divendres, 25 de novembre del 2011

Cotyledon macrantha.

El Cotyledon més conegut a les nostres terres segur que és el C. macrantha i darrere el C. orbiculata , que ja veiérem fa temps. Per sí mateix, sense flor, ja és una planta atractiva amb eixes fulles ben verdes i carnoses. I més escara quan es fan majors i, posats en un lloc on pugen penjar, cauen buscant el terra. Desgraciadament la foto que tocaria ara per descriure açò en este moment és impossible, ja que l'agret s'ha apoderat del lloc i fins la primavera no podrà fer-se. De moment gaudim de les flors acampanades d'esta altra. Bé, no?

2011_11130001.JPG

I ara amb més companys, estos com podeu comprovar són tots jóvens. Amb el temps, del pam i mig actual, passant per dalt de la celosia. Com no, l'omnipresent agret no podia faltar en la foto.

2011_11130002.JPG

Esta suculenta Sud-africana en principi pareix fàcil de cultivar. Però té el seu punt, unes voltes va, altres no. Em desespera de veres. No patix molt amb les gelades, però sí quan fa pedra, quedant-li totes les fulles marcades. Amb tot això, si vol, en uns anys es ramificarà i arribarà a una mida considerable. Arribats ací, el més normal és que vegeu que les fulles perden color senyal que la base està secant-se, moment per arrancar-la, tallar les puntes viables i fer nous esqueixos. Acabe amb una vista diferent del que és normal de les flors, des de baix.

2011_11130003.JPG

dijous, 17 de novembre del 2011

Vanessa atalanta.

Estava jo fa uns dies fent "nyenya" (llenya) i de tant en tant pensava en allò que diuen de "que el que fa nyena s'escalfa dos voltes". I de com, encara que els refranys són molt savis per vindre de l'experiència popular, este pareix prou errat, ja que en realitat un s'escalfa normalment tres o quatre voltes. Allí estava jo amb el cap calent quan em vaig veure una cosa que revolotejava al meu voltant i, que no sé encara com, es parava a la meua cama. Què estaria pensant ella?

2011_11090005.jpg

Era gran de veres. Unes fotos amb el mòbil i, en aplegar a casa, a identificar-la.

2011_11090007.jpg

El seu nom llatí és Vanessa atalanta i és molt comuna en el nostre territori. Les seues orugues s'alimenten de plantes del gènere Urtica sp. (Ortígues) i de la Parietaria judaica (Morella roquera), que com tots sabem es troben amb abundància a camps i corrals abandonats i al voltant de màrgens. El curiós d'esta espècie és que encara que sempre existix una població estable a les nostre terres, a l´hivern es veu incrementada pels individus, que fugint dels freds de Centre-Europa, migren fins les nostres terres. A l'hivern els adults hibernen, però en dies solejats és possible veure'ls.

Ja ho sabeu, obriu bé el ulls!

divendres, 11 de novembre del 2011

Montgó - Cova de l'Aigua i Racó de l'Ull de Bou.

Este diumenge aprofitant una visita guiada de l'Ajuntament de Dénia férem la ruta de la Cova de l'Aigua i Racó de l'Ull de Bou, és la número 3 (línia de color groc), de 3 hores de recorregut, 4 km de distància i entre 200-350 m de desnivell (la cosa no està clara). En este cas es recorre l'ombria de la muntanya situada tota ella al terme de Dénia. Ah, si no pose cap foto de les vistes des d'allí és perquè, encara que molt boniques, són les mateixes de la pujada al cim i... tornar a repetir-les em pareix que carrega massa el missatge.

2011_10090017_mapa.jpg

Deixem els cotxes dalt de l'Ermita del Pare Pere i després de caminar un poc pel Camí de la Colònia apleguem a una cruïlla on prenem el camí de l'esquerre. Anem a la cerca de les parets verticals de la muntanya. Una de les primeres coses que em va sorprendre de la ruta va ser la quantitat i varietat de falgueres (podeu veure-les totes juntes a la foto, no pose noms perquè ahí encara no aplegue), i algun que altre briòfit, que trobarem tot el camí fins la Cova de l'Aigua. Es nota que ací la humitat és alta, tant per la pluja com per la condensació de la boira, "input" molt important que s'ha descobert no fa molt.

2011_11062264falgueres.jpg

La terra que normalment és de color roig en este punt és negrenca, degut a l'elevada càrrega orgànica que incorpora. Tot este ambient fa que pel camí ens trobem especies rares, almenys per a mi, de veure per esta zona, com per exemple este galzeran (Ruscus aculeatus). Per cert, es gasta molt per prevenir problemes circulatoris, com per exemple les hemorroides.

2011_11062264.JPG

I així mirant, mirant (les coses i també per no caure) apleguem a la cova (400-450 m sobre el nivell de la mar), sent no haver fet una foto del lloc on es troba, però en compensació vos deixe amb l'enormitat de la penya que tanca l'altra part del semicercle perquè vos feu una idea.

2011_11062265.JPG

Abans de pujar per les escales que ens duran a l'entrada hi ha una inscripció romana del 238 d.C. Esta diu, per si a algú li interessa, "C(aius) IVL(ius) VRBANVS VET(eranus)/ PRIN(ceps) VEXIL(lationis) LEG(ionis) VII/ GEM(inae) P(iae) F(elicis) [[M[A]XIM[I]N(ianae)]] [M]ISS(us)/ CVM SVIS A D[E]CIO VA[L]ER[I]A/NO CO(n)S(ulare) L(ucius) A[L]F[I]VS DO/NATVS OPTIO F(aciendum) C(uravit)". En ella Lucius Alfius Donatus deixa constància de la presència allí d'una "vexilatio" (destacament format ad hoc en l'exèrcit de l'Imperi romà que podia comprendre des d'una a diverses cohorts d'una legió, fins a una barreja de centúries i decúries extretes de diverses unitats, legions i unitats auxiliars) de la legío VII Gémina, comandada per Caius Iulius Urbanus. És una llàstima que haja d'estar enreixada, uns 1700 anys allí sense problemes i ara amb tant de grafiter, amb reixa i tot, pot ser que encara no estiga segura.

2011_11062267inscripcio.jpg

Al pujar de les escales em trobe l'entrada del dipòsit que recollia l'aigua que eixida de les roques. Les pintades fan furor, el tal Pepet ja s'hauria pogut anar a pintar-se la porta de sa casa.

2011_11062269.JPG

Una vista per dalt del mateix, s'observa una xicoteta séquia que recorria l'aigua per la part superior.

2011_11062267.JPG

Ací no acaba tot, si entrem dins del dipòsit veurem que a l'esquerre hi ha curt passadís que a final, a la dreta, té una altre xicotet dipòsit o bassa. Tot este conjunt va ser utilitzat, per aprofitar les aigües, per romans, àrabs i cristians. La pregunta és: hauria un sistema de conducció per dur-la a la ciutat?

2011_11062275.JPG

Acabada la visita i ja esmorzats prenem camí cap a l'esquerre en busca de la nova destinació, el Racó de l'Ull de Bou. En tot este camí, que transcorre més o menys pla, els tallats del Montgó ens persegueixen. Mireu quina concavitat hi ha al dalt de tot.

2011_11062286.JPG

Tot el camí caminem entre un bosc que intenta recuperar-se de l'incendi que el va assolar ja fa anys (1992?). Un bosc que vaig travessar, quan de menut, vaig pujar per primera vegada a la cova i que ara, a falta d'ell, dona la impressió d'estar anant per un lloc diferent. Els troncs quasi podrits encara són testimoni d'ell. Però la natura no cedix i sempre, si la deixem lliure, prova de recuperar-se el més ràpid possible. Una altre espècie difícil de trobar natural per ací, no tant quan es tracta de jardins, el marfull o lloreret (Viburnum tinus).

2011_11062287.JPG

Passem el Barranc de la Penya de l'Àguila, la Cova de la Figuera i apleguem al Racó de l'Ull de Bou. Ehem, segons pareix el nom li ve per la mossa que hi ha a l'esquerre de la penya. Jo no estic molt convençut, no li veig molta semblança. Jo m'incline més per la concavitat anterior. Algú m'ho pot aclarir?

2011_11062292.JPG

Després d'açò sols ens queda baixar per buscar els cotxes. Però abans, una sorpresa dolça i alcoholitzada, un arbocer (Arbustus unedo) a la vora del camí amb fruits madurs, per madurar i, al mateix temps, en flor. Cosa que em fa pensar en la contarella aquella del garrofer i el deutes, que no explique per no allargar-me massa.

2011_11062294.JPG

dimarts, 8 de novembre del 2011

Camí Real de València i Font de la Mata.

Per a este divendres les previsions senyalaven possibilitats de pluja, però com que el camí que seguien els nostres avantpassats per anar a València i Dénia és prou bo, no em vaig preocupar. Ací vos deixe la meua visió personal d'una caminada per l'antic Camí Real de València, part del PR-CV 388 o Ruta dels Riberers.

2011_11042231_ruta.jpg

Abans d'abandonar els territoris del pla la Torreta de Canor, amagada darrere dels arbres, ens vigila i ens recorda que esta ha sigut de sempre una via important d'entrada a les nostres terres, des dels caçadors-recolectors del paleolític fins a l'actual l'Autopista de la Mediterrània.

2011_11042231.jpg

Passat el cementeri nou de Benissa, perdó, el cementeri de Benissa, que un ja té una edat i com que ha conegut el cementeri vell per a mi sempre este serà el nou. Del vell queda poc, la parcel·la enjardinada i un panteó. Els difunts foren traslladats al nou, excepte, segons pareix, estes coses sols passen a pobles com este, uns quants camions de terra mesclada amb ossos que estaran ara repartits ves-te'n tu a saber on. Deixant les polèmiques a banda, passat este apleguem a la Roca de la Salve. Una altra cosa rara del poble, la roca, després de les obres de l'autopista i d'una pica-baralla entre els ajuntaments de Benissa i Senija (realment estava en el seu terme), enlloc d'estar en un lloc aproximat a l'original resta a les escoles de Senija.Veges tu que farà allí tota una icona del folklore benissenc! Trobe que així i tot ha sigut bo este final, ja que si estiguera en el seu lloc segur que algun gamberro ja li hauria fet un graffiti. Ara que, amb tanta pedra que hi ha per ahí, podrien posar-ne una "de pega" per fer el simulacre. Bé, tornant a la tradició en veure por última volta el poble i l'església cantem una salve. Pregunta: la Salve llatina, la de la Puríssima o les dos?

2011_11042233.jpg

El Tossal del Moro a la dreta. Algun dia haurem de pujar-hi i completar la ruta per la Mallà Verda.

2011_11042234.jpg

Després del primer túnel de l'autopista em trobe amb una escena que no sé com qualificar: rural, bucòlica, marinera, kirsch, ... Vosaltres mateixos, davant la casa tota rústica, la burreta i la barca, què diríeu?

2011_11042235.jpg

Faig camí i aplegue fins després el tercer pont de l'autopista, faig mitja volta i torne cap a Benissa. Però abans del segon túnel agafe una desviació a l'esquerra que em durà a la Font de la Mata. La senda que en principi pareix fàcil, després es torna impossible, i no pel seu estat, sinó perquè la seua inclinació és brutal (almenys per a mí). Més avant, amb un camí més practicable, davant del camí que du a la font està la casa dels Xaparrundos, amb el seu gran aljub.

2011_11042242.jpg

La Font de la mata és diu així per la mata/-es (Pistacia lentiscus) monumentals que creixen dalt d'ella i agarrades a la roca. De lluny pareixen garrofers per la gran mida, però quan un esta baix d'elles es dona compte de la realitat.

2011_11042244_47.jpg

I on està la font? Em vaig preguntar. Clar un té clavada dins el cap la font de Sant Anna o "Sentana", per als del poble, i pensa que totes són iguals. Ahí amb el seu canó de metall del que brota un aigua cristal·lina. Doncs no, esta està baix terra ja que més que una font "ad hoc" és una cava, els sis escalons fins aplegar a la porta d'entrada ho confirmen. Ah, estem en el terme de Gata (de Gorgos).

2011_11042245.jpg

Després de descansar un poc, torne al poble pel mateix camí, no és dia de marxes a la muntanya. Aplegat a la meitat de la senda impossible prenc unes vistes del que he recorregut. A la dreta, travessant l'autopista, el camí real continua cap a València buscant l'eixida cap el pla, es nota que el relleus són més suaus que

2011_11042250.jpg

els que hi ha a l'esquerre, on el camí corre encaixat a la vora i inclús pel mig del Barranc de la Garganta. Allà darrere del tot, amagada, Benissa.

2011_11042251.jpg

Des de les altures, a l'eixida de la Garganta, la Cova del mateix nom ens observa (encara no he aclarit on està l'arbre fòssil, si algú ho sap...). I pareix menuda d'ací baix!

2011_11042255.jpg

Passe de nou per, on estava, la Roca de la Salve. A un li ve cantar això de l'himne de Benissa: "[...] És la Roca de la Salve, és el niu i la terreta, i un gran tresor de fe, la Puríssima Xiqueta." Després d'ella, si no fora per l'entrada de l'autopista observaríem amb tota la seua plenitud el pla que s'obri davant nosaltres, conformeu-se amb esta vista parcial.

2011_11042260_30.jpg

Acabada l'excursió, cap a casa i tot a peu. Qui diu que cal agafar el cotxe per fer senderisme al nostre poble?