divendres, 26 d’abril de 2013

La Benissa desapareguda.

Un altre any al llibre de festes, en este cas per petició d'un familiar fester. Este any no és, ni de prop, tan profund com els altres. Però em pareix que ha quedat digne. Prou més a quedat en el bloc, ja que he posat fotos actuals (tanta imatge al llibre no sé com haguera quedat) amb una perspectiva similar perque es puguen comparar millor els canvis i també un mapa amb ruta i fletxes que indiquen des d'on i cap on s'ha de mirar per tenir la mateixa vista. Espere que vos agrade. Bones Festes!!


La Benissa desapareguda.


No sabem molt del que passà en altres segles, però el ben cert és que en el s. XX la trama urbana de Benissa ha sofert importants i profundes modificacions. En este article de festes farem una breu ruta urbana virtual per moltes d'elles. Edificacions que en molts casos, una vegada desaparegudes, han marcat amb el seu nom el llocs que ocupaven o les construccions que les han succeït.
Si bé és una pèrdua irreparable la desaparició de moltes d'elles, que d'haver-se evitat ara donarien una entitat especial a la nostra Benissa, hem de comprendre també que els pobles en la seua evolució es renoven, adapten les estructures a les noves necessitats que els temps imposen i eliminen aquelles que, ja perduda la funció per a la qual foren creades, no encaixen dins la mentalitat del moment. És el preu del, moltes vegades malentés, progrés.

2013_04250000_mapa.jpg

Iniciarem el recorregut passant entre les baranes del pont (hui emparedat baix la carretera nacional) que salvava el barranc del Pou d'Avall, que en aquells temps aplegava pel carrer Alacant fins l'actual Centre Cultural. A l'esquerre, amb l'allargada ximenera, el molí de farina (1880) i central elèctrica després amb el que l'oligarquia local es sumava al carro de la industrialització. Des de la dècada dels 20 del segle passat es transformà en el quarter de la Guàrdia Civil que tots hem conegut fins a principis d'este segle, amb interrupció del període de la guerra civil on es dedicà a l'allotjament de les milícies populars i també serví d'hospital de xiquets refugiats.

2013_04250001.jpg


Pujant per la costera del molí (un altre també desaparegut) o carrer València passem per les úniques restes que ens queden de la muralla que envoltava la vila i apleguem a la Plaça del Portal. Anomenada així per estar situada allí una de les portes d'entrada a Benissa, segurament semblant al Portal de la Valldigna de València. Les altres, desaparegueren sense deixar rastre ja fa segles engolides per un creixement urbà, que ja a mitjans del s. XVII, s'escampava fora d'elles per l'altre extrem del poble en el raval. A l'igual que un dels costats d'este portal on, tan prompte com en el 1784, s'edificà l'antic Hospital i actual Ajuntament. És probable que ací, al contrari de les grans ciutats que conservaren les muralles fins les acaballes del s. XIX, una vegada acabades les incursions piràtiques i davant l'elevat cost del manteniment s'iniciara un procés d'abandó, reaprofitament o destrucció d'estes.
Al darrere, la pèrdua més gran del nostre patrimoni, l'antiga església fortalesa d'estil renaixentista derruïda per a res l'any 1950. La porta d'entrada la tenia al costat oposat a l'entrada de la vila, just on s'ha fet la reconstrucció actual. En el costat esquerre tenia adossada una capella i encaixonat dins el mur d'esta, i cara el carrer, un pou.

2013_04250002.jpg


Seguint pel carrer La Puríssima arribem al cantó de Bot on, separada pel carrer Desemparats de l'antic Ajuntament (actual Casal Jove), estava l'Ermita del Roser o de la Divina Aurora. Allí es celebrava el culte per als membres de la Confraria de Nostra Senyora del Rosari, de la qual trobem referències des del s. XVII, que s'encarregava de la realització de Rosaris de l'Aurora. Desgraciadament, l'edifici va ser alienat el 1955 per l'Ajuntament.


2013_04250003.jpg

Continuant cap endavant, ens trobaríem els Porxes de la plaça, que a l'estil dels que encara es conserven a Pedreguer, protegien els venedors en dies de mercat de les inclemències de l'oratge. O també servien per fer bromes, com aquella en la que uns jóvens del poble escamparen les platejades fulles d'una olivera baix d'ells per a després córrer la veu que allí algú hi havia escampat aladroc. Desaparegueren totalment l'any 1966.


2013_04250004.jpg


Pujant pel carrer Sant Nicolau, en girar el cap a l'esquerre a l'altura del de Sant Sebastià, veuríem "La Torre". Residència esta de Francesc d'Asís Cabrera Ivars o "Capità Cabrera" construïda seguint l'estil colonial que havia observat i gaudit a Cuba junt a la seua dona originaria d'este país quan va retornar a seu poble ja jubilat, després de servir com a capità de la Guàrdia Civil a la Guerra de Cuba desenvolupada abans de la pèrdua de la colònia el 1898. El nom l'edifici li vingué donat pel cos central de tres altures, tan diferent del que es veia a la Benissa de fa un segle. Tant com pel color rogenc, per això la foscor de l'edifici a la foto, que contrastava amb el blanc general de les cases del poble. Va ser derruïda l'any 1977.

2013_04250005.jpg


Des d'ací continuarem fins l'altre extrem de Benissa per buscar els cossos cilíndrics dels molins de vent, que donaren nom a esta porció de la partida de La Costa: Els Molins. Desaparegueren al construir-se la finca del mateix nom en la dècada dels setanta del segle passat. Però abans ja ho havien fet alguns altres en este mateix lloc en fer-se la carretera nacional, que també s'endugué al seu pas ermita de Sant Antoni, ja abandonada en aquells temps, situada un poc més endavant.


2013_04250006.jpg


Fins ací el recorregut virtual per una Benissa que ja sols podem admirar en imatges. D'ací 100 anys també ens jutjaran per tot el que hem deixat desaparèixer en els nostres dies? O en canvi reconeixeran el que s'ha fet per recuperar i mantenir el patrimoni local?



Bibliografia:

Cardona Ivars, Juan Jose. Diccionari benisser, Benissa, 2011.
Cardona Ivars, Juan Jose. Dos siglos de vida municipal en Benissa, Benissa, 1982.


Fotografies:
Arxiu propi, Benissa en el record, Benissa en el record s. XX i Llibre Festes Purissima Xiqueta 1972.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Tritonia crocata

Fruit dels intercanvis amb una bona amiga portuguesa, esta tardor m'aplegaven unes cebetes, tècnicament corms, de Tritona crocata. Ja fa anys que les em vaig trobar amb elles en el seu bloc i que vaig llegir la història de com en veure-les en passar per davant de la casa d'unes dones majors els en demanà unes quantes. Petició que va ser de sobra corresposta.

2013_04200007.jpg

D'igual manera jo també li'n vaig demanar pel goig que em feren i ací la teniu. Faran llavor?

2013_04200003.jpg

La Tritona crocata pertany a la família de les Iridàcies, i per tant és cosina llunyana de les freesies, lliris i safrà. Com la primera és originaria de Sud-àfrica i creix en unes condicions climàtiques del tot similars a les nostres. No aplegarà als dos pams però té la gràcia d'allargar la temporada de floració de les seues paisanes, en ordre: freesies, sparaxis, ixies i tritonia (de les dos del mig ja parlarem un altre any). Si vos fixeu, la flor té unes línies grogues en la base i el estams són, estranyament, morats.

divendres, 19 d’abril de 2013

Sorpresa - Eucharis amazonica

2013_04150009.jpg

Este cap de setmana passat em vaig endur una bona sorpresa quan vaig aplegar a la caseta. L'Eucharis amazonica, que pareixia voler florir amb unes "floringues" inapreciables s'havia transformat en el que veieu dalt i baix. Ja era hora! La pobra, al cap dels anys suportant el fred hivernal i els caragols que li fan pols les fulles al final s'ha comportat.

2013_04150014.jpg

L'Eucharis amazonica és, com el nom indica, originaria de la selva amazònica del Perú. Segons pareix, la varietat cultivada és un antic clon estèril que en el seu medi s'associa a llocs sagrats.

2013_04150011.jpg

Pel que fa al seu cultiu, no li agrada gens el Sol directe i sí un substrat ric i humit. En la seua terra d'origen florix en primavera i tardor. Però en el nostre clima trobe que hi ha que hi ha que estressar-la un poc deixant-la secar una temporada o fent-la passar un poc de fred perquè ho faça. No ho tinc clar. Ara que ja he comprovat que si vol pot, m'aplicaré per a esta tardor.

dijous, 18 d’abril de 2013

El so d'una nit de Primavera.

Tanqueu els ulls i escolteu. Quins records vos porta?


dilluns, 15 d’abril de 2013

Un altre Rhipsalis (II).

2013_04070327.jpg

Fa uns anys em vaig trobar el brot d'esta planta pel carrer i este any ha florit per primera volta. Este és el millor indicador de que les coses s'han fet be, la veritat és que no ha necessitat molta cura, i que ella es troba a gust. Ara, que el "macro" de la càmera no vos duga a confusió, que la planta és menuda. Mireu sinó el cèntim que he deixat a la de baix com a referència. La Silene sp del costat també ha sigut valenta.

2013_04070331.jpg

Els entesos ja hauran detectat que el protagonista de hui és un cactus del gènere Sud-Americà Rhipsalis (reviseu si voleu els altres dos dels que s'ha parlat ací 1, 2), si no m'enganye R. cereuscula, i la resta hauran pensat que és una suculenta més. Sí, perquè este gènere s'allunya prou dels cossos esfèrics o cilíndrics contundents als que ens té acostumats la família a la que pertany. Fixeu-se en les arèoles de pels (espines) terminals que el delaten i recorden el seu parentatge llunyà. Del qual va anar distanciant-se en una evolució de l'estructura, amb tiges allargades i trencadisses, per adaptar-se a un niu ecològic mai conegut en este grup de plantes, l'epifitisme.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Unes altres roselles

Unes altres roselles rosades a la vora de la Via Verda de Dénia. En este cas una Papaver hibridum.

2013_04070310.jpg

Un "close-up".

2013_04070311.jpg

Sort que vaig fer la foto a la anada, que a la tornada algú ja les havia collides per endur-se-les a casa.