubia peregrina L. Galium parisiense L. var vestitum Gren. Et Godr., Galium saccharatum All., Filago spathulata Presl. var. erecta Willk., Centaurea tenuifolia Duf., Hedypnois cretica Willd., Picridium vulgare Desf., Haloxylon articulatum Bunge., Osyris lanceolata Hochst. et Steud., Ephedra distachya L., Asparagus aphyllus L., Stipa tortilis Desf., Brachypodium distachyum P. B.
Els pedregars al peu mateix del penyal procuraven: Fumaria capreolata L. var. speciosa Hamm. (F. speciosa Jord.), Succowia balearica Med., Trifolium procumbens L. Arisarum vulgare Targ. (aquestes quatre plantes en els llocs un poc frescs); llavors: Moricandia arvensis DC., Reseda lutea L. var. brevipes Rouy., Silene cerastioides L., Ferula tingitana L. var. hispanica Nob, Erica multiflora L., Convulvulus lanuginosus Desr. var serviceus Boiss. (C. linearis DC.), Lithospermum fruticosum L., Cynoglossum cheirifolium L., Teucrium aureum Schreb. var. latifolium Willk, Cistus clusii Dun., Ajuga iva Schreb., Nepeta tuberosa L., Thymus barrelieri Rouy var. intermedius, Thymus valentinus HYBR. NOV. = T. barrelieri x T. webbianus Rouy., Plantago lagopus L., Plantago albicans L., Euphorbia exigua L. var. rubra L., Avena bromoides Gouan var. microstachya Willk.
Finalment, tant a les parets de la roca com a les fissures, abundaven, però era difícil aplegar-hi:
Biscutella montana Cav. var. longifolia Nob. (B. tomentosa Lag.), Biscutella montana var. brevifolia Nob. (B. rosularis Boiss. et Reut.), Silene hifacensis SP. NOV., Hippocrepis fructicosa Rouy var. valentina (H. valentina Boiss.), Umbilicus gaditanus Boiss., Hedera helix L., Lonicera implexa Santi., Rubia peregrina L. subspec. angustifolia (R. angustifolia L.), Galium fruticescens Cav., Cephalaria leucantha Schrad. var. incisa DC., Scabiosa saxatilis Cav., Centaurea intybacea Lam., Centaurea prostrata Coss. var. decumbens Nob., Sonchus tenerrimus L. var. perennis Lge. (S. pectinatus DC.)., Teucrium rotundifolium Schreb., Lavandula dentata L., Thymus webbiaanus SP. NOV. = T. herbabarona Webb no Loisel., Euphorbia rupicola Boiss, Smilax aspera L., Ceterach officinarum Willd, Asplenium petrarchae DC., Asplenium halleri DC.
En descendir d’Hifac pel vessant sud del promontori i les ruïnes de Calpe el Viejo, sobre un menut monticle es pot trobar la Fagonia cretica L., Astragalus macrorhizus Cav., Kentrophyllum arborescens Hook. Atractylis humilis L. – Finalment, sobre les arenes marines i els cultius de prop de la mar, vaig poder recol·lectar:
Cakile maritima L. var. hispanica Nob. (C. hispanica Jord.)., Ononis ramosissima Desf. var. vulgaris G. et G., Ononis hispanica L. f., Orlaya maritima Koch. var. peduncularis Nob. (O. bubania Philippe), Centaurea seridis L. var. maritima Willk. Thrincia hispida Roth., Euphorbia terracina L. var. retusa Boiss., Imperata cylindrica P. B., Arundo donax L., Catapodium loliaceum Link., i vora el veïnatge de les cases Sisymbrium columnae All. i S. irio L.”.

  
 Fig. 4: Vista del Penyal presa per R. Chodard, acompanyant de M. Rikli (1907)

Acabem igual que començàvem amb un suís, el botànic Martin Albert Rikli (1896-1951), que encara que nascut en el segle XIX, va visitar Calp a l’inici del nou segle, concretament el 26 de març de 1905. En el seu concís relat ja es palpa el racionalisme científic actual, sense concessions al romanticisme i amb cap referència a les runes de la Vila d’Ifac o a famoses cordes. Simplement refereix que es troba abancalat i ens descriu un paisatge on “podem distingir cinc zones de vegetació:

1.             Els camps de cultiu. S’estenen per les planes. Els camps de cereals s’alternen amb els d’ametllers, oliveres i vinyes. El cultiu es realitza des del nord-oest de Calpe.
2.             Zona de platja i dunes. La primera s’estén al llarg de la costa plana en ambdós costats de la península. Tota la platja està completament coberta de boles de Posidònia, que són arrossegades pel vent terra endins. Com a plantes dunars trobem: Asphodelus fistulous L., Gynandriris sisyrinchium Parl., Urginea scilla Steinh., Plantago maritima L., Atriplex halimus L., Passerina hirsuta L., Cakile maritima Scop., Lobularia maritima Desv., Frankenia pulverulenta L., Ononis natrix L., Lotus creticus L., Fagonia cretica L., Inula crithmoides L.
3.             Tomillares i Garigues s’afirmen en les parts baixes dels contraforts de l’escull rocós. Els Tomillares consisteixen gairebé exclusivament de Thymus vulgaris L. En les Garigues domina el Cistus clussii, sovint parasitat per la Rafflesiaceae Cytinus hypocistis L. en les seues arrels; ben representats són C. albidus L. i Rosmarinus officinalis L., també el Chamaerops humilis L. es troba ací a la costa abundantment, però només en forma d’exemplars de poca altura que no s’eleven molt, com estigueren premsats a terra.
4.             Les plantes xeròfiles ocupen les parts més altes de les faldes fins als penya-segats de la Punta d’Ifach, en les capes superiors sempre pedregoses i rocoses. A les mates de les Thymelaeaceae i les tiges d’Asphodels (Asphodelus fistulosus L., acabats de florir), s’uneixen com un tercer tipus les Euphorbiaceae, compostes principalment d'Euphorbia pithyusa, que per les seues aspres fulles glauques lleugerament suculentes és fàcil de reconèixer. També hi ha més plantes que les acompanyen: Asparagus horridus L., Koleria phleoides (Vill.) Pers., Macrochloa tennacissima Kth., Lygeum spartum L., Fumana viscida Spach, Helianthemum lavandulaefolium (Lam.) DC., Ononis natrix L., Anthyllis tetraphylla L., Coronilla juncea L., Dorycnium suffruticosum Vill., Teucrium polium L., Lavandula dentata L., Coridothymus capitatus Rchb., Convolvulus lanuginosus Desr., Anagallis arvensis L. s. spec. coerulea Schreb., Artemisia barrelieri Bess.
5.             La flora rupícola. La flora rupícola de la Punta d’Ifach és famosa per la seua extraordinària riquesa d’espècies rares, endèmiques, en part típiques d’aquesta part de la província de València. Però, per desgràcia aquesta flora en el moment de la nostra visita estava molt endarrerida, pel que no traguérem molt de profit. Des de la part continental sols l’ombria de la roca, el costat nord-oest, és raonablement accessible: Ficus carica L., Osyris quadripartita Decsne (1836), Matthiola incarna (L.) R. Br., Biscutella montana Cav., Biscutella stenophylla Duff., Dianthus lusitanicus Brot., Lavatera maritima Gouan, Lavandula dentata L., Satureia obovata Lag., Hippocrepis valentina Boiss, Hedera helix L., Lonicera implexa Ait., Scabiosa saxatilis Cav., Euphorbia rupicola Boiss., Smilax aspera L., Asplenum ceterach L., Asplenum fontanum (L.) Bernh.

Acabava fixant-se en dues plantes d’aspecte feltrat que creixien, gràcies a fortes i profundes arrels pivotants, dins els clevills de les lloses de roca prop de la Duana de Calp. Eren el conegut Helianthemum caput-felis Boissier i l’Helichrysum decumbens Cav, de distribució mediterrània més àmplia.
Fins ací la visió particular, marcada per l’evolució de les corrents del pensament europeu i dels models científics, de tres importants botànics noucentistes d’eixe punt singular dins el terme de Calp que és el Penyal d’Ifac. Una finestra oberta a un passat florístic, que com en el cas dels sistemes dunars, sols podem rememorar gràcies a aquestes notes. Sortosament, la mateixa mà de l’home que des del Neolític a estat alterant el paissatge vegetal fins el punt de no retorn que va suposar el “boom” turístic del segle passat, ha tingut la voluntat de crear el parc natural i de protegir l’entorn de les salines per a futures generacions, obrint així una nova finestra al futur des del present.

BIBLIOGRAFIA

Ayrouard, J. (1732-1746), 22 profils de côtes concernant les côtes valenciannes et andalouses.
Boissier, P.-E. (1839-1845), Voyage botanique dans le midi de l’Espagne pendant l’année 1837, tom I, Paris.
González Bueno, A. (2010), “El viaje botánico de Pierre Edmond Boissier por el sur de España (1837)”, Acta Botánica Malacitana 35: 5-21.
Rikli, M.A. (1907), “Botanische Reisestudien von der spanischen Mittelmeerküste mit besonderer Berücksichtingung der Litoralsteppe”, Vierteljarsschrift der Naturforschenden Gesellschaft in Zürich, 52: 57-59.
Rouy, G. (1884-1888), Excursions botaniques en Espagne (Mai-Juin 1883), Paris.
Solanas Ferràndiz, J.L. (1996), Flora, vegetació i fitogeografia de la Marina Baixa. Tesi Doctoral: Universitat d’Alacant.
Willkomm, H.M. (1880-1885), Illustrationes florae Hispaniae insularumque Balearium, tom I, Stuttgart.


[1] Nota de l’autor. Els topònims es mantenen tal com els diversos autors els reflectiren, Boissier en valencià i la resta en castellà. Cal fer notar que en aquells temps encara es parlava d’aquestes terres com a part del Regne o província de València.

[2] N. de l’a. Si bé és cert que Carolus Clusius o Charles de l’Écluse cita Calp en la seua obra Rariorum aliquot stirpium per Hispanita observatarum historia (1576) en vàries ocasions com a lloc on herboritzà, sembla que es recolzà en exemplars recollits per altres, ja que pareix clar que va viatjar d’Alacant a València per la via que recorre l’interior de les dues províncies (Solanas Ferràndiz, 1996: 2).
[3] N. de l’a. Actualment es sap que es distribueix puntualment en un àrea que engloba el sud-est de la Península Ibèrica, les Balears, Sardenya i el Nord d’Àfrica.
[4] N. de l’a. La descripció formal de l’espècie la va fer el botànic alemany Heinrich M. Willkomm en el Illustrationes florae Hispaniae insularumque Balearium, d’ací el nom llatí Silene hifacensis Rouy ex. Will. A partir d’aquest moment les seues poblacions no feren més que disminuir, ja que cada botànic en visitar el Penyal procurava sumar algun exemplar al seu herbari.

divendres, 27 de novembre de 2015

Portixol de Bèrnia i tornada pel fort.

La volta que vaig fer la setmana passada no és casual, té a veure amb una novel·la que fa uns quants anys que vaig perfilant i que ja veurem si algun dia arribe a autopublicar. La cosa és que en un dels capítols l'acció passa per aquest punt de Bèrnia, el Portixol, i volia veure si calia retocar alguna cosa.


Hui no pose mapa perquè trobe que a Bèrnia és difícil no trobar la senda. La ruta comença en la revolta que hi ha abans de la Font de Bèrnia o de Cabanes. Primer puja prou recta i després la zigzaguejant fins que aplega a la zona de runar i, igual és que sóc jo el despistat, i sembla perdre's.
Al final vaig pujar fent esses i mentre em vaig trobar aquesta roca curiosa a la dreta.


 Quasi a dalt de tot, amb una bona pendent al darrere, ja es veu clarament com s'obri la muntanya.


 Què menuda que es veu Benissa des d'allí dalt!


 I, encara que a la foto no és veu ben clar (per la resolució del mòbil i per la boira que hi havia), sí que es veu Mallorca. amb la Serra de Tramuntana reflexant els rajos de Sol i, com no, Eivissa. Quasi m'agarra una cosa quan ho vaig veure. Estem a 900 metres sobre el nivell de la mar.


De l'altre costat la vista no és menys impressionant.


Des d'allí podem pujar/baixar del cim, però això queda per a un altre dia. Era temps de tornar, una última mirada enrere. La vegetació, a pesar de la solanera, és més abundant en este costat que en l'altre.


Després d'una molt millor senda en zig-zag, el meu amic Víctor ja m'havia avisat, de camí cap a la dreta. Hi ha un moment que sembla que anem per un carrer on recentment hagen tirat grava, anem per un runar. Una carrasca amb la formes perfectes.


I finalment, després d'haver hagut de pujar per unes roques com les cabres, el Fort de Bèrnia. No pose res d'ell perquè trobe que és de tots de sobra coneguda la seua història.


Si la pujada i baixada del Portixol feien respecte, la barrancada que hi ha en girar Bèrnia no és menys, una mala passa i.... Al fons Tàrbena.


 I fins ací un dia de senderisme. Que ja feia temps que no feia una volta de trellat. Fins la pròxima.

dilluns, 23 de novembre de 2015

Brithys crini


Aquest cap de setmana vaig em vaig trobar amb disgust, no complet, el Pancratium foetidum mig pansit. Fins i tot l'agret (Oxalis pes-caprae) li pujava per dalt, quan ni hauria de veure's. No vaig dubtar a l'hora de pensar en un culpable, la Brithys crini. L'havia atacat una altra vegada al final de la temporada vegetativa, amb el bulb ben carregat d'energies. Però ara ho fa a l'inici, podent afectar-lo per a l'any vinent. Ara que igual em ve bé (per això deia "no complet"), ja que no para de multiplicar-se i si continua així hauré d'arrancar-ne uns quants.




La Brithys crini, (tot el que ve és de la Wiki) és una palometa nocturna que necessita del lliri de mar (Pancratium maritimum) per a què els seus estats larvaris es desenvolupen. Però tampoc li desagraden altres membres del gènere Pancratium o de la família de les Amaril·lidàcies, com l'Amaryllis belladonna que tinc al costat del primer (encara que sembla que no tant).
La palometa posa els ous en la fulla, en la que s'introduiran les larves que eixiran d'ells. En alguns casos poden aplegar a penetrar en el bulb, significant la mort de la planta. Quan ja tenen una mida suficient ixen i continuaran menjant des de l'exterior, fins que baixaran a terra per a pupar i fer la metamorfosi. Si bé la palometa sols es pot veure a l'estiu-tardor, les orugues es poden trobar tot l'any, menys en el mesos de més fred en els que hibernaran. Com que fins ahir no va entrar l'hivern, elles ben bé que se n'han aprofitat.



Podia haver-los tirat un poc d'insecticida o haver-les agafades una a una, però vaig decidir que la natura seguira el seu camí. El haja de ser serà.

dimarts, 8 de setembre de 2015

Albirant Eivissa.

De segur que molts de vosaltres, quan camineu per les muntanyes de la Marina Alta, vos haureu preguntat alguna volta, si es veu la mar, un : "Es vorà (veurà) Eivissa?" Amb resposta afirmativa des de llocs com el Montgó, la Serra Gran de Pedreguer-Lliber, l'Almiserà, l'ermita de Calp, ...
(Igual no veieu res en la foto presa des del Montgó, però si canvieu la perspectiva sí que veureu una cosa allargada sobre la línia de la mar. Coses de la càmera)


Però, per què en uns llocs sí i altres no? És una qüestió que sempre m'ha fascinat.
Anem a aclarir-ho. En base a aquest article de la Wiki, la fórmula a emprar per calcular l'altura a partir de la qual l'albirarem en l'horitzó és la que hi ha en el mapa de baix (on hB= la nostra altura i hL= l'altura del punt de l'horitzó). El resultat de la mateixa ens indicarà la distància mínima per a què des d'un punt donat puguem observar-ne un altre en l'horitzó.
Per a fer els càlculs he pres com a referència un punt al mig de la nostra comarca i el pic més alt de cadascuna de les Pitiüses.


Els resultats els teniu en la taula següent:



Així, per veure el punt més alt d'Eivissa tan sols hauriem de pujar a un punt més alt de 50 m, però si el que volem veure és el perfil de l´illa que mira cap a nosaltres l'altura hauria de ser d'uns 200 m. Punt a partir del qual veuriem tot el que en Eivissa està per dalt d'eixa mateixa altura.
I Formentera? El cim es podria divisar a partir dels 400 metres i tot alló per dalt dels 100 metres d'alçada per dalt dels 550 m a la nostra comarca.
Per tant a eixa altura podriem veure el perfir d'Eivissa complet i una muntanya separada a la dreta.

I Mallorca, es veu? En l'excursió de la Bassa de Benirrama, vaig escoltar que sí. És cert?
En teoria el cim més proper a nosaltres es podria observar a partir dels 850 metres i tot alló per dalt dels 800 metres a partir dels 1050 ací. Amb eixes altures trobe, si no m'enganye, que la seua observació sols podria donar-se des de Bèrnia (que em corregisca algú si m'enganye). Però, segons el meu punt de vista, trobe que seria difícil fer-ho, ja que des de la nostra perspectiva es troba darrere de l'illa d'Eivissa i la seua ombra s'uniria a la de la primera. Tal vegada comparant fotos d'una i de les dos des del cim més alt de la costa comarcal podriem saber quina és quina.

dissabte, 22 d’agost de 2015

Baladre, Nerium oleander

El baladre és un d'eixos "must-have" o imprescindibles del jardí a la nostra terra mediterrània. Habitant natural de rambles i barrancs capta amb les profundes arrels la poca humitat del terreny i aguanta com cap les avingudes d'aigua rebrotant sense cap problema.
Per aquest motiu se li va donar el nom llatí de Nerium, del déu grec del mar Nereus, per l'afinitat per les zones costaneres i humides. L'oleander li ve per la semblança amb les fulles de l'olivera. Encara que ací s'acaben les semblances, ja que tot ell es verinós, havent-se gastat com a raticida i tot.
 
Al jardí també és molt agraït, florint tot l'estiu sense parar per alegrar-nos la vista. En trobareu de variats colors i mides, de nans que creixeran en una maceta sense problemes als originals que poden aplegar als 3-4 metres d'alçada.Les flors donen un fruit dur en forma de baina allargada, plena de llavors emplomades.
En el meu cas va aplegar com un regal dins una gerra. Clar, va passar el que havia de passar. Va traure l'arrel pel forat de desaigüe i... la va partir en dos (no patiu que la vaig apegar i ara fa el seu paper en un altre lloc). Per substituir-la li vaig posar unes tosques rodant les arrels. 


Podria deixar-lo al seu aire, però com que es faria massa gran el pode tos els anys deixant-li sols unes guies. Els experts diuen que el temps de fer-ho és a l'estiu. Jo ho faig en primavera, així quan aplega l'estiu està com si res. A més, de tant en tant li talle les rames que creixen des de la base, per obligar-lo a fer-ho des de dalt, donat-li un port més arbori i deixant més llum a les plantes que estan per baix d'ell.
Quan ho feu observareu que en el centre dels troncs de baix forma un triangle, mentre que a dalt hi ha un hexàgon.


També n'hi han que tenen les fulles variegades. La maceta venia mesclada com podeu comprovar.Boniques no? La llàstima és que creixen cara al carrer. Bo, el vianants s'ho troben.

dimarts, 28 de juliol de 2015

Renovant les vores del jardí.

 Les vores del jardí de davant de casa ja fa uns anys que necessitaven una renovació i ha sigut entre l'estiu passat i aquest que els he donat un canvi. La cosa és que les pedres que feien de separació entre la gespa i les plantes que seguixen la barana que dona al carrer no tenien cap seguida. 


 Unes eren planes, altres un tros d'obra allargat i altres planes combinades amb pedres de marge. Calia donar-li una uniformitat.


Però d'on traure tanta pedra? La solució va vindre l'any passat quan vaig arreplegar unes quantes tosques d'un familiar que havia fet una excavació arqueològica a sa casa. Ara podria aprofitar les pedres de la part de darrere i posar allí les tosques.Bo, la veritat és que me'n vaig portar algunes d'un marge solsit meu de Benissa, que no en tenia prou. Són molts metres.


 La vora ara és més notòria.

 
Les de l'altre costat també anaren fora.


Quedant així


I davant de casa. La veritat que molt millor, almenys al meu parèixer. Tot es veu més igualat, ja que encara que cada pedra té la seua forma particular, el conjunt li dona una "rusticitat" que trobe que queda bé. Quina és la vostra opinió?

dissabte, 4 de juliol de 2015

Jardins compartits.

Algú dirà: “hui no tenia molta cosa a dir”. Pot ser, però trobe que aquest és un aspecte dels nostres jardins que moltes voltes passem per alt.

20150531_194213

Quan treballem en el nostre jardí, poques voltes pensem en què a més del goig que ens dona contemplar-lo, també l’oferim per al gaudi dels que ens envolten (tant si són xalets, adossats o terrasses) o passen pel seu costat (si és que està a la porta del carrer).
A pesar que en alguns càsos els alts murs o bardisses ens impedixen veure’ls en tota la seua amplitud, sempre s’escapa alguna cosa al món. I en molts casos un no arriba a saber quan acaba un i comença l’altre.

20150531_195939

Per això cuidem-nos de tenir-los arreglats que sempre podem alegrar el dia a alguna persona anònima que tinga el gust d’observar-los.

dijous, 25 de juny de 2015

Els moros en les expressions populars.

Mai havia participat en el llibre de festes de Moros i Cristians de Benissa, però davant la petició de l’amiga i Capitana Cristiana del bàndol cristià de les festes Moros i Cristians de Benissa,  em vaig traure aquest article per al llibre de festes. No es diu res que tots sapiguem, però així i tot espere que vos agrade.

Font de la saviesa popular, en la nostra parla diària emprem paraules, expressions i refranys heretats dels nostres avantpassats, que usades en sentit literal o figurat ens serveixen per explicar situacions de la vida quotidiana. L’objecte d’aquest article són, a través d’un breu passeig per la nostra història, les que tenen relació amb els moros. 
Totes elles mostra del contacte, gens o molt amigable, de dues civilitzacions a les quals els tocà conviure des de l’edat mitjana dins el nostre país i a través de la Mediterrània. 

 El primer moro que tots hem conegut, sense saber ben bé que era això, però segurs de què no era res bo, ha sigut el moro Mussa. A qui no l’han esglaiat mai amb un: “si no et portes bé vindrà el moro Mussa i se t’endurà”? Quantes generacions de xiquets hauran callat o adormit esporuguits en escoltar el nom d’aquest personatge? Moltes, més de les que ens poden pensar.
figura 1Mussa ibn Mussa al-Qassawí, membre de la família d’origen visigot i convertida a l’Islam dels Banu Qasi, que des de feia temps governava la part central de l’Ebre, va ser primer valí de Tudela i Arnedo i, després, de Saragossa. El 856, estant en aquest càrrec, l'emir de Còrdova Muhàmmad I li demana a Mussa que comandara un exèrcit per saquejar la Marca Hispànica. Tal va ser la devastació que van sofrir Barcelona i Terrassa que, a banda d’ampliar la mesquita de Saragossa amb la part del botí que li havia tocat en el repartiment, el seu nom va quedar gravat per sempre en l’imaginari popular com a encarnació del mal. Tant que el dia de hui, més de mil cent anys després, encara és recordat el “moro Mussa” en les terres catalanes i en totes aquelles que foren repoblades pels originaris d’aquell territori, com és el nostre cas.

En aquesta colonització del Regne de València el rei Jaume I volia ocupar tot el país amb nouvinguts catalans, aragonesos i, en menor mesura, d’altres nacionalitats. Cosa que no va ser possible, permetent la subsistència de borses de població musulmana dins el regne. Les Muntanyes de València (El Comptat, Marina Alta i Baixa) en foren una. Però per tal que quedaren aïllats calia habitar la zona costanera amb cristians per tallar-los el pas a la mar i evitar les fugides a Granada o el nord d’Àfrica, ací l’origen de les viles cristianes de la Baronia de Calp.
Encara que eren comunitats separades, estaven, al cap i a la fi, obligades a conviure. Qui no li ha dit a un xiquet quan sembla que té set: “vols ma? Paraula que en àrab significa aigua. Va haver-hi transvasament de paraules, és clar, i també, no sabem si pel contacte o pel fet que al cap i a la fi tots som mediterranis, costums. La cosa és que des de fora sempre s’ha dit que en aquesta zona els hòmens “són un poc moros”. És a dir, que els agrada el bon viure i ajudar poc en les tasques tradicionalment encarregades a les dones. Cosa que en els temps en els quals vivim va canviant, potser perquè l’altre sexe, cansat de bovades i proclamant un “o tots moros o tots cristians”, reclama un repartiment més equitatiu de les tasques casolanes i, per extensió, en la societat.

El fet de trobar-se en una zona costanera accidentada, amb molts amagatalls i amb un rerepaís ple de musulmans, que segons els contemporanis cristians estaven desitjosos de fugir o d’ajudar als pirates o corsaris (recordar que els primers actuaven per compte propi i els segons amb l’autorització dels dirigents del país d’origen, amb els quals repartiria els beneficis), condicionà una major susceptibilitat de sofrir atacs i saquejos.
No sabem des de quan, però segur que des de ben prompte s’organitzarien guaites que, atallant la costa o quedant-se en llocs fixes, avisarien a les poblacions de la baronia de la presència de naus sospitoses en l’horitzó.
De ben segur el primer avís vindria de l’alimara del cim d’Ifac, talaia natural a la qual s’enfilarien ajudant-se de cordes, com recorden els xiquets que corren cap al castell en l’inici de la representació del Miracle en les Festes de Moros i Cristians de Calp: “foc en Ifac, moros en la costa!” Expressió que ha quedat gravada a foc dins la nostra memòria i que es mostra del desassosseg amb la qual vivien els veïns de Benissa i voltants exposats a les incursions des de Barbaria, i que en sentit figurat s’ha estés a la presència o possibilitat d’arribada a algun lloc de persones no desitjades.
Al llarg del segle XVI es regulà des de les institucions del regne tot aquest sistema de guaita i al que anaren afegint-se torres de vigilància en llocs estratègics del litoral, algunes de les quals encara subsisteixen.
Era una actuació necessària, ja que si bé es cert que des de la conquesta del regne aquest no havia estat lliure d’actes de pirateria per part dels musulmans granadins i de les tropes castellanes i genoveses, una vegada unides dels dos principals corones de la península ibèrica, a partir del segle XVI el problema es desplaçar al nord d’Àfrica i es va fer més present a mesura que l’imperi Turc guanyava força en aquesta part del Mediterrani amb atacs més freqüents i virulents.
Figura 2No era cosa de broma, l’atreviment dels pirates no tenia límits i més sabent el poc reforç militar d’aquestes terres. Un exemple serien els atacs que protagonitzaren els moros enviats per Barba-rossa en 1531 i 1535 (normalment aquests fets s’han assignat a Dragut en 1550). En el primer entraren en Benissa “mataren tres o quatre hòmens, e feren molt dany en dita vila”. En el segon, de sobra conegut, desembarcats en el Mascarat i pujant per Canelles, esperaren a què els hòmens hagueren eixit a treballar per atacar Benissa. Aprofitant una almàssera que fitava amb la muralla feren un forat en aquesta i penetraren en la vila iniciant el barreig. Avisat per les dones que quedaven en ella, mentre corrien a refugiar-se en l’església-fortalesa, els feu front el capellà Bernat Ivars armat amb espasa i escut i uns pocs veïns del poble. En l’enfrontament moriren Pere Crespo, Joan Jorro, Joan Piera i la mare de Francesc Bertomeu, a més de fer captiu a Jaume Jorro.
L’altre exemple serien les accions d’Arrais Morató que en el 23 de novembre de 1583, després de desembarcar, va prendre captius a tretze veïns de Benissa. Tingueren sort aquests, tres dies després, després de carregar-se la vila amb alguns censals (el que actualment serien préstecs) es pagà el rescat. Segurament encoratjat per aquesta acció tornà a provar sort tres anys després, amb no tan bona fortuna. Els poc veïns de guàrdia li plantaren cara i mataren a molts dels seus, inclòs un nebot, obligant-lo a buscar refugi i a negociar la llibertat dels captius que havia fet de camí a Benissa.
I és que no hem d’entendre totes aquestes accions com una intenció sols de fer mal, sinó com a operacions de comerç, en les que a partir de coses o persones s’havia de traure un rendiment. Cosa que queda clara en la incursió del 1583, en la que els moros esperaren uns dies, més o menys allunyats de la costa, segurs de què no aniria ningú a molestar-los, el pagament del rescat. Quan aquest no es produïa marxaven a Barbaria amb els captius, per esperar en presó durant anys el pagament que els tornaria a casa o, si finalment aquest no aplegava, ser venuts com a esclaus.
gaMotiu pel qual els veïns de Calp, que sofriren atacs terribles fins ben entrat el segle XVIII, es queixaven que ells havien de fer les seues feines amb l’arma al costat, mentre que els de Benissa llauraven els camps ben tranquils. Bo, el cert és que baixaven a ajudar-los quan feia falta però el primer colp l’havien de parar ells.
Per tot això no és estrany que encara es diga que “li té més por que a una fragata de moros”. Pel que implicava: la mort o l’esclavitud. Hui en dia sols s’usa en el sentit figurat de tindre por d’una persona o, en el cas dels malfaeners, al treball.

Fins ací unes quantes de les més significatives expressions relacionades amb els moros (perdoneu si n’ha quedat alguna per dir). Han passat uns quants segles des de la seua aparició i la nostra forma d’entendre la costa i el món ha canviat prou, però encara perviuen gravades en l’inconscient col·lectiu com a mostra dels patiments, i alguna alegria, que passaren els nostres avantpassats lluitant per a què nosaltres estiguem ací. Procurem no perdre-les en el procés uniformitzador de la societat de consum moderna.

Bones Festes!

Bibliografia:
  • Banyuls i Perez, A. et al. Arquitectura i control del territori. La defensa del litoral de la Marina Alta al segle XVI. 1996.
  • Cardona Ivars, Joan Josep. Diccionari Benisser. 2011.
  • Fabregat, M. Benisa y su patrona la Puríssima Chiqueta. 1942.
  • Montserrat Cervera, M. Benissa desde la conquista a la expulsión (1238-1608). 2005.
  • Wikipedia.org

dijous, 18 de juny de 2015

Pancratium maritimum. Lliri de mar.

20150615_092649

Entre juny i agost si passegeu per les nostres platges observareu, si l’urbanisme voraç ho ha permés, que en els cordons dunars o els terrenys que queden darrere d’ells hi ha flocades de flors blanques. És el lliri de mar o Pancratium maritimum, Aquesta és una Amaril·lidàcia que es troba per totes les vores del Mediterrani i l’Atlàntic.

20150615_092727

Normalment sols manté les fulles en hivern, però si té suficient humitat pot mantenir-les tot l’estiu. En el meu cas, quan era menuda les perdia, però ara que ja ha trobat la frescor de la terra no ho fa mai. La frescor, sí perquè aquesta bulbosa té el bulb profundament soterrat en el terreny i les arrels poden aplegar fins els 80 centímetres de profunditat. En alguns casos suficient per vorejar el nivell freàtic en les zones de costa.
Les flors no apareixen totes a la volta, sinó que van obrint-se unes darrere les altres. A més, tenen un perfum molt agradable, al contrari del seu germà Pancratium foetidum (el nom ja ho diu). Observeu com es semblen les flors que encara no s’han obert a les de Lapiedra martinezii, no poden obviar que són parents.
Una vegada pol·linitzades les flors es forma una càpsula globosa que al final de l’estiu lliurarà unes llavors angular, que si teniu ganes, podreu germinar pel mètode de flotació en aigua.

20150615_092712

En el jardí no dona cap problema. És altament recomanable per a jardins de baix manteniment.

dijous, 23 d’abril de 2015

Evolució de la vegetació mediterrània a Benissa.



El contingut de l'article d'aquest any per al llibre de festes de Benissa s'allunya prou de les temàtiques dels últims anys, però en canvi és més proper a l'esperit del blog. Encara que alguna de les consideracions finals puguen xocar un poc en amant de la natura. Espere que vos agrade.

Evolució de la vegetació mediterrània a Benissa.


Quan mirem les muntanyes, tossals i plans que envolten el nostre poble podríem aplegar a pensar que la vegetació mediterrània que ens envolta sempre ha estat ahí igual, tant en composició com en distribució. Res més allunyat de la realitat. Les evidències científiques ens diuen que la geologia, el clima i, en els últims mil·lennis, l’home l’han modificada de dalt a baix varies vegades dins la nostra era, el Quaternari.
Alteracions que coneixem gràcies als estudis que s’han dut a terme en diverses coves de la comarca (Cendres, Ampla, Bolumini, Foradada i Tossal de la Roca) del pol·len dipositat espontàniament en el terra d’aquestes cavitats i dels carbons resultat de l’activitat humana prehistòrica, que una vegada analitzats i datats, donen com a resultat diagrames on es mostra clarament com les diferents espècies s’han alternat segons les condicions del medi des de l’última glaciació fins als nostres dies.

Però per conéixer l’origen de la flora típicament mediterrània haurem de remuntar-nos un poc més, al final de l’era Terciària, al punt on la dessecació temporal de la conca mediterrània (6,5 m.a.) portà a la regressió, i en alguns casos extinció, d’espècies vegetals típiques dels boscos tropicals i subtropicals que aquells moments creixien en les nostres terres i que ara sols podem trobar relictes en llocs com a la laurisilva de les Illes Canàries o en el Parc Natural de Los Alcornocales a Cadis, mentre la resta de la flora s’adaptava dins un procés de mediterranització (2,5 m.a.) a la sequera.
A partir del Quaternari el que condicionaria la cobertura arbòria o arbustiva i el tipus de taxons que la componien en cada moment, fins al Neolític, seria la dinàmica glacial-interglacial. Així, en els períodes freds, predominaven les gimnospermes, com els pins i les savines, i la vegetació xeroheliòfila. Mentre en els interglacials, normalment ho feien les angiospermes, com les típiques carrasques dels boscos mediterranis més càlids. 


Savinar, Ademús (València)

 Els estudis abans esmentats ens aporten dades a partir dels 17000 BP (abans del present, en anglés), quan ja s’havia abandonat el punt més àlgid de l’últim període glacial (19000 BP). En aquells moments, i fins a aproximadament els 10000 BP, moment en què es considera acabat aquest període fred, les condicions ambientals eren prou diferents de les actuals. Les temperatures eren uns 4-9 ºC menors i les precipitacions escasses. Estaríem parlant d’un clima que actualment hauríem de buscar en altures superiors als 1700 metres. Fins i tot, el medi físic també ho era, ja que la gran quantitat d’aigua acumulada en els gels del nord, va dur la línia de costa uns 15 kilòmetres mar endins i uns 120 metres per davall del nivell actual. La vegetació es caracteritzava per savines (Juniperus sp.) i arbustos punxosos de la família de les lleguminoses, en una disposició més o menys oberta de bosc-estepa i acompanyades per herbàcies heliòfiles. La pinassa (Pinus nigra) també estaria present formant bosquets. En llocs més humits i arrecerats, com barrancs i fons de valls, trobaríem carrasques/coscolls (Quercus ilex/coccifera) i puntualment roures de fulla menuda (Quercus faginea), teixos (Taxus baccata), aurons (Acer opalus), vesc (Viscum sp.), Prunus sp., brucs (Erica sp) i altres.
Cap al 14000 BP es produí una millora de les condicions tèrmiques i hídriques que afavoriren el predomini de la pinassa sobre les altres espècies vegetals, comportant una disminució dels espais oberts. Dins d’aquest període finiglacial, uns 1000 o 2000 anys després, la progressiva millora del clima provoca l’expansió dels roures de fulla menuda i l’aparició, per primera vegada, del pi blanc (Pinus halepensis) i de l’olivera borda (Olea europaea var. sylvestris) indicadors d’unes condicions més benignes.
Acabada l’última glaciació, encara que es mantingueren les temperatures fresques, s’inicià l’enlairament dels boscos de carrasques en el nostre territori, afavorits per l’augment de les precipitacions (600-1000 mm) i un millor repartiment d’aquestes al llarg de l’any. La pinassa disminuí fins a desaparéixer, al mateix temps que augmentava el pi blanc ocupant el seu lloc. En una disposició teòrica tindríem una resta del període anterior (pinassa, savines) a la part alta de les muntanyes i les carrasques-roures a les valls. El pi blanc quedaria reclòs a zones difícils del pis baix.



Bosc mixte de pinassa i carrasques, Serra de Llaberia (Tarragona)

 Tots aquests foren els boscos més o menys oberts pels quals caminaren els caçadors-recol·lectors que vagaven per les nostres terres. Però és a partir dels 6000 BP quan es produïx un canvi substancial en la història de l’home en el País Valencià que afectaria de manera progressiva i per a sempre la cobertura vegetal: el Neolític. Els primers agricultors i/o ramaders es trobaren un paisatge vegetal complex (el clímax del bosc mediterrani), que anaren modelant a partir d’eixe moment, i que es podria classificar en quatre nivells. En el primer tindríem boscos de carrasques i gèneres afins en sols profunds (valls i barrancs), en el segon una màquia formada per l’ullastre, coscoll i el llentiscle (Pistacia lentiscus) en sols pobres i assolellats, en el tercer una vegetació de ribera formada per tamarits (Tamarix sp.), salzes (Salix sp.) i fleixos (Fraxinus ornus) a la vora de les llacunes-marjals formades a vora mar o en aquells punts on hi haguera corrents d’aigua. En el quart, les relíquies de l’era glacial (teixos, savines, aurons,…) anirien progressivament acantonant-se buscant altures majors. Els pins blancs es mesclarien amb les carrasques i, més probablement, entre els membres del segon nivell.
A partir dels 6000-5000 BP el clima cada vegada s’assemblava més al que gaudim ara, amb unes temperatures que es mantingueren constants i unes pluges que disminuirien fent-se cada vegada més estacionals. En l’àmbit vegetal s’observa una disminució de les carrasques, coscolls i roures, però en canvi l’arbocer (Arbustus unedo) augmenta afavorit per l’aclariment del bosc. En conjunt puja el tipus dos abans comentat i el tres es manté constant. La presència abundant del romer i l’espígol ens parlen de zones més obertes. Però el fet més destacable és l’enlairament del pi blanc. A la vista d’aquests canvis, hi ha diverses hipòtesi que tracten d’explicar-los: unes diuen que una certa rotació en el cultiu dels camps  i de les activitats ramaderes permetien la regeneració de certes zones amb pi blanc, altres que la pèrdua de sols era tal que no permetria la regeneració del carrascar, que si la falta d’humitat condicionà la supervivència dels boscos primigenis enfront de pi blanc i en tots els casos recordar la presència del foc. Quina és la correcta? La millor resposta segurament serà un conjunt de totes.
Des de l’Edat del Bronze (4500 BP) el clima adopta les condicions actuals (més àrid i amb precipitacions prou estacionals) i l’acció antròpica s’incrementa. Fonamentalment ens trobaríem davant un matollar degradat de romers (Rosmarinus officinalis), estepes (Cistus sp.), brucs, espígols (Lavandula sp.) i matapolls (Daphne gnidium). El conjunt ullastre-llentiscle es va veure molt afectat, els pins disminuiren prou, les carrasques serien puntuals i la vegetació de ribera sembla desaparéixer. En resum, un bosc molt obert amb predomini dels arbusts.


Benimarraig, anys 60 i actualitat

Fins ací hem descrit els processos que afectaren la rodalia de les coves esmentades, que podríem extrapolar al terme de Benissa, i que probablement no afectaren per igual totes les parts de la nostra comarca, ja que la regressió de la capa vegetal amb tota seguretat va ser asincrònica. A aquesta explotació del medi anaren sumant-se les diferents cultures que han viscut ací (ibers, romans, àrabs) i a la que nosaltres els cristians hem contribuït amb més activitat ramadera, massives rompudes de terres des del segle XVIII que s’han perllongat a major o menor escala fins a l’inici del s. XX i el “boom” turístic que ha omplit de formigó bona part dels nostres camps. Tot junt ens ha deixat el paisatge vegetal natural degradat del qual gaudim ara.
Millor dit, fins a mitjans del segle passat. Sí, perquè des d’eixe punt, el canvi de cicle econòmic, ha comportat primer l’abandonament de terres de baixa rendibilitat i més tard d’una major qualitat, de sols més profunds, que amb permís dels incendis, ha permés l’aparició i consolidació dels boscos de pins. A més, aquest canvi que suposà el turisme, ens ha dut a la paradoxa d’un paisatge costaner on la successió d’innumerables propietats particulars, on cada propietari es preocupa del seu jardí, ha format una enorme pineda esguitada de cases blanques que contribuïx de manera insuperable a millor del nostre medi ambient i el potencial turístic de la nostra costa. De la mateixa manera que la successió de tossals abancalats fins al límit i encara conreats, ara ja integrats en el paisatge, també ho feien des de fa temps.

Les muntanyes i/o zones amb sols més pobres i degradats per l’activitat ramadera i el foc encara no han iniciat aquest procés, seran les següents, en una reforestació més lenta que va apuntant-se, curiosament de baix (camps abans cultivats) cap a dalt.
En aquest punt que ens trobem ara sols ens quedaria aprendre a gestionar un entorn, al qual no estem acostumats des de fa milers d’anys, d’una manera més activa amb tasques silvícoles dirigides a evitar la propagació dels incendis (tallafocs, punts d’aigua,…) i a augmentar la seua qualitat (aclarides, reintroducció d’espècies,…), perquè amb el pas del temps igual puguem tindre novament boscos complexos i d’elevada biodiversitat. Una de les millors herències que podríem deixar a les noves generacions.

Bones Festes a tots!


Franja costanera, anys 20 i actualitat



Bibliografia:

Joan Bernabeu Aubán, Lluis Molina Balaguer (eds.). La Cova de les Cendres, Museo Arqueológico de Alicante, 2009.
Ernestina Badal García, El paisatge vegetal de La Marina, a partir dels carbons prehistòrics, Aguaits 13-14, 1997.
Cacho, C., et al., El Tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción paleoambiental y cultural de la tansición del tardiglaciar al holoceno inicial, Recerques del Museu d’Alcoi IV, 1995.
Calpe historia en fotos, Ajuntament de Calp, 1986.
Carlos Morla Juaristi, El paisaje vegetal ibérico durante el cuaternario, Monograf. Jard. Bot. Córdoba 11, 2003.
Gabriel García Atiénzar, La neolitización del territorio. El poblamiento neolítico en el área del mediterraneo español, Universidad de Alicante, 2007
José Sebastián Carrión García, et al., Paleoclimas e historia de la vegetación cuaternaria en España a Través del análisis polínico, Complutum 11, 2000.