Tots els anys, per a mostra l’escrit anterior, les bajoqueres es busquen la vida com poden quan apleguen a la punta de les canyes de la bardissa i se m’enreden per dalt dels tarongers. Però aquest any, fart d’estar mirant ací i allà vaig decidir a imitar als llauradors d’abans que les plantaven formant una espècie de parral. A falta d’espai i materials adequats vaig nugar uns cordells de la canal amb bon resultat. Ara ja no cal que pujar dalt de l’arbre per collir-les, sols cal agarrar una escala. Anem avançant!
La veritat és que són unes escaladores nates. No sé si s’advertix bé en la foto però sense perdre fusa, una darrere de l’altra, les bajoques van buscant el cel.
Les bajoques de la peladilla, no vaig a dir res de nou, són més amples del normal i també tenen una llavor molt gran, blanca i aplanada , coneguda popularment com a “garrofó”. Un ingredient indispensable de la cuina valenciana. A casa sempre les hem plantades a l’inici de l’estiu, encara que trobe que pot fer-se abans. Però com que no tinc més espai, he d’esperar a arrancar les creïlles. Al cap d’un mes i mig ja poden collir-se’n i continuar fins que la tardor faça l’entrada. Les últimes, les més granades, les podeu guardar i així tenir llavor per l’any vinent. Ara, que tindreu eixe any pot ser un misteri. Ho dic perquè les meues no són blanques, s'han creuat i ara són roges.
Les flors tan diferents de les de “careta” delaten la diferent procedència geogràfica. Si ja vaig comentar que aquesta provenia del sud-est asiàtic, la que hui ens ocupa ens va aplegar des de Sud-Amèrica. I com ella totes les altres varietats que podem trobar en el mercat, moltes d’elles segurament generades ací en Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada