dimecres, 18 de desembre de 2013

Lleus, Pinos i l’Estret de Cardos.

Aquest diumenge la Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Benissa i el Grup de Muntanya Margalló organitzaren una ruta per entre Lleus i Pinos, dos de les partides més meridionals del nostre terme. Als Lleus pareix que li dona el nom a la paraula àrab que vol dir ametlers, mostra de la primerenca ocupació d’aquesta. Mentre que de Pinos no és no es coneix l’origen i fa aparició en la història del poble molt més tard.

2013_12150000_mapa

La caminata s’inicià en l’ermita dels Lleus. Després de passar per baix de l’autopista prenguérem un camí a la dreta per buscar una senda que, un poc més amunt, s’amagava entre els pins. A mitjan pujada una parada per observar el paisatge i saber un poc més de la construcció de la carretera de Pinos a Benissa gràcies a les explicacions del nostre guia Pere Cabrera. Una via que s’inicià de dalt cap a baix (tenien por de què no l’acabaren mai) en 1924, continuà de baix cap amunt i acabà d’enllaçar-se a principi dels trenta del segle passat. Si en voleu saber més podeu consultar el llibre de festes de l’any 1996.
Des d’ací, es podien veure les Coves de la Tia Isabel, un abric rocós on està dibuixada benissera més antiga l’”Eva Pinera”, una mostra de l’art rupestre llevantí. Més a dalt el tossal del Castell de la Solana amb el seu molló blanc.

2013_12150001

A contrallum i entre l’eterna teranyina, que ens deixa sempre l’omnipresent humitat ambiental, ens acomiadarem del Penyal per un moment i continuarem per la senda buscant l’altra banda de la lloma que amaga Pinos de la mar.

2013_12150003

A l’altre costat de la querena ens esperava la partida de Pinos. Una foto  bucòlica i típicament mediterrània el llogaret, amb l’ermita al mig, envoltat d’ametlers i oliveres i amb l’imponent serra de Bèrnia com a rerefons.

2013_12150007

Seguint la marxa cap el sud, novament creuàrem la lloma i paràrem per esmorzar. Des d’allí es veia perfectament el Mascarat i les restes del Castellet de Calp.

2013_12150010

I per l’altre costat Benissa, Teulada, el Montgó, la mar i …

2013_12150017

Reprenguem la marxa seguint el zig-zag del camí, no és que cadascú baixara muntanya a la seua sense fer cas dels altres.

2013_12150015

Un camí que no sé quina antiguitat tindrà, però que de veres em va recordar aquella de la Vall de Gallinera. Pel pas que havíem fet per l’ombria que donava a Pinos i pel sol empedrat ací.

2013_12150019

Encara que allí no varem trobar cap forn de calç com aquest.

2013_12150018

Uf, una parada per observar l’impressionant de l’Estret de Cardos, d’uns 200 metres d’altura, tallat sols amb la força de l’aigua i de les pedres que aquesta ha arrastrat al llarg dels mil·lennis.

2013_12150020

La mateixa força que ha dut a aquesta Urginea maritima a créixer amb la ceba exposada en no poder penetrar dins els clavills de la roca.

2013_12150021

Com que anàvem ben bé de temps els guies decidiren dur-nos a l’estret. Després de caminar per un barranc ple de pedres ens trobarem amb aquesta paret rocosa perfectament excavada i polida i que als peus tenia un clot d’enormes dimensions compost de cinques, mostra de la violència amb que la baixa l’aigua cada vegada que hi ha una bona tempesta.

2013_12150026

Més endavant una altra paret. No continuàrem més avant. Allí en l’ombra que donen les altes parets es mesclen espècies tant de mitja muntanya (els fleixos de fulles grogues per la tardor), com de voramar (els verds baladres).
En el sol del barranc els estrats rocosos es disposen amb la mateixa inclinació que tenen els de la Solana, jo diria uns 45º, al cap i a la fi estem en una continuació d’aquella.

2013_12150031

Una curta passada per la casa del Tros de Cardos, una de les tantes cases de la “por” (per allò del contraband) i a tornar, però no sense deixar passar una picaeta dels fruits d’un arbocer que creixia a la vora del camí. Estaven madurs, sort que no ens varem marejar molt.

2013_12150034

L’ermita dels Lleus, del segle XIX com la de Pinos, és el punt d’inici i final de la ruta. Dedicada als Sants de la Pedra, San Abdó i Senén, els tradicionals patrons als que els llauradors valencians s’emparaven perquè guardaren les seues collites de les tempestes, res de San Isidro Labrador.

2013_12150035

dimarts, 10 de desembre de 2013

Llimacs

Cavallers, les dotze del migdia i els llimacs sense por passejant-se per la terrassa com si res. És el que té l’haver construït sobre terrenys que fins fa pocs segles encara mostraven un caràcter marjalenc. Aprofite aquesta última nota per obrir un “off-topic”, perdoneu-me. En els moments més crus de les últimes glaciacions el mar es va retirar fins als vint quilometres, a partir d’ací no va fer res més que pujar fins aplegar a un màxim prou més alt que l’actual fa uns sis mil anys BP, la transgressió o intrusió flandriana. En tornar a baixar, anaren apareixent restingues, després les albuferes i, per colmatació d’aquestes, les marjals, que acabaren convertint-se en zones de cultiu per l’acció de l’home. Bo, també caldria tenir en compte la tectònica. Tanque l’”off-topic”.

2013_12080009

Els llimacs són mol·luscs gastròpodes als quals els manca la closca, com la dels seus parents els caragols, que es veu substituïda per un mantell lleugerament calcari que protegix les parts més importants del cos. Les dos antenes superiors són els ulls i les de baix órgans sensorials.
A l’igual que els caragols en baixar les temperatures i augmentar la humitat ambiental es posen en acció abandonant els refugis estivals que els han protegit de la calor i la secor. De normal sols “treballen” de nit, però amb la humitat que fa ací a la vora de la mar, no és difícil veure’ls a ple dia. Sinó sols veureu el rastre de les seues malifetes en les fulles, cossos dels cactus, bulbs i tot el que se’ls pose per davant i que els agrade, que són un poc senyorets i tot no els agrada.

2013_12080011

Mireu-se-lo com em xuleja!

2012_12160002


Tot eixe forat en aquesta taronja caiguda l’han fet els nostres amics, un encara està menjant-se-la, imagineu-se quin poder de destrucció tindrien si els deixarem actuar sense control. I què podem fer? La solució més fàcil és el conegut granulat amb metilaldehid (espere que des de Jardineria Natural no m’estiren de les orelles), són mà de sant. Una solució més natural seria el sulfat de ferro, en pols o també en granulat, o les trampes de cervesa. He llegit molt i bé sobre aquestes últimes però no les he provades mai, de segur que si vos interessa trobareu molta informació a la xarxa. La veritat és que abans que donar-li-la al llimac, me la bec jo.

dimecres, 13 de novembre de 2013

Acis autumnalis.

L’Acis autumnalis o Leucojum autumnale (Amaryllidaceae) és una bulbosa que es pot trobar naturalment en les dos ribes de l’occident de la Mediterrània, amb l’excepció  de l’est de la Península Ibèrica. Però gràcies a un intercanvi amb Juan Bautista han aplegat des de Huelva a casa. Ja em va avisar que alguns volien florir, però el que jo no em pensava mai és que tots ho feren, sense afectar-se pel viatge.
 2013_11030115

D’aquests Acis o Leucojum, segons autors, hi ha vàries espècies que creixen a la Península Ibèrica. Fins i tot una pròpia del País Valencià, l’Acis valentinum.

2013_11030125

En tot aquest gènere les xicotetes flors pengen cap a baix no deixant veure els grogues anteres. Jo crec que aquest comportament ve donat pel seu origen, segons els estudiosos, allà pels Balcans i el Caucas  on les nevades i el mal temps no els va deixar una altra opció.

2013_11030117

A dia de hui, d’elles sols queden els filament i algunes càpsules trilobulades que qualsevol dia donaran alguna llavor

2013_11030163

i les primeres fulles que busquen una tardor i un hivern que es resistixen a aplegar.

2013_11030164

dimecres, 6 de novembre de 2013

De Benissa a Teulada i tornada.

De menut, moltes voltes anava caminant amb ma mare a Teulada per visitar a ma tia. Nosaltres anàvem i tornàvem per Berdica, però jo vaig pensar que estaria bé canviar un poc la tornada i fer-ho per la Font de l’Horta i el Pouet del Moro. Anem!!
2013_11030000_BenissaTeulada

Després d’haver passat la casa de “la sabonera” hi ha una bifurcació, anant per l’esquerre prendrem el camí vell de Benissa a Teulada. Un poc més endavant d’aquesta ja es pot apreciar la nostra destinació.

2013_11030130

Si vos agrada el tema segur que haureu observat que últimament hi ha moltes palometes blanques bambant per ahí, es tracta de la Pieris brassicae. Aquesta està libant el nèctar d’una valeriana borda (Centranthus ruber).
2013_11030137_pieris brassicae

El Pouet de Berdica no és més que això, un senzill pou amb abeurador enmig d’una planissa. Ara el camí està poc transitat però abans seria un punt important de parada per a tots els animals de càrrega o ramats.

2013_11030139

El poc ús que es fa d’ell ha permés que les falzies de pou (Adianthus capillus veneris) cresquen a dintre seu fent una espècie de jardinet.

2013_11030140

A partir d’aquest un pot tornar enrere per buscar el camí que continua cap a Teulada, fent un poc més de volta, o marxar un tros per la via del trenet, avançant un poc. És arriscat, però si esteu atents el “traca, trac” de l’automotor s’escolta prou bé en la llunyania donant temps a apartar-se amb seguretat. Una vista cap endarrere.

2013_11030142

Després del polígon industrial de Teulada l’ajuntament ha deixat una senda ben bona per passar sense problemes sota les vies del tren. Ací no cal anar vigilant si ve el tren.

2013_11030144

No vaig entrar a Teulada, eixe “post” el deixe per a un altre dia. A la primera rotonda que em vaig trobar, vaig girar a la dreta buscant la senda que fa pocs anys s’ha fet per anar a la Font de L’Horta. Sols començar el camí em vaig trobar aquests pous restaurats a la vora del camí.

2013_11030145

En alguns punts de la senda s’han fet plantacions d’arbres de ribera (àlbers, xops, salzes,…), que d’ací uns anys donaran lloc a un parc fluvial molt interessant.

2013_11030150

La Font de L’Horta, que no para mai de brollar, dona nom al barranc on desaigua. O serà a la inversa. La veritat és que tant aquest com el de Berdica, paleollits molt evolucionats (eixe tema ja el vaig tractar ací un poc), hauran estat conreats des de molt antic.  

2013_11030151

Bona mostra són les sénies que em vaig trobar després pel camí. Lleveu tota l’herba i imagineu-se l’animal amb els ulls tapats girant al voltant de la sénia per pujar l’aigua i omplir la bassa del costat.

2013_11030153

.Movent un mecanisme pot ser no tan modern com aquest però sí seguint la mateixa idea fonamental. Sobre aquestes sénies de rosari podeu trobar un article molt interessant en Infobenissa.com.

2013_11030154

I que servirien per regar tota classe d’hortalisses, arbres, cereals o, fins i tot, tabaqueres (Nicotiana tabacum) com aquestes. No sé com estarà la cosa ara, però no fa molts anys el seu cultiu estava tan prohibit com ara el de la marihuana.

2013_11030152

Passat el Camí del Boticari, l’únic carrer que conec a la comarca dedicat a la meua professió, i en girar a la dreta per enfilar cap a Benissa em trobe amb el Pouet del Moro. Just al bell mig del barranc de segur que mai li faltava l’aigua. 

2013_11030158

Ara toca una pujadeta, pel camí que abans connectava Benissa directament amb Moraira i la costa de Benissa i Teulada, que ens portarà per les terres del Tros Vell, una de les tantes possessions de les famílies terratinents de Benissa. Tenien capella i tot a la casa.

2013_11030159

Passada la via del tren, en lloc de tornar per la carretera amb un traçat més suau, vaig prendre el camí de Bellita. Des quasi la seua corona una última vista de la vila de Teulada i del Poble Nou al darrere.

2013_11030160

Passada aquesta la vila de Benissa apareix en tota la seua llargària.

2013_11030161

Una última vista cap a l’esquerre i enrere per fer una ulladeta a l’antic asil de Bellita i, abans, residència d’estiu d’alguns dels “senyorets” del poble. I ara, cap a casa. Fins la pròxima!

2013_11030162

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Herba Lluïsa.

La palmera era ben bonica i lluïa molt, però la veritat és que tenia a tot el que creixia per baix d'ella prou amargat. Un cas clar és Herba Lluïsa (Lippia triphyla o Aloysia triphyla), que d'estar a les portes de la mort a passat a créixer de forma esponerosa. Tant que he hagut de podar-la abans d'hora, per poder passar entre ella i el que queda de la palmera.



També els pardalets s'han alegrat del tall de la palmera, ara tenen sempre a la vista un antic bevedor d'aigua on refrescar-se a l'estiu.


L'Herba Lluïsa és un arbust aromàtic originari dels països andins que aplegà a Europa en el s. XVII. La veritat és que s'adapta molt bé al nostre clima, tant que amb un poc d'aigua s'apanya.
El nom llatí i el comú li venen del de la reina Maria Luisa de Parma, en commemoriació del seu matrimoni amb de Carles IV. El cognom llatí, m'imagine que per créixer les fulles de tres en tres.


Tradicionalment s'han emprat les fulles i flors en infusió com a digestiva i tranquil·litzant. Per a això haureu de podar les rames a finals de l'hivern, aprofiteu per donar-li forma a l'arbust. Després separeu les fulles del tronc, talleu el ramellets de flors en parts més menudes i poseu-ho tot escampat en un lloc ventilat per a què es seque tot bé.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Bajoques de la peladilla.

Tots els anys, per a mostra l’escrit anterior, les bajoqueres es busquen la vida com poden quan apleguen a la punta de les canyes de la bardissa i se m’enreden per dalt dels tarongers. Però aquest any, fart d’estar mirant ací i allà vaig decidir a imitar als llauradors d’abans que les plantaven formant una espècie de parral. A falta d’espai i materials adequats vaig nugar uns cordells de la canal amb bon resultat. Ara ja no cal que pujar dalt de l’arbre per collir-les, sols cal agarrar una escala. Anem avançant!

2013_09230003

La veritat és que són unes escaladores nates. No sé si s’advertix bé en la foto però sense perdre fusa, una darrere de l’altra, les bajoques van buscant el cel.

2013_09230004

Les bajoques de la peladilla, no vaig a dir res de nou, són més amples del normal i també tenen una llavor molt gran, blanca i aplanada , coneguda popularment com a “garrofó”. Un ingredient indispensable de la cuina valenciana. A casa sempre les hem plantades a l’inici de l’estiu, encara que trobe que pot fer-se abans. Però com que no tinc més espai, he d’esperar a arrancar les creïlles. Al cap d’un mes i mig ja poden collir-se’n i continuar fins que la tardor faça l’entrada. Les últimes, les més granades, les podeu guardar i així tenir llavor per l’any vinent. Ara, que tindreu eixe any pot ser un misteri. Ho dic perquè les meues no són blanques, s'han creuat i ara són roges.
 2013_09230006

Les flors tan diferents de les de “careta” delaten la diferent procedència geogràfica. Si ja vaig comentar que aquesta provenia del sud-est asiàtic, la que hui ens ocupa ens va aplegar des de Sud-Amèrica. I com ella totes les altres varietats que podem trobar en el mercat, moltes d’elles segurament generades ací en Europa.

diumenge, 29 de setembre de 2013

Taronger bajoquera.

L’acabament de l’estiu sempre porta sorpreses com la d’aquests taronger, millor dit mandariner, que s’ha hibridat de bajoquera. És de bona classe, a més de les mandarines, igual dona bajoques de “careta”

2013_09230001

que bajoques de “corfa i molla”, tècnicament “Buenos Aires”.
2013_09230002

Fora de bromes, la veritat és que les pobres, una vegada han aplegat a la punta de les canyes de la bardissa, s’enfilen per on poden. I com que el que tenen més a prop són els mandariners…