dimecres, 23 de març de 2011

Entrada en primavera 2011

Esta foto ja és un clàssic del bloc, l'entrada de casa a Dénia. Este any les silenes han deixat lloc al "pets de flare" (Calendula), però les freesies continuen donant espectacle i fragància als visitants.

2011_03200001.jpg

Acabe amb un híbrids espontani de freesia que m'agrada molt i que, de fet, tinc apartat a veure si aconseguisc multiplicar-lo. Una mescla de groc-taronja vetejada de roig-rosa. Sols em falta batejar-lo (donar-li un nom) que això dona molt de pedigrí.

2011_03200005.jpg

divendres, 18 de març de 2011

Cova de la Garganta.

Prepareu-se que hui el missatge ve carregat de temes: senderisme, botànica, història, critica local i alguna cosa més que ara em deixe. Preniu aire!Ja feia temps que tenia ganes d'anar a la cova de la Garganta (Senija) i este diumenge, que les previsions del Windguru el donaven fantàstic, va ser l'hora. Ja havia anat una volta en l'EGB, però, la veritat és que ara els records eren quasi com un somni. Total, que calia renovar eixa experiència.


Eixim de Benissa per la Costera de Senija. Ah no, que eixe és el nom antic, ara té un comportament dual gràcies al nostre Ajuntament. Sí, si vos fixeu este ha posat una paleta on diu Camí de Senija, o siga que eixe seria el nom oficial tot l'any en condicions normals. Un camí que travessa bancals més o menys conreats. Però, com si fora per art de màgia, en aplegar el temps de la recaudació de l'Impost de Bens Inmobles (IBI) es transforma, en part, en el carrer Senija i els bancals passen a ser solars. Patis que contribuiran religiosament a tapar part del dèficit del nostre Ajuntament, i tornaran a la seua condició original en acabar este periode. Que fàcil és dirigir la vida dels altres sols amb una línia sobre un planol! Per sort el paissatge ens absorbix i ens fa oblidar estos assumptes foscos. Conforme baixem per la costera podem anar deliniant amb el dit sobre la muntanya la ruta que anem a seguir, segons les instruccions d'un mapa que em vaig baixar de la Mancomunitat de la Vall de Pop. Una bona pregunta seria, seguint amb les reflexions, per què Senija ha acabat dins esta Mancomunitat i no amb els seus veïns naturals? Segurament perquè els primers han pogut organitzar-se per donar una oferta conjunta i els segons, per no perdre la costum, no. Això, que anavem perfilant el passeig, primer a la dreta per eixos xalets i després tornar per dalt cap a l'esquerre per acabar a Senija. Què fàcil es veu tot en la distància!
2011_03160001.jpg

A mitjant camí un pensa en l'anomalia que representa Senija dins el terme de l'antic Castell de Calp. Si poc a poc les alqueries andalusines del terme (Benimarraig, Benimallunt, Albinyent, ...) anaren desapareixent a mesura que ells nuclis cristians de Calp, Benissa i Teulada augmentaven, el poble al qual ara ens dirigim, gràcies a que Joan II de Navarra el va segregar i vendre a Francesc Cornet l'any 1430 va perviure en el temps. I tot açò no vol dir que estiga descontent de la seua existència, que quan un vol ser malentés.... Sols és una reflexió sobre com el discórrer lògic d'una situació pot tenir un final inesperat. Amb tant de raonament no ens adonem que ja hem aplegat al poble, passem per davant l'església i trobem el primer encreuament. Allí, davant la nostra perplexitat davant el mapa, un home que estava a la porta de sa casa ens diu "per allí, per allí" senyalant cap a la dreta. Quin ull clínic més fi!! Farà el mateix amb tots els excursionistes? Segurament ja està avorrit de veure despistats. En la segona bifurcació (la de la casa Tornall) i prenem el camí de la dreta, Camí Cocons. Si bé el fullet fa la ruta en sentit esquerre-dreta, nosaltres la farem al revés. Continuem fins a un "cul de sac" aparent. Sí, perquè a l'esquerra s'observa una xicoteta obertura en la vegetació que indica un camí. Efectivament, es tracta d'una vella senda empedrada.

2011_03130020.jpg

Arriba un moment que passa a ser de terra i pren direcció cap a dalt. En un principi és fàcil de seguir, hi ha algunes marques, però poc després es perd. O és què la hem perduda nosaltres? Segurament el segon.

2011_03130023.jpg

Pujant marge rere marge avancem cap al nostre objectiu. Trobant-nos de tant en tant amb escarbats dels porcs senglars, que últimament campen per camps i muntanyes. Finalment, després de tanta angilaga (Ulex parviflorus), romer (Rosmarinus Officinalis) i pi (Pinus Halepensis), s'obri a nosaltres un espai d'ensomni tot florit de lletreres (probablement Euphorbia squamigera) on els insectes fan, no el seu agost, sinó la seua primavera. Estem davant l'espai que envolta l'entrada de la cova.

2011_03130024.jpg

La cova és això una cova, sense més. Els que heu estat allí ho haureu comprovat. No hi ha ni pous ni galeries, senzillament un forat en la roca, com podeu veure en esta vista des de l'entrada

2011_03130032.jpg

o en la de l'interior cap a fora.

2011_03130035.jpg

Mirant des de la seua boca, tal i com ho farien els primers pobladors de estes terres, contemplem la Mallà Verda, el Puig de la Llorença i, fins i tot, el Cap d'Or i la seua torre vigia.

2011_03130000_vista cova Garganta.jpg

Acabada la visita, amb la decepció de no haver trobat l'arbre fòssil que hi ha allí (si algú pot orientar-me per a una pròxima visita li estaré molt agraït), eixim cap a l'esquerre i ens trobem de cara amb una senda molt ben marcada, en anglés (cave, return). Quin país! Ací els màrgens són més baixets i amples. Continuem fins aplegar a un camí empolat (Camí Bassets). Pugem cap a dalt i trobem de nou a l'esquerre les marques per anar a la creu. En un moment indeterminat les marques es bifurquen, nosaltres ens passarem este punt i haguérem de tornar, quin despiste! A la fí la creu, erigida el 1967. Mirant cap al Nord es veu el Montgó, la seua plana i la Sella i pel Sud una magnífica panoràmica que va des de Bèrnia al Cap d'Or, passant per Oltà, Benissa i Ifac.

2011_03130000_vista creu Senija.jpg

I de nou l'aventura, perquè ara no recorde si és que no havia senda o que esta no ens va agradar. Quines coses, tot per dur la contraria! La cosa és que amb la vista posada en Senija iniciarem un descens camp a través, més dificultós, però que ens va permetre gaudir d'algunes perles, com l'Ophrys tenthredinifera

2011_03130050_ophrys tenthredinifera.jpg

i l'Ophrys dianica. Recordeu que les nostres orquídies són molt delicades, escasses i que normalment no superen el trasplantament, per això absteniu-vos d'intentar arrancar-les per plantar-les a casa o tallar les seues flors.

2011_03130052_ophrys dianica.jpg

Finalment apleguem a una senda (Camí Murterets), la que hauríem d'haver seguit si no fórem tan cabuts. Però que seria d'una excursió sense despistes, pèrdues i incerteses? Res, monotonia i avorriment. Esta desemboca en el Camí Bassets i en un moment a Senija. I encara queda el pitjor, pujar la costera de la Costa. Uf, quasi estic cansat de nou de pensar-ho!

dilluns, 14 de març de 2011

Gladiolus tristis var concolor. Manacorí.

Este dissabte m'he trobat florits, per primera vegada, els lliris de nit (Gladiolus tristis, Iridaceae) que m'enviaren, l'any passat en un intercanvi, des de Manacor. Gràcies Tomeu!! Justament ho han fet un mes més tard que els seus germans de la Marina. Igual com em comentava Miquel, mallorquí de soca-arrel (que ha perdut la raça i està interessat en recuperar-la), que sempre els havia conegut fer flor a Març, mai tan prompte com els meus. Un més de diferència? Si el clima de Mallorca és com el nostre. Ell ho atribuïa a que s'haurien impregnat de la "calma illenca".

2011_03130053.JPG

Però, en observar-les un poc, sorpresa! Si les plantes són totalment iguals, les flors són lleugerament diferents. Si les meues, a banda del color crema general, tenen unes ratlles marró-porpra als pètals superiors, a les manacorines els falta esta última característica. Per contra presenten unes línies verdoses. I tot açò que vol dir? Senzillament que es tracta de varietats diferents. Açò em va fer revisar un llibre sobre les Iridàcies i... confirmat! El de la Marina és el Gladiolus tristis var. tristis i el de Manacor el G. tristis var. concolor, que casualment tenen la sana costum de florir, respectivament, entre Febrer-Maig i Març-Abril. Misteri solucionat! La cosa és que ara gràcies a estes diferències de caràcter puc expandir el temps de gaudi del seu perfum nocturn.

2011_03130055.JPG

En el búcar teniu: el lliri de nit, lliris holandesos (blau), cal·les (blanc) i freesies roges.

dimecres, 2 de març de 2011

Aloe maculata.

Este any l'Aloe maculata s'ha salvat, almenys en part, de les gelades. Si bé totes les inflorescències del gènere Àloe són prou paregudes la d'esta espècie està entre les més impactants, almenys entre els que tinc i amb permís del "polp" (Aloe arborescens). A més, les fulles tacades de blanc sempre afegixen un toc a la mini-rocalla on estan. I el que és més important, no té manteniment, és totalment sostenible. Perdó, què he dit? Sí que és veritat que no cal regar-lo, abonar-lo i que no patix cap pesta. Ara bé, el que sí que hi ha que fer és controlar el seu creixement "lateral", ja que té la bona costum de traure ulls al seu voltant. Sense agobiar-se, cada dos o tres mesos serà suficient, sobretot a l'estiu. També podeu fer una altra cosa, donar-li un lloc amb prou espai i punt. Seria el millor, no? Però com tots sabem, una cosa és el que volem i un altra el que pot ser.

2011_02270035.JPG

Els acompanyants del nostre protagonista són: l'omnipresent agret, la Crassula perforata (dreta), l' Haemanthus coccineus o la planta de les flors de "les borles roges de les sabates del papa", segons em comentava una seguidora del bloc fa un temps, (les fulles de dalt de l'anterior) i l'esquelet de la Bignomia rosa esperant el bon temps per brotar.