La clivia de Múrcia

De segur, que de entre totes les plantes d'origen anònim que teniu a casa n'hi ha algunes, que en veure-les i pel motiu que siga, vos duen el record d'algú estimat. A mi em passa sempre amb esta clívia que em porta bons records de la cosina de ma mare de Javalí Viejo (Múrcia). Ara ja no està entre nosaltres. però sempre ens quedarà el bon gust del seu tracte i aquella planta que creixia en el seu pati i que ens regalà ja fa anys.

Si no m'enganye és una clívia híbrida (C. gardenii x miniata) que ha conservat el caràcter pendular de les flors del primer progenitor i el color més viu, el primer té un acabament verdós, del segon. El resultat són estos pomells de baix que apareixen de forma irregular al llarg de l'any. El de dalt, perquè vegeu que els colors no són molt estables, és d'un estiu de fa uns anys i el de baix d'ara mateix.

Necessita poc de manteniment i es multiplica ràpidament. Quasi està lliure de pestes. Sols cal tenir compte que els caragols no es mengen les flors i que cap llagostí es "berene" les fulles, com em va passar amb esta en un descuit estival.

Un altre homeless, un helecho.

Ara no sé si dir desnonat, que pareix més de moda (desgraciadament). La cosa és que este estiu, eixit de la feina, anava a tirar unes coses al contenidor i entre els contenidors de paper i vidre em vaig trobar un "helecho" (Nephrolepsis sp.), normativament falguera. Veges tu, tant d'any amb ganes de tenir-ne un i quan quasi me'n compre un a bon preu al supermercat em trobe este. La veritat és que a casa mai n'hem tingut cap i ja m'apetia canviar la cosa. Es veia prou abandonat, però encara verd. I a més, venia amb la seua bolseta en perfectes condicions. Qui podria resistir-se? Una mirada a la dreta, una altra a l'esquerre i cap a casa.

El que ve ja ho podeu imaginar: eliminació de fulles i tiges seques, sanejament d'arrels, fem nou i a la maceta. Me'l vaig posar en un lloc a mitja ombra i sense que li faltara l'aigua s'ha convertit en poc més de sis mesos en el que veieu baix. Està de sucre! I no para de llançar estolons, ja veurem on para la cosa.

Acabe amb una "dotoria". Les falgueres són veritables fòssils vivents molt més antics que els famosos dinosaures. Visqueren el seu moment d'esplendor en els boscos del Carbonifer i després sempre han sabut mantenir-se amb vida adaptant-se a la seua forma a les condicions canviant del clima. Estimeu-vos-les com cal tant les de casa i com les silvestres.

Estadístiques 2012

Com tots els anys el primer escrit de l’any és per a les estadístiques de l’any passat. Generades per tu que, si no m’enganyen estes, vius en un lloc al voltant d’un triangle amb extrems a Alacant, Mallorca i Barcelona. Conectant-te gràcies al teu ordinador amb s.o. Windows, amb una bona resolució de pantalla (1440x990, 1024x768, 1280x800, 1366x768), a color de 24 i 32 bit, a través de l’adsl de telefónica, navegant (a parts iguals) amb el Internet Explorer – Crome – Firefox – Safafi, configurat en l’idioma castellà o català (relació 2 a1).

Les cinc pàgines més visitades d’este any passat (no compte la de la Vanessa atalanta que algú ha estat gastant per entrar directament al bloc) són:



1 Poda de l’hortènsia
2 Mespilus germanica. Nespres.
3 Mirto rosso o licor de murtons
4 Andragó.
5 Pels llavadors de Benissa.

I les que més temps de lectura han tingut són:



1 La Creu de Dénia.
2 Haemanthus albliflos. Germinant.
3 El passet, la bassa i el castell de Benirrama.
4 Romeria de llegenda a Teulada
5 Bungavilla.

Les paraules més buscades han sigut, per ordre: cyrtanthus, de jardi benissa, gladiolus tristis, murtons, vanessa jardi benissa, ophiopogon jaburan, pancratium foetidum, andrago, flors boniques i “espasa de foc, dejardi”.

El Passet, la Bassa i el castell de Benirrama

Este cap de setmana en una suma d'esforços Fundem i la Unió Cultural d'Amics de la Vall de Gallinera organitzaren una ruta per esta última vall. Abans de començar-la férem una visita als terrenys que Fundem gestiona a l'ombria de Benirrama (Vall de Gallinera) gràcies al treball i les aportacions dels socis (jo sóc dels segons) amb el fi de tornar un tros de l'ombria al seu clímax vegetal. La veritat és que no he posat cap foto perquè el millor és que, si vos interessa saber el que allí està fent-se, ho veieu amb els vostres ulls. De com s'han lliurat els antics bancals de "malesa", s'està augmentant la biodiversitat, accelerant el procés de restauració de la natura i evitant que perquè un arbre evite la mort tinga que créixer entre roques com esta carrasca.

Si voleu un mapa de la ruta podeu clicar ací. En esta pàgina web també podeu comprar el llibre "La Vall de Gallinera, per camins de moriscos i mallorquins", un d'eixos que s'ho val tenir a casa. Ah, esta és la ruta tres.

Tornats al poble, enfilarem l'escalonat camí del Passet de Benirrama, segurament heretat dels temps dels moriscos. No els vaig comptar, però de segur que esta és una de les millors preparacions per fer la ruta de la Juvees a la Vall de Laguar (la catedral del senderisme, segons diuen).

A la nostra esquerre, vigilant-nos, el castell de Benirrama o de la Gallinera que en tornar hauriem de vorejar.

Aplegats al peu del cingle i abans de buscar el pas o coll que ens duria a dalt de la muntanya, un moment de relax per admirar els colors del paissatge. Els arbres grocs són fleixos (Fraxinus ornus) i, encara que menys abundants, els rojos que són cornicabres (Pistacia terebrinthus). Els verds són pins, clar.

Dalt el relleu que ens esperava canviava prou, més arrodonit i sense tanta dificultat. La ruïna del fons, amb un fleix creixent en el seu interior, és el corral d'En Gosp.

Sobrepassat este, seguirem per una pista forestal envoltats ací i allà per rodals de pins sobreviscuts de la plaga incendaria i aplegàrem a la Bassa de Benirrama, que està en terme de la Vall d'Ebo. Esta llacuna ocupa una depressió del terreny on les argiles impermeables eviten que l'aigua es filtre al subsol mantenint sempre una làmina d'aigua, cosa rara en estos llocs i més encara dalt d'una muntanya. Esta era molt estimada per l'estimat Joan Pellicer i per això allí hi ha una placa en memòria seua.

El cas és que allí es cria la menta i, encara que la buscarem, no en trobarem cap mata. Segons pareix el millor moment més a l'estiu, una bona excusa per tornar-hi. En compensació tota ella estava envoltada d'estos menuts Sols (Bellis sylvestris).

Dinats, reférem el camí, però a l'altura del corral d'abans ens desviarem cap a la dreta seguint la senda que seguix en la distància la vora cingle. Just en el punt, baix la vigilància del cim de l'Almiserà, on un altre coll ens permetia baixar sense problemes poguerem gaudir d'unes bones vistes.

Com les (dalt) del castell de Benirrama o de la Gallinera amb un horitzò dominat pel Golf de València allargant-se cap a Castellò. Si vos fixeu, per dalt d'una de les muntanyes es veu una punteta del castell de Forna. I (baix) també del rosari de pobles que conformen la Vall de Gallinera i, fins i tot, el pas que abans haviem superat.

Just a mitjan baixada una altra parada per observar la Marjal de Pego-Oliva i al fons, a continuació de la punta de la Segària, Mallorca. Ací hauríem de dir novament allò de: "Veus allò que no es veu? Allò és Mallorca i la Serra de Tramuntana."



Bo, i per què no una altra foto del castell?

Este gal·ler o roure valencià creixent a la vora del camí (Quercus faginea)ens mostra la potencialitat del lloc i que el somni de Fundem no és una utopia. És possible, sols cal voluntat i temps.

Per acabar amb les fotos esta on el que pareix un arbre creixent per damunt d'un mur, no és una altra cosa que una immensa heura (Hedera helix) cobrint una de les cases de l'abandonada alqueria de Benimarsoc.



Un bon dia d'excursió,de xarreta i de risses amb els amics. Ah, i em vaig portat el llibre firmat pels autors. Tot un detall. Fins a la pròxima.

BON NADAL A TOTS!