divendres, 24 d’agost del 2012

Plana de Sant Antoni, Cova Tallada, Torre del Gerro i Molins.

Esta ruta circular (PR-CV 35) la va organitzar fa unes setmanes l'Ajuntament de Xàbia amb el guiatge del Centre Excursionista de Xàbia. Va estar molt bé i per això, com sempre, vos faig un resum.

2012_08160000 mapa.jpg

Partim del Santuari de la Mare de Déu del Àngels buscant els penya-segats que miren cap el Nord, primer entre la pineda i després entre el típic matollar de la Plana de Sant Antoni. En alguns llocs l'"entre" passa a ser més bé "dins", en haver de travessar l'estret passadís format per coscolls més alts que un home. Prompte s'acaba el pla i comença el descens en busca de la voramar, sempre seguint el perfil descendent del Barranc de la Cova Tallada, que fa una mossa en el penya-segats verticals que voregen La Plana per este costat.

2012_08160008.jpg

Una cadena, convenientment clavada a la roca, ens ajudarà en el tram més complicat. Ja quasi baix del tot, enllacem amb la senda que ve de les Rotes (Dénia). Recordar que estem quasi sobre la fita dels termes i que la cova està en el de Xàbia. Girem a la dreta i, després d'unes cordes més a la roca apleguem a la destinació principal de la ruta, la Cova Tallada o Tallà (pels de la terreta). Amagada la seua obertura entre estes penyes.

2012_08160011.jpg

La gran sala d'entrada és natural.

2012_08160015.jpg

Però no ho és la part més impactant de la cova, la que va ser excavada per l'home. Sí, perquè estem davant una cantera tosca de la que es va extraure la pedra amb la que s'edificà l'església de Xàbia i altres edificis d'este poble i de Dénia. En les seues parets encara es veuen les marques de l'extracció i també les piques, que encara hui recullen l'aigua que cau gota a gota del sostre. La pedra la transportaven en barques, es clar.

2012_08160022 pico.jpg

Dins del tot a un li dona la impressió d'estar caminant de nit sobre l'arena del desert. Clar, la tosca, que no és res més que el resultat de la fossilització de dunes, en desfer-se va creant este miratge.

2012_08160025.jpg

En eixir, vos recorda la foto a algun altre punt de la comarca? A la cova del Moraig, no?

2012_08160020.jpg

Tornats a fora es temps per esmorzar i per prendre el bany, com no que sinó l'excursió es queda a mitges.

2012_08160012.jpg

Ara prenem la senda que torna a Dénia, també amb alguns trams encordats, i que va pujant fins la Torre del Gerro o de l'Aiguadolç. Talaia de vigilància, que tenia la missió de donar avís de les incursions piràtiques del Nord d'Àfrica, construïda entre el 1553-54 i restaurada entre el 1981-82. El primer nom (el més comú) li ve per la forma particular que li dona el reforç inferior i el segon perquè esta situada just damunt d'una surgència d'aigua, l'Aiguadolç, visitada per naus enemigues.

2012_08160036.jpg

Una vista del costat que mira a al Cap de Sant Antoni i de la que mira a la mar. A l'escut primer es veu (de dalt a baix) la creu, l'àguila bicèfala signe dels Àustries, l'escut del Regne de València, l'escut del duc de Maqueda (virrei del regne en aquells moments). En esta trobe que no, però en altres (com la dels Palmar a Dénia) baix de tot açò hi ha un epígraf emmarcat que diu: "Sub umbra alararum tuarum protegem" = a l'ombra de les teues ales em protegeixes.

2012_08160041 comp tg.jpg

Des d'ací la vista aplega a Dénia i, fins i tot els dies clars, a bona part del Golf de València.

2012_08160040.jpg

Per l'altre costat hauria de veure's la torre del Cap de Sant Antoni, segurament situada per on ara ho és el far.

2012_08160039.jpg

Des d'allí buscant els molins, travessem novament la Plana fins a l'altre costat.

2012_08160046.jpg

El molins eren de vent per moldre el cereal, és clar. Encara que n'hi ha algun més antic, la majoria es construïren al llarg del segle XVII. Ara, mig "destartalats", han perdut totalment la seua funció originaria quedant sols com a custodis d'un dels millors miradors a la Vall de Xàbia. En mig del poble l'església de Sant Bertomeu feta amb la pedra de la cova que acabem de visitar. Quant d'esforç amb tants pocs mitjos!

2012_08160048.jpg

D'ací al cotxe, que ja n'hi ha hagut prou.

dilluns, 20 d’agost del 2012

Galan de noche. Lonicera japonica.

El lligabosc o mareselva (Lonicera sp.) és una enfiladissa típica del bosc mediterrani i també podria ser-ho de les nostres cases de camp, si no fora pel seu port poc atractiu. Per este motiu la majoria de jardins s'inclinen per la Lonicera japonica, del Japó com el seu nom indica, més verda i que s'adapta perfectament a les condicions extremes de la voramar.

2012_08160076.jpg

Però el més interessant d'ella és l'intens aroma que desprén les nits d'estiu, d'ací el nom que sempre li hem donat a ma casa: "Galan de noche". Convertint-se en un dels membres més importants dels jardins nocturns, d'aquells que sols es gaudeixen per la nit.

2012_08160071.jpg

És molt fàcil de criar, realment dona pocs problemes. Sols cal tenir en compte el fer-li una poda molt severa cada varis anys, ja que té la mala costum de créixer sobre ella mateixa, acumulant moltíssima rama seca baix del verd.

2012_08160070.jpg

diumenge, 5 d’agost del 2012

Romeria de llegenda a Teulada

Hui exercint de la part de teula(d)í que porte a les venes, parlaré de la romeria que es celebra a Teulada, popularment "Teulà", la huitada de la huitada de Sant Vicent Ferrer. On a banda de retornar una imatge d'este a sa casa, la Font Santa, que restara allí fins l'any vinent; es recorre una de les rutes amb major concentració de profecies, miracles i llegendes de la nostra comarca.Sempre segons el meu parer. Hui un resum de tot el que allí s'amaga. Històries que es conten de generació en generació i a les que al final no prestem atenció de tant d'escoltar-les. Jo pose la meua versió, si algú en té alguna altra està quasi "obligat" a escriure-la en un comentari.

Sant Vicent Ferrer (1350-1419), dominic, va ser un gran predicador i home d'estat (sols recordeu el seu paper en el Compromís de Casp). Però sobretot, com apunta Àlvar Monferrer, una vegada canonitzat, i després de desplaçar a Sant Jordi, passà a ser el patró de l'antic Regne de València tancant el cercle que conformaria la personalitat del nostre poble (un territori, uns Furs i un sant propi). Tornant ací, la cosa és que que la seua germana Constança vivia a Teulada i açò el dugué a visitar-la i, al mateix temps, generar trota una tradició de llegenda que a perdurat 600 anys fins aplegar als nostres dies.

2012_04290008.jpg

El punt de concentració és l'Ermita de Sant Vicent (s. XVII), que té al costat una capelleta que recorda el punt on va predicar abans de marxar del poble. La comitiva, que acompanya el sant, inicia la marxa animada per la dolçaina i el tabalet. Encara no tinc clar si la gent marxava ràpid per l'anim que li donava la música o perquè fugia d'ella, el més segur és que fora per les dos coses. Així, cadascú a la seua, s'aplega a la primera parada, la Creueta de l'Ave Maria. Lloc des del que el sant va profetitzar que Teulada mai seria atacada pels pirates i que cap pesta passaria d'allí. La tradició diu que aixi va ser, la historia ...

2012_05130003.jpg

A partir d'ací es prendria el camí que travessa el Barranc del Pas. Quin nom mes sonor, no? (Amb el del Quisi són els dos noms de barranc que més m'agraden de la nostra contornada) Però segons pareix pel mal estat del camí i perquè la veritat és que la gent va equipada com va pel món, es seguix la puntejada de verd, deixant de banda l'"original" puntejada de roig.

2012_04290000_mapa.jpg

Siga com siga unes bones vistes del nostre "outback" ens acompanyen un bon tros del camí.

2012_04290010.jpg

I també de tota la gentada que va i, com no, del campanar i poble de Teulada.

2012_04290012.jpg

Ara que la baixada amb la mar al fons i tot el paisatge baixant cap a ella és ...

2012_04290014.jpg

Al final d'esta ens trobem davant el vertader punt "tel·lúric" del poble. A la dreta, la Font de la Jana, la tradició pagana. On segons diuen, al voltant de Sant Joan, la Joanaina (una fada) es puja al llom dels caminants que per allí passen, que noten de sobte un pes que va augmentant-los a l'esquena. Ara no recorde bé si esta parla o no, el que és ben cert és que el caminant no ha de girar-se mai, perquè si ho fa perd l'oportunitat de demanar el desig, que se li concediria en aplegar a Teulada, moment en el que desapareix el pes.

2012_05130004.jpg

A l'esquerrre, la nostra destinació, el contrapunt cristià, la Font Santa. Que ho és per obra i gràcia, com no, de Sant Vicent Ferrer. En una de les seues visites i mentre caminava amb la seua germana per aquell lloc ella li mostrà la gran sed que tenia (obvieu la font anterior, que si no no té gràcia) i el tros que quedava per aplegar a casa. Este davant els seus precs, tocà amb el seu bastó la roca i d'allí començaren a rajar unes gotes d'aigua, que com profetitzà el sant, mai deixarien ja de fer-ho. Sempre amb la mateixa quantitat, hagueren sequeres o pluges torrencials, dirigides cap al recipient que recull l'aigua per una omnipresent fulla d'olivera. Esta aigua és miraclera i igual cura, que beneïx objectes nous (p.e. cotxes).

2012_04290000_2010_10020001.jpg

Després vindria l'ermita i totes les tradicions afegides.

2012_04290018r.jpg

Al cap i a la fi, una bona i sana forma de passar el diumenge. Jo m'apunte ja per a l'any que vinent!