Pareix que estem en les setmanes de les papallones. Si Belen la setmana passada comentava al seu bloc que tenia el jardí ben animat. Ara fa dos dies, Miquel (des de Mallorca) em comentava de l'expansió de la Papallona Tigre des del Nord d'Àfrica a les nostres terres. I com que no hi ha dos sense tres, resulta que al mateix temps se'm planta esta preciositat (Papilio machaon) damunt del Sedum telephium. Quin xasco es deguera dur en veure que allò ni era una ruda ni un fenoll (plantes on es crien les seues orugues)!
dimecres, 25 d’agost del 2010
dimecres, 18 d’agost del 2010
Portulaca grandiflora. Floretes del dia
Les floretes del dia (Portulaca grandiflora, Brasil) són plantetes de temporada que no poden faltar a l'estiu a cap casa. A partir d'unes llavoretes menudetes en dos dies teniu una maceta com esta que vos alegrara la casa amb les seues floretes de diferents colors. En realitat cada planta fa un color, el que passa és que en plantar-ne moltes juntes al final es confonen i pareixen tota la mateixa. El "de dia" ve perquè sols s'obrin de dia, si està un poc nuvolat també els costarà. I això sí, volen molta aigua, o no es posaran tan boniques com esta.
Però no sé perquè ja fa uns anys que esta no es veu molt a les tendes, sinó que tenen esta altra, la P. umbraticola (EE.UU.). Que encara que pareguda (té les fulles més amples), per a mi no li aplega a la sola de la sabata.
I algú dirà: esta última em recorda a alguna cosa. Efectivament, les dos espècies anteriors són germanes de la nostra verdolaga (Portulaca oleracea) que ara a l'estiu també prova d'envair tots aquells llocs on l'aigua corre en abundància. La llàstima és que les seues flors quasi no es vegen.
Etiquetes de comentaris:
Anuals,
Males herbes,
Suculentes
dilluns, 9 d’agost del 2010
De visita a La Marjal de Pego-Oliva.
No puc enganyar-vos, ja que el títol deixa clar d'on estem parlant. Però si no, podríeu pensar que vaig a parlar d'un viatge per sud-est asiàtic. No té una semblança als caps d'arròs de per allí?
La cosa és que, aprofitant que tenia lliure el mati de dijous, em vaig apuntar junt a mon pare a les visites guiades al P.N. de la Marjal de Pego-Oliva. Al final, Carla també es va afegir. La ruta s'inicia amb una pujada a la Muntanyeta Verda. Des d'allí, els seus 50 m d'alçada ens deixen veure tot el marjal amb una perspectiva diferent. A la dreta l'arrossar, a l'esquerra la part marjalenca salvatge i al fons la Segària i el Montgó.
Posats en situació, es baixa i comença la ruta circular (marcada en roig) al voltant del promontori, seguint el curs del riu Salinar. És difícil creure la quantitat d'aigua que brolla allí, formant en un moment un veritable riu.
Continuem per un camí entre el canyar. Arriba un moment en que un perd el món de vista. Un xiquet que venia a l'excursió es va vore tan apurat que va dir: "Mama yo quiero volver al coche, que aqui nos vamos a perder". Jo li vaig dir: "No pasa nada que si nos perdemos lo haremos todos juntos y nos lo pasaremos bien". "No, yo quiero volver al coche". No va quedar molt convençut, trobe jo.
Al retrobar el riu ens trobarem amb les barques que ha posat l'ajuntament de Pego per a que qui vulga passege en les seues aigües tranquil·les (sols per les vesprades). A que queda xulo el reflex dels núvols a l'aigua, és com un espill.
Un parot dels tants que ens envoltaren a la visita. Ja sé que la foto està borrosa, però "és lo que hay".
El Salinar desemboca al riu Bullent. El nom li ve per les bombolletes de gas que esclaten a la seua superfície, o siga que bull. Allí és on es fa la baixada de les "barques" per Carnestoltes. Segons els digué el guia és el riu més cabalós, en proporció; d'Europa. Caminem un poc i apleguem al Blau del Calapatar. El color no és aleatori, en certs llocs on el nivell de l'aigua és més profund esta adquirix un to blavós. Llàstima que estiguera nuvolat.
Ací ja baixant cap a la mar.
Dóna gust veure que en este punt l'aigua és clara i cristal·lina, lliure de contaminació.
Una caminaeta més i tornem al lloc d'inici. S'acaba l'excursió oficial després de 2 hores, que han passat volant. Oficial, sí, perquè com que no enteníem prou Carla ens indicà que hi ha via un lloc molt típic d'anar a passar la vesprada dels dies de calor, l'Ullal de Bullent o Bullentó, en mig dels camps d'arròs. I allí que mon anàrem. Tant de verd relaxa la vista.
I algú dirà, tanta volta i no hi cap foto d'algun pardal, tortuga, peixet? Doncs no, ja anàvem avisats per el guia: "La majoria de pardals estan amagats dins la marjal i són difícils de veure, no d'escoltar". De la resta sols veiérem un cracs de riu americans, i pocs peixets, es veu que ens teníem por. Però només pel paisatge s'ho val. Ah, als camps d'arròs sí que hi havia garcetes, elles no tenen por de res.
Etiquetes de comentaris:
De viatge,
Paisatges,
Senderisme
divendres, 6 d’agost del 2010
Gràcies Belen!
Gràcies Belen per enviar-me els esqueixos de l'"Endless Summer". A vore si hi ha sort i algun agarra. De moment les fulles grans ja van secant-se, espere que el ulls aguanten i que les hormones facen el seu paper.
Creuem els dits.
De moment les he deixades entre les begònies i el canyaret per si l'ombra els va millor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)