Este any l'Aloe maculata s'ha salvat, almenys en part, de les gelades. Si bé totes les inflorescències del gènere Àloe són prou paregudes la d'esta espècie està entre les més impactants, almenys entre els que tinc i amb permís del "polp" (Aloe arborescens). A més, les fulles tacades de blanc sempre afegixen un toc a la mini-rocalla on estan. I el que és més important, no té manteniment, és totalment sostenible. Perdó, què he dit? Sí que és veritat que no cal regar-lo, abonar-lo i que no patix cap pesta. Ara bé, el que sí que hi ha que fer és controlar el seu creixement "lateral", ja que té la bona costum de traure ulls al seu voltant. Sense agobiar-se, cada dos o tres mesos serà suficient, sobretot a l'estiu. També podeu fer una altra cosa, donar-li un lloc amb prou espai i punt. Seria el millor, no? Però com tots sabem, una cosa és el que volem i un altra el que pot ser.
Els acompanyants del nostre protagonista són: l'omnipresent agret, la Crassula perforata (dreta), l' Haemanthus coccineus o la planta de les flors de "les borles roges de les sabates del papa", segons em comentava una seguidora del bloc fa un temps, (les fulles de dalt de l'anterior) i l'esquelet de la Bignomia rosa esperant el bon temps per brotar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada