divendres, 20 de maig de 2011

Jardín de Iris

Que les nostres muntanyes amaguen molts llocs encantadors ningú pot dubtar-ho, que alguns d'ells ens venen donats per l'acció humana tampoc pot negar-se. Però pensar que un pot trobar-se una cosa com la que ara veureu en una de les partides més recòndites de la nostra geografia és realment sorprenent i més de la mà del l'home. Vos parle del "Jardín de Iris" de Marnes (Lliber). L'iris, a banda de ser el nom llatí d'esta bulbosa, és la denominació més comuna a nivell mundial del lliri o gajol, per això que molta gent el coneix també com el Jardí dels Lliris o Lirios. Prepareu-se que hui la cosa ve acolorida.

2011_05170009.JPG

Abans de l'entrada trobareu el famós laberint fet exclusivament fet d'estes plantes. No hi ha foto, ho sent. A partir d'ací, una successió de bancals plantats de lliris de colors i combinacions múltiples. Cosa que, posats tots junts, fa un paisatge encantador, tant que la càmera ben bé no sap on apuntar.

2011_05170010.JPG

Molt ben ordenats i etiquetats. No em d'oblidar que a més de passejar per un jardí estem enmig d'un viver, ja que els propietaris tenen tenda a l'internet. Però a banda de tot açò, si encara no fora prou, hi ha també tulipans, nadaletes (ca l anar més prompte per veure-los) i combinacions vegetals que ens donen punts com este.

2011_05170003.JPG

Una vista cap al costat ens recorda que no estem a la "campiña" anglesa (els propietaris són d'aquell país i es nota), sinó ací totant la Mediterrània, com eixa punteta del Penyal d'Ifac ens diu.

2011_05170005.JPG

El cap torna al seu lloc i enfilem l'ultim tram, el dels rosers, que ja havien anat apuntant-se pel camí.

2011_05170008.JPG

Rosers anglesos antics, no d'eixos que ens venen per ahí. Pareguts als que ixen a les pel·lícules.

2011_05170011.JPG

I fins i tot recreant un mini jardí anglés que combina els lliris i els rosers.

2011_05170013.JPG

També es ben cert que al llarg del circuit s'observa una certa precarietat dels materials, però la combinació de formes i olors ens fa oblidar-ho ràpidament.

2011_05170014.JPG

I ara ve el punt on segur que algú es preguntarà: Com vaig? Eixim de Benissa N-332 direcció Alacant, prenem el desviament cap a Xaló i, després del Stop, entrem immediatament a la primera carretera a l'esquerre (direcció Pinos). Ara tot recte cap a munt fins passar la partida de Pinos. Un poc després d'esta, després d'un pont, trobarem una carretera a la dreta prou empinada amb la indicació Marnes i també la del jardí. Seguiu recte i en uns dos quilòmetres ja estareu allí.

Què costa entrar? El jardí està obert tot abril i maig, excepte dilluns i dimarts. El preu de l'entrada és de 2,50 €, per ajudar al sosteniment del jardí (segons diu allí). El fet que "s'obligue" a pagar l'entrada em va sorprendre, ja que tenia entés que esta era sols una contribució voluntària. Si vos interessa algun dels exemplars podreu comprar-lo a l'eixida, ja van preparats en maceta. No són barats, però s'ho valen. Jo vaig em vaig afillar este "In Love Again".

2011_05170016.JPG

dimarts, 17 de maig de 2011

Hippeastrum johnsonii. Els altres de la iaia.

Si bé hi ha gent que diu que no, que no és tan antiga, anem a passar de tot i creure en el romanticisme. El romanticisme de veure esta flor i pensar que va ser creada el 1799 a Anglaterra pel creuament de dos de les primeres espècies d'Hippeastrum conegudes (H. reginae x H. vitattum). Sí, fa 212 anys el senyor W. Johnson, rellotger de professió i jardiner aficionat, després de moltes proves la va crear per nosaltres, d'ací el H. johnsonii. La seua floració no és tan espectacular com la dels últims que han eixit al mercat, però també són interessant en la seua senzillesa.

2011_05070001.JPG

I que des d'aquell moment a anat multiplicant-se i estenent-se per tot lo món, generació rere generació. De fet, segur que si al vostre veïnat o en qualsevol caseta de camp tenen algun exemplar d'este gènere, segur que és este híbrid. Ara algú dirà, doncs no jo en tinc un altre. Sí, darrere d'este el més estés és el que vérem fa dos anys.

divendres, 13 de maig de 2011

Calendula officinalis. Pet de flare.

El "Pet de flare" (frare en valencià normatiu), en llatí Calendula officinalis, és un clàssic dels jardins d'abans. Dóna poques complicacions i alegra totes les cases. De fet, a la caseta la meua altra iaia, la menys anomenada en el bloc però per això no menys important, mai faltaren els pets de flare, les margariteres i algun polp (Aloe arborescens). Normalment es comporta com una planta anual, encara que en algunes ocasions pot aplegar a ser bianual. A finals de l'hivern les llavors comencen a germinar per donar conjunts com este a la primavera.

2011_04260001.JPG

I probablement la major part de l'estiu si podem donar-los un poc de rec extra.Si és així, s'allargarà la seua florida fins a la tardor, però mai tan espectacular com ara. També és veritat, que la tendència de les seues rames a créixer més o menys tombades, fa que ocupen prou de lloc, cosa que al final fa que hagem que arrancar algunes mates per evitar "asfixiar" a la resta plantes del jardí.

2011_04260000_pet flare compost.jpg

Les flors van del color taronja al groc i, a més a més, poden ser senzilles o més o menys dobles. Comproveu-ho vosaltres mateixos a la foto. La llavor, que produïxen en quantitat, és corbada i té unes pues menudes. Ah, i al igual que altres plantes que ja em vist, les flors es tanquen de nit o quan està molt nuvolat. Per a mostra un botó.

2011_04260006.JPG

El Pet de Flare compartix amb altres plantes el cognom officinalis en el seu nom en llatí. Açò vol dit que han sigut utilitzades des d'antic per la seua activitat farmacològica. En la actualitat, la Calendula officinalis s'utilitza fonamentalment en forma de tintura o oli com a emol·lient pel tractament d'irritacions de la pell, tant escaldats com cremades varies.

divendres, 6 de maig de 2011

Mini-caminà per la Mallà Verda.

2011_04220038.jpg

Amb un poc de retard, ja muntades les fotos i amb permís de les festes, vos puge la meua visió particular d'una "mini-caminada" per la Mallà Verda. Este Divendres Sant, abans d'anar a arreplegar un poc de llenya del meu amic Jaume, què millor que fer una xicoteta volta per la Mallà Verda? Avantatges de viure als pobles com el nostre, que en un punt estàs al camp i/o muntanya. Com que hi ha pressa puge amb el cotxe fins al Corral de Verdú, passant per baix de la Torreta de Canor, resta de la xarxa de vigia musulmana (podeu trobar un estudi més complet sobre ella ací). El camí es bo, passe pel costat del diposit d'apagament d'incendis i continue. Arriba un punt en que el pol s'acaba i, gràcies a Déu!, una senda ben indicada.Per ella comprovem que la primavera es troba en el seu màxim esplendor, coscolls (Quercus coccinea) i angilagues/argelagues (Ulex parviflorus) estan en plena florida.

2011_04220014.JPG

Si a l'altra ruta hi havien orquídies, en esta la bulbosa reina són les espasetes (Gladiolus illirycus), es veu per tots els costats. Encara que són un poc tímides a l'hora d'eixir a la foto.

2011_04220020.JPG

Però, sense dubte el que més vos cridara l'atenció són les estepes (d'esquerre a dreta): romer mascle o esteperola (Cistus clusii), la blanca (Cistus albidus) de flors rosa i la groga (Fumana ericoides). Als insectes també els fan gràcia i no paren de rondar-les.

2011_04220010_estepes compost.jpg

Fins i tot el margalló (Chamaerops humilis) s'apunta a esta follia primaveral.

2011_04220006.JPG

Esta la pose perquè sempre m'ha agradat el seu aspecte papiraci, la sanguinària (Paronichia capitata).

2011_04220013.JPG

I esta altra perquè sí, la candelera (Phlomis lychnitis).

2011_04220004.JPG

La senda va avançant entre bancals abandonats i pinades més o menys establertes, arribant a un punt on ens trobem amb un molló. Serà la separació del terme de Benissa i Teulada?

2011_04220007.JPG

I més endavant un cartell indicador, fins ací aplega la civilització. Qui ho anava a dir! Ara m'entere que estic fent part d'un PR, en concret el PR-CV 388. La vida et dona unes sorpreses.

2011_04220009.JPG

Es hora de tornar, però no vull deixar d'aplegar a eixes cases de camp abandonades. Compte que la mossa a través de la qual es veu el Montgó és un avenc, des de l'autopista es veu molt bé. De que viurien eixes persones allí? I donava per a dos cases... Prou de reflexions cal tornar, 180º i a per la llenya. Ja haurà temps un altre dia per fer la ruta sencera.

2011_04220012.JPG

El paisatge és millor de tornada. Si bé tenim la vista impel·lida a l'esquerre no és així cap a la dreta on ja podem anar localitzant formes conegudes (La Solana, Bèrnia, Olta i una punteta d'Ifac). Fixeu-se cap a la dreta, allí hi ha un punt negre, la Cova de la Garganta.

2011_04220000_vista malla verda 01 mini.jpg

Un poc més endavant s'obri el costat que abans no podíem observar, apareixen, Cap d'Or, el Puig Llorença i una bona perspectiva de Canor i altres partides de Teulada i Benissa.

2011_04220000_vista malla verda 02_1 mini.jpg

Un poc més endavant el món ja s'obri del tot.

2011_04220000_vista malla verda 02_2 mini.jpg

Podeu baixar-vos el fullet de la ruta completa ací i llegir la narració completa de la mateixa en este altre bloc .

2011_04220027.JPG

dilluns, 2 de maig de 2011

Hippeastrum Lemon Lime.

De tots els colors possibles (blanc, roig, rosa, ...) pels Hippeastrums, coneguts generalment com a Amaryllis, el groc és un dels més rars. Realment en la majoria de casos no es tracta d'un groc pur, sino que solen tenir un punt més o menys verd. I clar, no podia deixar de tenir-ne un, el Lemon-Lime (Llima-Lima). El nom fa referència al que deia abans, el groc verdós de les seues flors.

2011_04270002.JPG

Este híbrid, creat a Holanda l'any 1993, compartix amb la resta de Hippeastrums d'este color un cultiu complicat. Sí, perquè com comenta Veronica M. Read en el seu llibre sobre el gènere, este en particular, té la fastidiosa costum fer molts fills. Cosa que en el meu cas es va complir, ja que el segon anys després de comprar-lo, no sé per quin motiu, la ceba mare es desintegrà per donar 6 o 7 bulbets. Podria pensar algú: millor, no? Doncs no, perquè això m'ha impedit gaudir de les seues flors 2 o 3 anys. Tota una festa! Però, com es sol dir, no hi ha mal que cent anys dure.

2011_04270004.JPG