dijous, 25 de juny de 2015

Els moros en les expressions populars.

Mai havia participat en el llibre de festes de Moros i Cristians de Benissa, però davant la petició de l’amiga i Capitana Cristiana del bàndol cristià de les festes Moros i Cristians de Benissa,  em vaig traure aquest article per al llibre de festes. No es diu res que tots sapiguem, però així i tot espere que vos agrade.

Font de la saviesa popular, en la nostra parla diària emprem paraules, expressions i refranys heretats dels nostres avantpassats, que usades en sentit literal o figurat ens serveixen per explicar situacions de la vida quotidiana. L’objecte d’aquest article són, a través d’un breu passeig per la nostra història, les que tenen relació amb els moros. 
Totes elles mostra del contacte, gens o molt amigable, de dues civilitzacions a les quals els tocà conviure des de l’edat mitjana dins el nostre país i a través de la Mediterrània. 

 El primer moro que tots hem conegut, sense saber ben bé que era això, però segurs de què no era res bo, ha sigut el moro Mussa. A qui no l’han esglaiat mai amb un: “si no et portes bé vindrà el moro Mussa i se t’endurà”? Quantes generacions de xiquets hauran callat o adormit esporuguits en escoltar el nom d’aquest personatge? Moltes, més de les que ens poden pensar.
figura 1Mussa ibn Mussa al-Qassawí, membre de la família d’origen visigot i convertida a l’Islam dels Banu Qasi, que des de feia temps governava la part central de l’Ebre, va ser primer valí de Tudela i Arnedo i, després, de Saragossa. El 856, estant en aquest càrrec, l'emir de Còrdova Muhàmmad I li demana a Mussa que comandara un exèrcit per saquejar la Marca Hispànica. Tal va ser la devastació que van sofrir Barcelona i Terrassa que, a banda d’ampliar la mesquita de Saragossa amb la part del botí que li havia tocat en el repartiment, el seu nom va quedar gravat per sempre en l’imaginari popular com a encarnació del mal. Tant que el dia de hui, més de mil cent anys després, encara és recordat el “moro Mussa” en les terres catalanes i en totes aquelles que foren repoblades pels originaris d’aquell territori, com és el nostre cas.

En aquesta colonització del Regne de València el rei Jaume I volia ocupar tot el país amb nouvinguts catalans, aragonesos i, en menor mesura, d’altres nacionalitats. Cosa que no va ser possible, permetent la subsistència de borses de població musulmana dins el regne. Les Muntanyes de València (El Comptat, Marina Alta i Baixa) en foren una. Però per tal que quedaren aïllats calia habitar la zona costanera amb cristians per tallar-los el pas a la mar i evitar les fugides a Granada o el nord d’Àfrica, ací l’origen de les viles cristianes de la Baronia de Calp.
Encara que eren comunitats separades, estaven, al cap i a la fi, obligades a conviure. Qui no li ha dit a un xiquet quan sembla que té set: “vols ma? Paraula que en àrab significa aigua. Va haver-hi transvasament de paraules, és clar, i també, no sabem si pel contacte o pel fet que al cap i a la fi tots som mediterranis, costums. La cosa és que des de fora sempre s’ha dit que en aquesta zona els hòmens “són un poc moros”. És a dir, que els agrada el bon viure i ajudar poc en les tasques tradicionalment encarregades a les dones. Cosa que en els temps en els quals vivim va canviant, potser perquè l’altre sexe, cansat de bovades i proclamant un “o tots moros o tots cristians”, reclama un repartiment més equitatiu de les tasques casolanes i, per extensió, en la societat.

El fet de trobar-se en una zona costanera accidentada, amb molts amagatalls i amb un rerepaís ple de musulmans, que segons els contemporanis cristians estaven desitjosos de fugir o d’ajudar als pirates o corsaris (recordar que els primers actuaven per compte propi i els segons amb l’autorització dels dirigents del país d’origen, amb els quals repartiria els beneficis), condicionà una major susceptibilitat de sofrir atacs i saquejos.
No sabem des de quan, però segur que des de ben prompte s’organitzarien guaites que, atallant la costa o quedant-se en llocs fixes, avisarien a les poblacions de la baronia de la presència de naus sospitoses en l’horitzó.
De ben segur el primer avís vindria de l’alimara del cim d’Ifac, talaia natural a la qual s’enfilarien ajudant-se de cordes, com recorden els xiquets que corren cap al castell en l’inici de la representació del Miracle en les Festes de Moros i Cristians de Calp: “foc en Ifac, moros en la costa!” Expressió que ha quedat gravada a foc dins la nostra memòria i que es mostra del desassosseg amb la qual vivien els veïns de Benissa i voltants exposats a les incursions des de Barbaria, i que en sentit figurat s’ha estés a la presència o possibilitat d’arribada a algun lloc de persones no desitjades.
Al llarg del segle XVI es regulà des de les institucions del regne tot aquest sistema de guaita i al que anaren afegint-se torres de vigilància en llocs estratègics del litoral, algunes de les quals encara subsisteixen.
Era una actuació necessària, ja que si bé es cert que des de la conquesta del regne aquest no havia estat lliure d’actes de pirateria per part dels musulmans granadins i de les tropes castellanes i genoveses, una vegada unides dels dos principals corones de la península ibèrica, a partir del segle XVI el problema es desplaçar al nord d’Àfrica i es va fer més present a mesura que l’imperi Turc guanyava força en aquesta part del Mediterrani amb atacs més freqüents i virulents.
Figura 2No era cosa de broma, l’atreviment dels pirates no tenia límits i més sabent el poc reforç militar d’aquestes terres. Un exemple serien els atacs que protagonitzaren els moros enviats per Barba-rossa en 1531 i 1535 (normalment aquests fets s’han assignat a Dragut en 1550). En el primer entraren en Benissa “mataren tres o quatre hòmens, e feren molt dany en dita vila”. En el segon, de sobra conegut, desembarcats en el Mascarat i pujant per Canelles, esperaren a què els hòmens hagueren eixit a treballar per atacar Benissa. Aprofitant una almàssera que fitava amb la muralla feren un forat en aquesta i penetraren en la vila iniciant el barreig. Avisat per les dones que quedaven en ella, mentre corrien a refugiar-se en l’església-fortalesa, els feu front el capellà Bernat Ivars armat amb espasa i escut i uns pocs veïns del poble. En l’enfrontament moriren Pere Crespo, Joan Jorro, Joan Piera i la mare de Francesc Bertomeu, a més de fer captiu a Jaume Jorro.
L’altre exemple serien les accions d’Arrais Morató que en el 23 de novembre de 1583, després de desembarcar, va prendre captius a tretze veïns de Benissa. Tingueren sort aquests, tres dies després, després de carregar-se la vila amb alguns censals (el que actualment serien préstecs) es pagà el rescat. Segurament encoratjat per aquesta acció tornà a provar sort tres anys després, amb no tan bona fortuna. Els poc veïns de guàrdia li plantaren cara i mataren a molts dels seus, inclòs un nebot, obligant-lo a buscar refugi i a negociar la llibertat dels captius que havia fet de camí a Benissa.
I és que no hem d’entendre totes aquestes accions com una intenció sols de fer mal, sinó com a operacions de comerç, en les que a partir de coses o persones s’havia de traure un rendiment. Cosa que queda clara en la incursió del 1583, en la que els moros esperaren uns dies, més o menys allunyats de la costa, segurs de què no aniria ningú a molestar-los, el pagament del rescat. Quan aquest no es produïa marxaven a Barbaria amb els captius, per esperar en presó durant anys el pagament que els tornaria a casa o, si finalment aquest no aplegava, ser venuts com a esclaus.
gaMotiu pel qual els veïns de Calp, que sofriren atacs terribles fins ben entrat el segle XVIII, es queixaven que ells havien de fer les seues feines amb l’arma al costat, mentre que els de Benissa llauraven els camps ben tranquils. Bo, el cert és que baixaven a ajudar-los quan feia falta però el primer colp l’havien de parar ells.
Per tot això no és estrany que encara es diga que “li té més por que a una fragata de moros”. Pel que implicava: la mort o l’esclavitud. Hui en dia sols s’usa en el sentit figurat de tindre por d’una persona o, en el cas dels malfaeners, al treball.

Fins ací unes quantes de les més significatives expressions relacionades amb els moros (perdoneu si n’ha quedat alguna per dir). Han passat uns quants segles des de la seua aparició i la nostra forma d’entendre la costa i el món ha canviat prou, però encara perviuen gravades en l’inconscient col·lectiu com a mostra dels patiments, i alguna alegria, que passaren els nostres avantpassats lluitant per a què nosaltres estiguem ací. Procurem no perdre-les en el procés uniformitzador de la societat de consum moderna.

Bones Festes!

Bibliografia:
  • Banyuls i Perez, A. et al. Arquitectura i control del territori. La defensa del litoral de la Marina Alta al segle XVI. 1996.
  • Cardona Ivars, Joan Josep. Diccionari Benisser. 2011.
  • Fabregat, M. Benisa y su patrona la Puríssima Chiqueta. 1942.
  • Montserrat Cervera, M. Benissa desde la conquista a la expulsión (1238-1608). 2005.
  • Wikipedia.org