dimarts, 30 d’octubre de 2012

Nothoscordum gracile. Una altra pesta.

2012_10280005.jpg

Boniques, no? Serà l'únic que tindrà de favorable este tipus d'all provinent de Sud-Amèrica, d'amples fulles allargades i de flors blanques tacades de verd a la base, i moltes vegades, marcades amb una línia de rogenca a marronosa.

2012_10280002.jpg

La veritat és que el Nothoscordum gracile (=N. indorum, N. fragans, N. borbonicum) és una veritable pesta per a qualsevol jardí. Una mala herba amb la que, per desgracia, cal aprendre a viure. Sí, perquè encara que un intente no deixar que cap llavor aplegue a madurar, sempre quedaran les múltiples cebetes que creixen apegades a la mare. Estes últimes fan que moltes voltes el intentar arrancar-les sols empitjore el problema. Paciència, amb mantenir-les a ratlla ja tindreu prou.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Camí de la Colònia - Cova del Gamell.

La ruta de hui comença novament, com en la de la Cova de l'Aigua, a l'Ermita del Pare Pere al Montgó. La diferència és que esta volta no abandonaren el Camí de la Colònia, sinó que el seguirem fins el final. Per tant la caminada serà descansada i apta per a tots els públics, ja que discorre per un ample caminal prou ben conservat, cosa que ens permetrà gaudir més tranquilament de tot el paissatge.



2012_09250027.jpg



Una de les coses que primer ens pot sorprendre són tots estos estrets bancals que "ratllen" el llom de la muntanya i que tingueren el seu origen en la creació de la Colònia Agrícola del Montgó a principis del s. XX, moment en el que es parcel·là bona part de la ombria de la muntanya en diferents lots que s'oferiren a jornalers sense terres. També d'açò: el camí, les cases (algunes encara posa "lote nº ..") i les capelles de pous que ens trobarem per la ruta. Quasi al final també veurem un forn de calç.


2012_09250045.jpg


A mitjan camí ens trobem a la dreta uns bosquets de pins solitaris. Els més observadors notaran de seguida que no tenen res a veure, per la seua forma i disposició de les rames, amb el pi mediterrani (Pinus halepensis). I encertaran, el que tenim davant son pins canaris (P. canariensis) que són els únic que sobrevisqueren a l'últim incendi per la seua capacitat de rebrotar.



2012_09250028.jpg

També passem per baix del Barranc de l'Emboixar, una visita pendent, on creix una espècie tan rara per a estes latituds com el boix (Buxus sempervivens).


2012_09250029.jpg


Cap el final el camí va convertint-se en una senda i acaba abruptament en un runar. A l'altre costat ens espera la Cova del Gamell. No del "camell", com sol dir-se. El nom original segons Joan Ivars seria el de Gamelló (recipient de fusta on mengen les cabres i ovelles). De fet, segons pareix, en ella els pastors guardaven estos animals. La foto és en realitat des del "mirador" de la cova, l'entrada està un poc més a la dreta. En el seu interior la primera sala, la de la foto, i una més estreta després. A banda d'això i de la humitat poc més.



2012_09250041.jpg


Ara ens queda la tornada per gaudir novament de les flors de l'Urginea marítima.



2012_09250047.jpg


I de l'omnipresent paisatge.


2012_09250042.jpg

Ara ja m'he posat al dia de tot el de les vacances.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Vanessa cardui.

Esta volta estava tallant la gespa quan, esta cosina de la Vanesa atalanta va fer la seua aparició. Com que és família s'anomena Vanessa cardui. Fins que no va veure que li feia una bona foto no va deixar de pegar-li voltes a la lantana. Una presa amb les ales tancades, de costat.

2012_09250013_vanesa cardui.jpg

I ara amb les ales obertes, observeu que estes en la seua part central estan incompletes.

2012_09250020_vanesa cardui.jpg

Esta palometa, segons pareix, és prou comuna en la nostra zona i pot observar-se en primavera i estiu. A la tardor i hivern es refugia a l'Àfrica des d'on viatjarà cap a nosaltres en millorar l'oratge.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

El ball de les oronelles.

Tots els anys a partir de mitjan estiu les oronelles o oronetes (Delichon urbica si son de panxa blanca o Hirundo daurica si tenen la gola roja) es tornen "boges" i comencen a dibuixar cercles sobre el jardí, barallant-se i tot. Jo pensava que senyalaven, d'una forma estranya, un canvi en l'oratge. Però el que estan fent, com diu el teorema d'Occam, és més simple: s'estan alimentant. En concret d'aeroplàncton o xicotets insectes, que en este cas (no es veu en el vídeo) s'elevaven des de la verbena (Verbena hybrida).


Tant de menjar concentrat en un sol punt també atrau a altres pardalets, clar. Com per exemple estes teuladines (Passer domesticus). Mireu com estan ben atentes al moment en que la seua presa alce el vol.

2012_09250049_teuladins.jpg

També una coeta (Motacilla alba), trobe que és la primera que veig en anys per casa, no es va poder resistir.

2012_09250051_coeta.jpg

I encara se'n va quedar algun per fotografiar, l'any vinent serà.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

L'Aiguadolç

En la ruta de l'altre dia que passava per la Torre del Gerro parlava de l'Aiguadolç, però sense entrar més en el tema. Hui concrete.

2012_09250057.jpg



Estem en el final de carretera de les Rotes, on un no es cansa mai de les vistes de la mar, dels penya-segats del Cap de Sant Antoni i de la torre que ho vigila tot. Entrem a la platja i passem per unes covetes creades per l'extracció de la pedra tosca. Vos recorden a algun lloc, no?


2012_09250075.jpg


Continuem seguint el perfil de la costa entre pedres i cantals, alguns lleugerament submergits, fins el nostre objectiu. Sí, bé, i on està?


2012_09250069.jpg

Ahí, però amagat darrere de tota eixa terra roja al fons de la cavitat que hi ha al darrere.


2012_09250068.jpg


Pareix poca cosa, però penseu que els pirates berberiscos paraven ací per aprovisionar-se d'aigua dolça, encara que ells possiblement es trobaren una entrada molt diferent, ja que des d'aquells temps hauran hagut moltes solsides de la roca. Estem en un lloc amb història. No es distingix l'aigua molt bé a la foto, però sí que es pot notar la diferència entre les que no estan cobertes (blanques) i les que sí (rogenques).


2012_09250063.jpg


Acabe amb un apunt, no és que jo entenga molt de geologia, però tota eixa superposició d'estrats de la foto de les tosqueres i de l'Aiguadolç donaria per a una classe pràctica. De baix a dalt, primer la roca base, coberta per la tosca (dunes fòssils) o tosques (perquè pareix com si n'hi haguera una de més clara i altra de més fosca damunt) i acabant en una successió d'estrats argilosos que es diferencien per la mida de les pedres que contenen. Els que no en duen o estes són d'una mida més menuda indicarien èpoques de clima suau, mentre que les que en tenen de mida gran pareixen indicar èpoques amb climes més extrems. Algú ho ampliaria un poc més?