divendres, 4 de desembre de 2015

Visites botàniques noucentistes a Ifac: Boissier, Rouy i Rikli.


L'any passat vaig col·laborar en la publicació del Institut d'Estudis Calpins dedicada als viatgers que havien passat pel terme de Calp. Com no, la meua versava sobre els escrits que ens deixaren tres botànics noucentistes. Espere que vos agrade.



L’1 d’abril de 1837 un home de 26 anys embarcava a Marsella amb direcció a València. El seu no era un viatge de negocis o de família com era el cas de la majoria dels que l’acompanyaven. Ell era el botànic suís Pierre Emond Boissier (1810-88), que encoratjat pel seu mentor Augustin Pyramus De Candole i després de veure a Paris l’herboritzat a Andalusia per Philip-Barker Webb, havia decidit realitzar el seu propi recorregut botànic per aquesta regió espanyola, del qual deixaria constància en el llibre Voyage Botanique dans le Midi de l’Espagne pendant l’année 1837. Un viatge científic amb el qual buscava augmentar el seu herbari i fer-se un nom descobrint noves espècies en un país que, dins l’aire romàntic que envaïa el continent, s’imaginava més que europeu, una continuació de l’Àfrica plena de tots els encants del llunyà orient (González Bueno, 2010: 6). Aplegà a València el 4 d’abril i, després de gaudir de les festes de Sant Vicent, llogà una cabina en un llaüt per continuar el viatge cap el sud. Passat el Cap Martí una tempesta els sorprengué en el mar i els va fer buscar refugi a la vora d’

“Hifac[1], que els nostres anomenen sense cap motiu Calp, donant-li el nom d’un poble que es troba a una llegua més al sud. Un penyal calcari tallat a pic en la seua part superior, paregut en més menut a aquell de Gibraltar, avançat com ell dins la mar, i unit a la terra ferma únicament per una llengua d’arena”.
Concretament en el que ara coneixem com la Fossa, una
“badia que abrigada per ell és un bon fondejador davant els vents del migdia per a les barques menudes, i on prompte n’arribaren moltes altres grans, entre les quals hi havia diversos guardacostes reials. La bandera nacional onejava a dalt de tots els pals, presentant aquesta menuda rada un aspecte d’allò més animat”.

Fig. 1: Vista del Penyal i de la Vila d’Ifac des de la platja de la Fossa (Ayrouard, J. (1732-1746)).

A partir d’ací deixarem que ell mateix acabe el relat, inicialment més científic i que al final es tornarà tan romàntic que fins i tot ens pareixerà estar caminant al seu costat gaudint del paisatge, tot un reflex de les motivacions que s’apuntaven abans per aquest viatge.
“El paisatge era encantador. En el costat del penyal a peu de l’escarpament, s’elevaven muralles antigues i una vila en ruïnes. Tot el perímetre del poble estava envoltat de tossals plantats d’oliveres, i cap el fons una menuda vall s’obria del si de muntanyes aspres i cims aguts. Impacient de veure-ho tot de més a prop i d’herboritzar en el primer punt de sòl espanyol on podia observar una vegetació espontània, em vaig fer conduir a terra. La primera planta que vaig collir dels penya-segats que bordejaven la riba fou una bonica cistàcia en flor, que després vaig reconèixer com a mai descrita, i a la que vaig donar el nom d’Helianthemum caput-felis. Des d’aquell moment vaig caminar de troballa en troballa i sense allunyar-me més d’uns cent peus, vaig fer una herborització magnífica amb el delit que un botànic sols experimenta amb el primer contacte amb una flora nova per a ell. Els camps en guaret estaven coberts de Vella annua, Moricandia arvensis, Sisymbrium columnae, mentre que en els talussos i els llocs no cultivats es veia l’Arum arisarum, les Ophrys ciliata i lutea, la Polygala saxatilis, la Viola arborescens, l’Astragalus glaux i una multitud d’altres belles plantes. El Cistus clusii, de fulles semblants a les del romer, i algunes altres espècies del mateix gènere, formen grans matollars prop de la platja. Jo no sabia en quina fixar-me de tan gran com era la varietat i la nit vingué massa prompte suspenent aquesta atraient ocupació. 

 Fig. 2: Helianthemum caput-felis recollit per Boissier “ad collem maritimum propé Hifac, regni Valentinis”. Font: Royal Botanic Gardens Kew, Londres.

El ponent continuà bufant l’endemà amb la mateixa força. No em va fer pena, açò em donaria temps per visitar el penyal, on jo esperava trobar noves riqueses. En el flanc del costat septentrional vaig collir la Lavandula dentata, descoberta en aquest mateix lloc per Clusius[2] l’Helichrysum decumbens i l’Anthyllis cytisoides. Arribat a mitjana altura, el penyal tallat a pic m’impedí elevar-me més. Hi havia tres o quatre cordes grosses d’espart que penjaven per tot el llarg de l’escarpament. Ajudant-se d’aquelles i de les clivelles de la muntanya es podia pujar, sense cap dubte, al cim; més jo no podia estar segur de la seua solidesa per prendre aqueix camí amb el risc de caure des d’alguna centena de peus dins la mar si aquest suport fràgil m’haguera fallat. Jo ignorava l’ús que es podia donar a les cordes, i no va ser que fins al meu retorn que vaig trobar l’explicació en la Descripción del Reyno de Valencia de Cavanilles. Del seu temps i de molt abans, el penyal d’Hifac, per la posició avançada i l’altura, ha sigut un indret excel·lent per servir de atalaya o vigia destinada a controlar l’aproximació dels corsaris barbarescs i per donar l’alarma a les terres veïnes. Els paisans encarregats d’aquesta guàrdia pujaven per les cordes carregats amb el que els serviria d’aliment, i retirant-les en trobar-se dalt, es trobaven tan segurs com dins una fortalesa.
Dins les clivelles del penyal creixen magnífiques mates d’una espècie d’Hippocrepis llenyosa que Cavanilles va anotar en el mateix lloc, que jo vaig prendre en aquell moment per la balearica, i que després vaig reconèixer com a una espècie diferent. Vaig observar també la Succowia balearica, que ací com a Gibraltar és aficcionada als llocs humits i ombrívols. L’Scabiosa saxatilis Cav. era molt abundat, però encara no estava en flor. Contornejant la muntanya i passant prop dels murs en ruïna i coberts d’heura d’un vell castell adossat a la roca i destruït en un altre temps pels genovesos, vaig arribar al vessant meridional on no vaig tindre fortuna en el meu intent de trobar un passatge cap el cim, però em va compensar la bellesa d’una vegetació més ben desenvolupada que la de l’altre costat. Els pendents estaven adornats d’elegants fistons de Fagonia cretica de flors rosades, de Rhamnus oleoides, d’Euphorbia rupicola Boiss. i d’altres arbusts eixint de les clivelles del penyal, i l’Astragalus macrorhizus Cav. amb moltes altres lleguminoses cobrint els terrenys argilosos. Aquesta va ser la primera vegada que vaig veure les magnífiques figueres de pala de trocs llenyosos i irregularment retorçuts, que donen als paisatges meridionals un aspecte peculiar. Assegut al peu d’aquests arbres, vaig respirar amb voluptuositat els perfums d’aquesta natura agrest i perfumada, i vaig pensar com la mera existència és gaudi baix aquest bonic cel i aquest clima afortunat, fins que la vista de les ones que havien alentit el seu curs tumultuós cap el nord m’advertí que era l’hora de tornar a bord”.

Uns cinquanta anys després, entre maig i juny de l’any 1883, un altre botànic, el francés Georges Rouy (1851-1924), deixant de banda “Calpe” i seguint “el camí, a penes traçat entre les roques i l’arena del mar, que condueixen al promontori d’Hifac”, referia novament els passos de Cavanilles i Boissier. Tot açò dins unes jornades de recerca per la nostra comarca de les que deixà constància en el llibre Excursions botaniques en Espagne, que si bé a primera vista sembla continuar amb el caire romàntic del segle XIX prompte mostra l’evolució de la ciència cap a la sistematització sense concessions del paisatge vegetal.

“Sobre les vores del camí creixen: Senecio linifolius L., Kentrophyllum arborescens Hook., Carthamus tinctorius L. (subespontània), Andryala integrifolia L., Cynoglossum cheirifolium L., Urtica pilulifera L. var balearica Lge. (U. balearica L.). En les maresmes, vaig poder reconèixer algunes espècies florides o a punt de florir: la Frankenia pulverulenta L., Inula crithmoides L., Statice virgata Willd., Atriplex rosea L., Salsola kali L., Salicornia macrostachya Moric.
A prop d’algunes cases que componen el llogaret d’Hifac, es troba en abundància, enmig de les roques, el bonic Helianthemum caput-felis Boiss., en companyia del Medicago suffruticosa Ram. Subspec. leiocarpa Urb. (M. leiocarpa Benth.), Lotus creticus L., Helichrysum decumbens Camb. – Hifac és l’única localitat coneguda a Europa per a l’Helianthemum caput-felis, i aquesta rara planta no ha estat trobada més que en els voltants d’Orà”.[3]

A pesar del rigor científic també queda espai en l’obra per al risc que va suposar-li el descobriment de la Silene d’Ifac gràcies a les famoses cordes d’espart que Cavanilles i Boissier descrigueren i que “encara hi són allí, més en un estat de desgast, que seria de bojos intentar actualment una ascensió encara que parcial al penyal. Però, així i tot, em vaig ajudar d’una d’elles, amb enormes precaucions, per constatar el que era una planta arbustiva de tiges curtes cobertes per una umbel·la de flors rosades, situada solament a 5 o 6 metres sobre el sòl i que em va parèixer seria alguna cosa interessant. Era en efecte una Silene que posseïa les fulles arrodonides i obtuses de la S. gibraltarica Boiss. i la S. auriculaefolia Pomel. i alguns caràcters de la S. velutina Pourr. Jo la vaig descriure amb el nom de S. hifacensis”.[4]

Fig. 2: Dibuix de la Silene hifacensis per H. Willkomm (1880-1885).

 Retornant al nostre punt de partida, és a dir als peus dels cultius que s’estenen just per la base de la part abrupta del promontori. Al llarg d’un menut sender que travessa aquests camps existeix:
Carrichtera vellae DC., Viola arborescens L., Polygala rupestris Pourr., Ononis ramosissima Desf. var. vulgaris Gren. Et Godr., Coronilla juncea L., Rubia peregrina L. Galium parisiense L. var vestitum Gren. Et Godr., Galium saccharatum All., Filago spathulata Presl. var. erecta Willk., Centaurea tenuifolia Duf., Hedypnois cretica Willd., Picridium vulgare Desf., Haloxylon articulatum Bunge., Osyris lanceolata Hochst. et Steud., Ephedra distachya L., Asparagus aphyllus L., Stipa tortilis Desf., Brachypodium distachyum P. B.
Els pedregars al peu mateix del penyal procuraven: Fumaria capreolata L. var. speciosa Hamm. (F. speciosa Jord.), Succowia balearica Med., Trifolium procumbens L. Arisarum vulgare Targ. (aquestes quatre plantes en els llocs un poc frescs); llavors: Moricandia arvensis DC., Reseda lutea L. var. brevipes Rouy., Silene cerastioides L., Ferula tingitana L. var. hispanica Nob, Erica multiflora L., Convulvulus lanuginosus Desr. var serviceus Boiss. (C. linearis DC.), Lithospermum fruticosum L., Cynoglossum cheirifolium L., Teucrium aureum Schreb. var. latifolium Willk, Cistus clusii Dun., Ajuga iva Schreb., Nepeta tuberosa L., Thymus barrelieri Rouy var. intermedius, Thymus valentinus HYBR. NOV. = T. barrelieri x T. webbianus Rouy., Plantago lagopus L., Plantago albicans L., Euphorbia exigua L. var. rubra L., Avena bromoides Gouan var. microstachya Willk.
Finalment, tant a les parets de la roca com a les fissures, abundaven, però era difícil aplegar-hi:
Biscutella montana Cav. var. longifolia Nob. (B. tomentosa Lag.), Biscutella montana var. brevifolia Nob. (B. rosularis Boiss. et Reut.), Silene hifacensis SP. NOV., Hippocrepis fructicosa Rouy var. valentina (H. valentina Boiss.), Umbilicus gaditanus Boiss., Hedera helix L., Lonicera implexa Santi., Rubia peregrina L. subspec. angustifolia (R. angustifolia L.), Galium fruticescens Cav., Cephalaria leucantha Schrad. var. incisa DC., Scabiosa saxatilis Cav., Centaurea intybacea Lam., Centaurea prostrata Coss. var. decumbens Nob., Sonchus tenerrimus L. var. perennis Lge. (S. pectinatus DC.)., Teucrium rotundifolium Schreb., Lavandula dentata L., Thymus webbiaanus SP. NOV. = T. herbabarona Webb no Loisel., Euphorbia rupicola Boiss, Smilax aspera L., Ceterach officinarum Willd, Asplenium petrarchae DC., Asplenium halleri DC.
En descendir d’Hifac pel vessant sud del promontori i les ruïnes de Calpe el Viejo, sobre un menut monticle es pot trobar la Fagonia cretica L., Astragalus macrorhizus Cav., Kentrophyllum arborescens Hook. Atractylis humilis L. – Finalment, sobre les arenes marines i els cultius de prop de la mar, vaig poder recol·lectar:
Cakile maritima L. var. hispanica Nob. (C. hispanica Jord.)., Ononis ramosissima Desf. var. vulgaris G. et G., Ononis hispanica L. f., Orlaya maritima Koch. var. peduncularis Nob. (O. bubania Philippe), Centaurea seridis L. var. maritima Willk. Thrincia hispida Roth., Euphorbia terracina L. var. retusa Boiss., Imperata cylindrica P. B., Arundo donax L., Catapodium loliaceum Link., i vora el veïnatge de les cases Sisymbrium columnae All. i S. irio L.”.

  
 Fig. 4: Vista del Penyal presa per R. Chodard, acompanyant de M. Rikli (1907)

Acabem igual que començàvem amb un suís, el botànic Martin Albert Rikli (1896-1951), que encara que nascut en el segle XIX, va visitar Calp a l’inici del nou segle, concretament el 26 de març de 1905. En el seu concís relat ja es palpa el racionalisme científic actual, sense concessions al romanticisme i amb cap referència a les runes de la Vila d’Ifac o a famoses cordes. Simplement refereix que es troba abancalat i ens descriu un paisatge on “podem distingir cinc zones de vegetació:

1.             Els camps de cultiu. S’estenen per les planes. Els camps de cereals s’alternen amb els d’ametllers, oliveres i vinyes. El cultiu es realitza des del nord-oest de Calpe.
2.             Zona de platja i dunes. La primera s’estén al llarg de la costa plana en ambdós costats de la península. Tota la platja està completament coberta de boles de Posidònia, que són arrossegades pel vent terra endins. Com a plantes dunars trobem: Asphodelus fistulous L., Gynandriris sisyrinchium Parl., Urginea scilla Steinh., Plantago maritima L., Atriplex halimus L., Passerina hirsuta L., Cakile maritima Scop., Lobularia maritima Desv., Frankenia pulverulenta L., Ononis natrix L., Lotus creticus L., Fagonia cretica L., Inula crithmoides L.
3.             Tomillares i Garigues s’afirmen en les parts baixes dels contraforts de l’escull rocós. Els Tomillares consisteixen gairebé exclusivament de Thymus vulgaris L. En les Garigues domina el Cistus clussii, sovint parasitat per la Rafflesiaceae Cytinus hypocistis L. en les seues arrels; ben representats són C. albidus L. i Rosmarinus officinalis L., també el Chamaerops humilis L. es troba ací a la costa abundantment, però només en forma d’exemplars de poca altura que no s’eleven molt, com estigueren premsats a terra.
4.             Les plantes xeròfiles ocupen les parts més altes de les faldes fins als penya-segats de la Punta d’Ifach, en les capes superiors sempre pedregoses i rocoses. A les mates de les Thymelaeaceae i les tiges d’Asphodels (Asphodelus fistulosus L., acabats de florir), s’uneixen com un tercer tipus les Euphorbiaceae, compostes principalment d'Euphorbia pithyusa, que per les seues aspres fulles glauques lleugerament suculentes és fàcil de reconèixer. També hi ha més plantes que les acompanyen: Asparagus horridus L., Koleria phleoides (Vill.) Pers., Macrochloa tennacissima Kth., Lygeum spartum L., Fumana viscida Spach, Helianthemum lavandulaefolium (Lam.) DC., Ononis natrix L., Anthyllis tetraphylla L., Coronilla juncea L., Dorycnium suffruticosum Vill., Teucrium polium L., Lavandula dentata L., Coridothymus capitatus Rchb., Convolvulus lanuginosus Desr., Anagallis arvensis L. s. spec. coerulea Schreb., Artemisia barrelieri Bess.
5.             La flora rupícola. La flora rupícola de la Punta d’Ifach és famosa per la seua extraordinària riquesa d’espècies rares, endèmiques, en part típiques d’aquesta part de la província de València. Però, per desgràcia aquesta flora en el moment de la nostra visita estava molt endarrerida, pel que no traguérem molt de profit. Des de la part continental sols l’ombria de la roca, el costat nord-oest, és raonablement accessible: Ficus carica L., Osyris quadripartita Decsne (1836), Matthiola incarna (L.) R. Br., Biscutella montana Cav., Biscutella stenophylla Duff., Dianthus lusitanicus Brot., Lavatera maritima Gouan, Lavandula dentata L., Satureia obovata Lag., Hippocrepis valentina Boiss, Hedera helix L., Lonicera implexa Ait., Scabiosa saxatilis Cav., Euphorbia rupicola Boiss., Smilax aspera L., Asplenum ceterach L., Asplenum fontanum (L.) Bernh.

Acabava fixant-se en dues plantes d’aspecte feltrat que creixien, gràcies a fortes i profundes arrels pivotants, dins els clevills de les lloses de roca prop de la Duana de Calp. Eren el conegut Helianthemum caput-felis Boissier i l’Helichrysum decumbens Cav, de distribució mediterrània més àmplia.
Fins ací la visió particular, marcada per l’evolució de les corrents del pensament europeu i dels models científics, de tres importants botànics noucentistes d’eixe punt singular dins el terme de Calp que és el Penyal d’Ifac. Una finestra oberta a un passat florístic, que com en el cas dels sistemes dunars, sols podem rememorar gràcies a aquestes notes. Sortosament, la mateixa mà de l’home que des del Neolític a estat alterant el paissatge vegetal fins el punt de no retorn que va suposar el “boom” turístic del segle passat, ha tingut la voluntat de crear el parc natural i de protegir l’entorn de les salines per a futures generacions, obrint així una nova finestra al futur des del present.

BIBLIOGRAFIA

Ayrouard, J. (1732-1746), 22 profils de côtes concernant les côtes valenciannes et andalouses.
Boissier, P.-E. (1839-1845), Voyage botanique dans le midi de l’Espagne pendant l’année 1837, tom I, Paris.
González Bueno, A. (2010), “El viaje botánico de Pierre Edmond Boissier por el sur de España (1837)”, Acta Botánica Malacitana 35: 5-21.
Rikli, M.A. (1907), “Botanische Reisestudien von der spanischen Mittelmeerküste mit besonderer Berücksichtingung der Litoralsteppe”, Vierteljarsschrift der Naturforschenden Gesellschaft in Zürich, 52: 57-59.
Rouy, G. (1884-1888), Excursions botaniques en Espagne (Mai-Juin 1883), Paris.
Solanas Ferràndiz, J.L. (1996), Flora, vegetació i fitogeografia de la Marina Baixa. Tesi Doctoral: Universitat d’Alacant.
Willkomm, H.M. (1880-1885), Illustrationes florae Hispaniae insularumque Balearium, tom I, Stuttgart.


[1] Nota de l’autor. Els topònims es mantenen tal com els diversos autors els reflectiren, Boissier en valencià i la resta en castellà. Cal fer notar que en aquells temps encara es parlava d’aquestes terres com a part del Regne o província de València.

[2] N. de l’a. Si bé és cert que Carolus Clusius o Charles de l’Écluse cita Calp en la seua obra Rariorum aliquot stirpium per Hispanita observatarum historia (1576) en vàries ocasions com a lloc on herboritzà, sembla que es recolzà en exemplars recollits per altres, ja que pareix clar que va viatjar d’Alacant a València per la via que recorre l’interior de les dues províncies (Solanas Ferràndiz, 1996: 2).
[3] N. de l’a. Actualment es sap que es distribueix puntualment en un àrea que engloba el sud-est de la Península Ibèrica, les Balears, Sardenya i el Nord d’Àfrica.
[4] N. de l’a. La descripció formal de l’espècie la va fer el botànic alemany Heinrich M. Willkomm en el Illustrationes florae Hispaniae insularumque Balearium, d’ací el nom llatí Silene hifacensis Rouy ex. Will. A partir d’aquest moment les seues poblacions no feren més que disminuir, ja que cada botànic en visitar el Penyal procurava sumar algun exemplar al seu herbari.