dimarts, 26 de febrer de 2013

Pedres sobre els arbres

No sé si serà comú en altres parts del nostre país, però la veritat és que ací a la Marina Alta és prou comú trobar-se pedres sobre ceps i arbres. Unes tan minimalistes com la de la primera foto i altres de contundent mestria com a la segona. Totes eixides de la mà dels nostres llauradors sense saber que estaven avançant-se en anys i segles als corrents més modernistes o "modernosos", segons gustos, de l'art avantguardista actual.

2013_02160002.jpg

L'explicació d'este fer per a mi no m'ha estat mai clara i sempre ha despertat preguntes sense contestació dins el meu cap. Podrien ser indicacions de fites? No, perquè igual estan a la vora de camins que enmig dels bancals. Seran senyals perquè no entraren els ramats dins els camps? Tampoc, per això sols cal senyalar amb calç les pedres que els envolten.O és que no tenen lloc on posar-les, com a les planures de la "meseta" castellana on sense problema et fan un muntó enorme de pedres enmig d'una parcel·la? Tampoc, perquè la veritat és que en el nostre paisatge sempre hi ha lloc per a un cantal en qualsevol dels màrgens de pedra, més o menys alts, que sostenen les terrasses amb les quals l'home ha dominat el relleu per tal de conrear-lo.

2013_02160001.jpg

La solució, almenys l'explicació més coherent, me la va donar un entés del camp, el meu amic Jaume. Segons ell, açò es per forçar els arbres decaiguts a recobrar el seu vigor. Així, de senzill, sense res més. Pensant-ho un poc i provant de donar-li una explicació més científica, pense que en tenir la pedra al damunt les arrels noten una pressió cap avall, creuen que la planta va a soterrar-se lentament i açò els fa esforçar-se per eixir-se'n airosament estirant-se (creixent) cap a dalt. Siga com siga, funcionarà, perquè la gent no para d'"adornar" els arbres. Ara, que si algú té alguna altra explicació agrairia que l'exposara lliurement ací.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Zantedeschia aethiopica “Green Goddess”.

De tota la vida les cal·les (Zantedeschia aethiopica) han sigut d’un blanc immaculat. Però, des de fa uns anys, amb açò del comerç global i de la búsqueda de noves varietats, la cosa ha canviat. Ara, un pot trobar tot un immens espectre de colors. Però compte, que en realitat la majoria d’estes “colorides” són de floració més estival, ja que provenen d’espècies distintes a la primera que viuen en les zones altes de les muntanyes en el seu ambient natural. Jo amb estes tinc poc de tracte, no m’han donat bon resultat, segurament perquè no estic prou sobre elles a l’estiu.

2013_02030010

Com he dit dalt, “la majoria”, perquè la veritat és que existixen almenys dos varietats poc comunes de la Z. aethiopica. Una d’elles és de la de dalt, la “Green goddess” o Deessa verda, de calze bland i vora verdosa. Per a mi un viu exemple de la transició entre la flor verda derivada d’una fulla i la blanca coneguda per tots. Siga com siga, no està mal, no?

2013_02100003

Este és el primer any que ha fet flor. Espere que ja no pare mai. I no hauria de deixar de fer-ho, de fet ja li vaig buscar un lloc on l’aigua no li faltara mai. Serà per això que no s’asseca mai.

2013_02100001

Ara sols em falta fer-me amb l’altra varietat, la “Pink Mist”, blanca amb el “cor” d’un rosa pàl·lid. Què no la trindrà algun de vosaltres que seguiu este bloc?

divendres, 8 de febrer de 2013

Pachyphytum oviferum. Peladilles.

Al Pachyphytum oviferum li ve el nom del grec "pachys" (=gros) i "phyton" (=planta) i del llatí "ovum" (=ou) i "fero" (portar a sobre, dur), perquè al que li'l va posar les fulles li semblaren ous aplanats. Però trobe que a tots nosaltres ens recordaran més les peladilles, el que ara no sé si d'Alcoi o de Casinos (ací a la Marina les primeres sense dubte). Fora de bromes, esta té la pàtria en les muntanyes, a 1200 m., de l'estat mexicà de San Luis de Potosí.

2013_02030018.jpg

Florix ara, amb inflorescències arquejades on les flors, que quasi passen inadvertides, van obrint-se en sentit descendent.

2013_02030015.jpg

Però com deia al principi el més cridaner són les grosses fulles grisoses o gris-rosat, que a més estan recobertes per una espècie de pols blanquinosa, com una farina, que els dona un aspecte més atractiu, els protegix del Sol i evita la pèrdua d'humitat. Cal anar en compte quan es manipulen o reguen (sempre evitant que l'aigua els toque) per tal que esta no desaparega, ja que la planta perdria part de l'encant.

2013_02030019.jpg

Es reprodueix "fàcilment" (si volen) amb les fulles que es desprenen de la les tiges. Les més menudes són per este mètode. La gran és de compra, el "fàcilment" no va funcionar tan "fàcilment".

2013_02030020.jpg