dissabte, 26 d’octubre de 2013

Herba Lluïsa.

La palmera era ben bonica i lluïa molt, però la veritat és que tenia a tot el que creixia per baix d'ella prou amargat. Un cas clar és Herba Lluïsa (Lippia triphyla o Aloysia triphyla), que d'estar a les portes de la mort a passat a créixer de forma esponerosa. Tant que he hagut de podar-la abans d'hora, per poder passar entre ella i el que queda de la palmera.



També els pardalets s'han alegrat del tall de la palmera, ara tenen sempre a la vista un antic bevedor d'aigua on refrescar-se a l'estiu.


L'Herba Lluïsa és un arbust aromàtic originari dels països andins que aplegà a Europa en el s. XVII. La veritat és que s'adapta molt bé al nostre clima, tant que amb un poc d'aigua s'apanya.
El nom llatí i el comú li venen del de la reina Maria Luisa de Parma, en commemoriació del seu matrimoni amb de Carles IV. El cognom llatí, m'imagine que per créixer les fulles de tres en tres.


Tradicionalment s'han emprat les fulles i flors en infusió com a digestiva i tranquil·litzant. Per a això haureu de podar les rames a finals de l'hivern, aprofiteu per donar-li forma a l'arbust. Després separeu les fulles del tronc, talleu el ramellets de flors en parts més menudes i poseu-ho tot escampat en un lloc ventilat per a què es seque tot bé.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Bajoques de la peladilla.

Tots els anys, per a mostra l’escrit anterior, les bajoqueres es busquen la vida com poden quan apleguen a la punta de les canyes de la bardissa i se m’enreden per dalt dels tarongers. Però aquest any, fart d’estar mirant ací i allà vaig decidir a imitar als llauradors d’abans que les plantaven formant una espècie de parral. A falta d’espai i materials adequats vaig nugar uns cordells de la canal amb bon resultat. Ara ja no cal que pujar dalt de l’arbre per collir-les, sols cal agarrar una escala. Anem avançant!

2013_09230003

La veritat és que són unes escaladores nates. No sé si s’advertix bé en la foto però sense perdre fusa, una darrere de l’altra, les bajoques van buscant el cel.

2013_09230004

Les bajoques de la peladilla, no vaig a dir res de nou, són més amples del normal i també tenen una llavor molt gran, blanca i aplanada , coneguda popularment com a “garrofó”. Un ingredient indispensable de la cuina valenciana. A casa sempre les hem plantades a l’inici de l’estiu, encara que trobe que pot fer-se abans. Però com que no tinc més espai, he d’esperar a arrancar les creïlles. Al cap d’un mes i mig ja poden collir-se’n i continuar fins que la tardor faça l’entrada. Les últimes, les més granades, les podeu guardar i així tenir llavor per l’any vinent. Ara, que tindreu eixe any pot ser un misteri. Ho dic perquè les meues no són blanques, s'han creuat i ara són roges.
 2013_09230006

Les flors tan diferents de les de “careta” delaten la diferent procedència geogràfica. Si ja vaig comentar que aquesta provenia del sud-est asiàtic, la que hui ens ocupa ens va aplegar des de Sud-Amèrica. I com ella totes les altres varietats que podem trobar en el mercat, moltes d’elles segurament generades ací en Europa.