dimarts, 30 de maig del 2017

Grava en la gespa

No hi ha res pitjor en una gespa que un rodal on es nega a créixer. Moltes vegades és per excés de pas, altres per ombres més o menys intenses (el Bermuda és molt sensible) o perquè té poc substracte on desenvolupar-se.
Això és el que porte varis anys patint en la gespa de darrere de casa sense trobar-li solució. Resulta que enmig d'ella hi ha una fosa sèptica que té sols una fina capa de terra damunt d'ella. A l'hivern, la gespa llança ulls cap el centre, però a l'estiu està tan seca que tot mor.


I damunt de tot resulta que és la vista que tinc des de la meua finestra. Fart de posar-li fem de sobra, de regar-lo sense parar. Vaig decidir fa uns dies pegar-li la volta a la situació: el taparia amb grava i punt.


Vaig comprar la tela i, després d'haver tallat totes les herbes i brots secs que anaven a quedar tapats, la vaig doblar ajustant-la a la mida desitjada. D'aquesta manera matava dos pardals amb un mateix tir. D'una banda evitava tindre dins de poc la tela desfilant-se poc a poc i d'altra en cas de necessitar ampliar el quadre sempre podria desplegar-la un poc més.


Després el vaig encerclar, i al mateix temps deixant-lo ben subjecte al sol, amb unes pedres planes que m'havien quedat d'un frustrat camí que vaig voler fer fa anys. Un plat en el centre, per a evitar que el fem que puga perdre la maceta s'acumule sobre la tela. I seguidament vaig abocar uns pocs saquets de grava, escampant-la uniformement sobre la tela. Evitant deixar buits negres.
El resultat està ací.
Bo, falta canviar la maceta, però per a veure-ho haureu d'estar atents a la plana del facebook del blog.


dijous, 20 d’abril del 2017

De volta pels barrans de la Cuta i el Cau


Aquest dilluns de Pasqua, en companyia d'uns bons amics celebrarem el dia fent una ruta circular unint els barrancs del la Cuta i del Cau del terme de Llíber. Tot per darrere de la Solana de Benissa o la Muntanya Llarga, com li diuen els de l'altre costat.
Nota: En quant a a la cartografia de la ruta he optat per la del llibre Fent Camí. Però no vull deixar de dir que segons la cartografia oficial, el que ací anomenarem Barranc del Cau seria el Barranc de les Carretes o Cadiretes i el Barranc de la Cuta seria el del Cau.

 Amb Quico com a bon guia iniciarem la pujada, li calcule un desnivell de 250 m, pel barranc de la Cuta. Em sorpren que encara queden boscos de pins i, sobretot, les senyals d'una major humitat de l'ambient. Anem per una espècie d'obaga tancada per parets verticals, plena de líquens, fleixos (Fraxinus ornus),...

La senda que en un principi corre lliure, després seguix sobre la instal·lació d'una conducció d'aigua (del Cau a Lliber?). Per aquest motiu ens trobarem amb moltes casilles en aquesta part de la ruta, que no són res més que basses de decantació.
Aplega un moment que la vista del pla es perd.

A la vora d'una d'aquestes casetes una sorprenent arbocer lluitant per el Sol en una paret vertical.


 Passat aquest el barranc gira a l'esquerra.


Al final apareixen els primers bancals de màrgens ciclopis que aprofiten la fèrtil terra del Cau. Abans hem pogut observar un innumerable seguit de bancals en ambdues parets del barranc.

En el Pou del Cau aplegà el moment de l'esmorzar, i res millor que sent Pasqua, fer-ho amb la mona i la llonganissa de Pasqua. S'agraeixen els bancs que l'Ajuntament de Lliber ha instal·lat allí, però desagrada l'estat d'abandonament del pou. És un punt amagat del terme, però per això tampoc cal tenir-lo així.

L'estat vegetal de la sella que formen els tossals del Castellet i de Navarro no té res a veure amb el que s'observa des d'el llevant de la muntanya.


La tornada és més descansada, ja que amb alguna excepció a l'inici, sempre serà cap avall. El paisatge esta dominat per una garriga de coscolls i argelagues, principalment. Tan alta que de vegades quasi aplega al tapar la vista de l'entorn. Estem en un barranc més obert i assolellat. Així i tot trobarem una font, la de Flores.


El pla ja apareix al fons. La fi de l'excursió cada volta està més a prop.

dimecres, 19 d’abril del 2017

Híbrids de Tritonia

Ja fa uns mesos que vaig presentar les noves adquisicions per a aquesta primavera. Hui toca parlar de la segona de la qual es parlava en aquella publicació, els híbrids del gènere Tritonia.


Després de plantar-los tots junts en la mateixa maceta, el resultat no m'ha decepcionat. Dia rere dia va augmentant el colorit (la foto és de fa uns dies).  D'esquerre a dreta: dalt Avalanche, Plymuth Pastel; baix Tangerine, Pink Sensation. La llàstima és que igual que la seua parenta, la Tritonia crocata de la maceta de l'esquerre, en el moment de la floració les fulles comencen a secar-se restant-li vistositat.


Un detall de la Pink Sensation.


Un detall de la Plymuth Pastel.

dimarts, 14 de febrer del 2017

Chasmanthe floribunda var. duckittii. Espasa de foc groga

La Chasmanthe floribunda var. duckittii és una varietat particular de flors grogues de la C. floribunda, de la qual ja vaig parlar fa uns anys, que sols es troba de forma natural en certs llocs al voltant de la població de Darling (Sud-àfrica). En la dècada dels 20 del segle passat va ser posada en coneixement de la ciència i dels amants de la jardineria.


Com la seua germana, ho recorde, és una bulbosa de la família de les Iridàcies. A partir d'un corm fibrós a la tardor sorgiran unes llargues fulles d'un metre d'alçada, similars a les dels gladiols (al cap i a la fi són de la mateixa família). En iniciar-se el nou any aniran apareixent les tiges florals, en les qual podem trobar dos o més grups de flors oposades.


Fa ja uns quants mesos des de què vaig plantar el corms i els vaig envoltar amb unes cinques per saber on paraven. Mig any després el resultat a sigut l'esperat, no m'ha defraudat.


Sols espere que l'any vinent prenga exemple i intente aplegar a la superba mida de la seua germana taronja. A més, de dividir-se donat-me més bulbs. Recordeu que cada vegada que un florix es dividix en dos la pròxima temporada.