Helecho del Brasil. Rhipsalis.

L'últim cap de setmana de la Fira (i Porrat de Sant Antoni, per al de fora) a la paraeta de Manos Unidas, la xica que estava allí recaptant fons, em comentava que s'havia apartat un "Helecho del Brasil". Perdó, m'he oblidat de comentar que a banda de dolços també venien plantes. Jo en vaig arreplegar un altra, ja vos la posaré algun dia. Tornant a l'assumpte principal, en senyalar-me la planta em vaig trobar amb un Rhipsalis. Veges tu, i en eixe moment em vaig enterar de com dir-li senzillament (sense noms llatins) a eixa cosa rara que tinc a casa.

Sí perquè el gènere Rhipsalis enganya, si bé pareix un helecho o suculenta, en realitat és un cactus. Un cactus, que viu en boscos tropicals de Sud-Amèrica com a epífita (penjant dels arbres), encara que també alguns poden viure en terra (com el que veurem ara). I a més, és l'únic cactus que ha aconseguit migrar fora d'Amèrica, tot un corredor.

Aquella que m'ensenyaren és, si no m'enganye, probablement un Rhipsalis baccifera, com esta de la foto (un altre dia posaré una d'un altra classe). Com podeu veure no té punxes, d'ací certes confusions. Encara que la majoria de rames pengen, en algunes ocasions, poden créixer rectes cap a dalt i després, amb el temps, anar inclinant-se. Per eixe motiu fan molt bon efecte en llocs elevats on les rametes puguen caure lliurement.

Les flors (a l'hivern-primavera), que pareixen prou aparents, no han de confondre-vos. L'augment de la càmera fa el seu paper, sinó compareu la mida del fruit que donen. Imagineu-se com seran de grans. Sí quasi no es veuen!

Consells: no passar-se amb l'aigua i posar-les en un lloc on puguen penjar. Es reproduïxen per esqueix amb alguna que altra dificultat i també per llavor, segons diuen.

Preludi de la primavera.

Les últimes nadaletes (Narcissus tazetta) encara ens alegren amb els seus colors. Però elles saben i nosaltres també que el seu temps està a punt d'acabar-se.

Senzillament perquè el bon temps va fent les seues primeres aparicions. Encara quedaran dies frescs, però ja no com els de Gener, espere! I per això que, en este preludi de la primavera, trobem als més atrevits i valents, sense por al que puga venir.

Este gajol (Iris sp.) feia ja uns anys que no donava senyals de vida, s'havia fet un poc gandul, sort que este any s'ha espavilat. És igual que els que la meua iaia tenia a la caseta de Benimarraig. No han pegat voltes des d'allí a ací.

Per cert, per si hi ha algú que seguix al detall el bloc, pot ser diga, però este no el va traure l'any passat? No, este és més baixet, uns dos pams d'alt, mentre que l'altre en fa tres o més. I si vos fixeu, les flors, que pareixen iguals a primera vista, mirades en detall són prou diferents.



I no podia acabar sense recordar un fixe d'estos dies, l'agret (Oxalis pes-caprae). Esta, no sé si ho recordareu es tracta de la varietat "Flore pleno" de flors dobles. Si no fora perquè és una pesta donaria gust plantar-se-lo en maceta.

Mespilus germanica. Nespres.

No sé si sereu seguidors del programa Medi Ambient de Nou 2, l'antic Punt 2. Si ho sou recordareu que fa unes setmanes es parlava dels fruiters oblidats (ginjols, nesprers, sorollers, ...) i si no vos ho dic ara. La cosa és que de tots els que es digueren allí alguns ja els coneixia i vosaltres segur que també: boços, mores, codonys i figues de pala. El ginjoler (Ziziphus jujuba) no és tan conegut, però com que de menut en teniem un a casa, no em va extranyar molt vore-lo. Ben bons que estaven els ginjols. Per coses de la vida el perderem i ara vull vore si el recupere, ja que me n'han donat uno menudet. Tenia poca arrel, no se sé si agarrara, ja vos diré.

Però dels altres que allí es comentaven (nesprers, sorolleres, servers) sempre n'he sentit parlar com una cosa llunyana, de quan els meus pares eren menuts i encara havia un contacte més íntim amb el camp i tampoc hi havia l'abundància de fruites de hui. Però mai havia passat d'ahí, de les paraules. El cas és que parlant amb un amic del contingut del programa em va dir que tenia un tio que tenia una nesprera (Mespilus germanica). La cosa va quedar ahí. Fins que l'altre dia em diu: Què tu no vares dir que volies nespres? Mon tio me n'ha donat unes quantes, pren.

I ací estan les nespres (nyespres, nyesples o nesples), més bé el que queda de les que em donaren. Es veuen un poc "maures" i és cert. Mai es mengen directament collides de l'arbre, sinó que es deixen madurar en palla o almenys així es feia antigament. D'esta forma perden la seua duresa i aspror. Del tast, com a primera prova meua, dir que si bé no tenen la suculència de les fruites actuals, més bé prou pinyol, sí que tenen un punt de dolçor que les convertix en una espècie de bombonet. Sabors del passat per recuperar.

Per acabar d'arrodonir-ho, ara fa quatre dies m'arreplegaren un arbret, ja veurem quan puc collir les meues! Però això serà cosa d'esperar uns anys. Mentre em queda buscar el tast de les sorolles, eixe encara està pendent.

Mirador de Toix.

Quin pla millor que el dia dels Reis d'anar a fer-se un bon dinar als restaurants del port de Calp? Pocs. I si damunt, per fer un poc de gana, un aprofita abans per gaudir de les vistes del mirador de Toix, més encara. Esta muntanya és la fita geogràfica que marca clarament la separació, en la costa, entre la Marina Alta i Baixa.

Com que hi ha que deixar el cotxe un poc abans, la caminata ens pemet gaudir més lentament de les vistes. Millor dit la vista, la més impactat i buscada per tots, de la costa de Calp: Puerto Blanco, la Manzanera, Calp, la platja de l'Arenal-Bol (Poniente per als turistes) i el Penyal d'Ifac. Després continua la platja de la Fossa (Levante per als turistes), la Fustera i el Cap d'Or.

Ara que si ens girem també tindrem unes bones vistes (de dreta a esquerre) del Sud d'Oltà, la part de dalt de l'Estret de Cardos, Bèrnia i Toix. Una nota, segons diuen els majors, allà dalt a la dreta d'Oltà on hi ha un pi solitari, en temps de la Guerra Civil posaren, fermada amb formigó, una bandera republicana, a l'estil de la foto americana d'Iwoima. Coses del destrellat d'un temps passat!

Ara una vista més propera d'una part de la partida de La Canuta, hi ha prou pendent no vos maregeu, del port de Puerto Blanco i de la Cala de les Urques. Estes dos caletes eren, quan sols hi havia bancals, l'eixida natural de dos barranquets. De fet al de la segona li deien El Riuet.

Fins i tot es veu Benissa!

Una volta dalt, ja en el mirador, i en girar la querena de la muntanya, se'ns obri a la vista tota la costa de la Marina Baixa (La Serra Gelada, l'Albir, Altea, el Puig Campana, ...). Si en totes les fotos sols es veu mar és, per als que no ho coneguen, per l'altura i per la forta pendent, quasi vertical en alguns punts, de les seues parets.

La serra de Toix és la prolongació de la de Bèrnia cap a la mar. Com a prova esta imatge on es veu com la querena es continua. Continua? Sí, un poc torta i amb l'excepció del tall del Mascarat.

Acabe amb una foto des d'el port de Calp. El mirador està dalt del tot de la carretera que va cap amunt, a la dreta. Quasi res!

Per si algú no ha anat mai, que ho dubte, unes indicacions de com aplegar allí. Pot fer-se des de Calp o des de la N-332. La primera opció no vos la recomane ja que no està ben indicat i si bé en un principi la referència d'on anem és clara, quan entreu dins la "maraña" de xalets de Maryvilla podeu acabar totalment perduts. Si així i tot voleu fer-ho per esta arreplegue-vos un mapa. La segon, des de la N-332, és la millor. Heu de seguir la carretera com si anàreu a Alacant i, en passar l'entrada de Maryvilla (estra prohibit el girar a l'esquerre), ja en la baixada, entrar en el primer "axample" de la dreta (abans dels túnels del Mascarat) Allí gireu cap a dalt i entreu per l'entrador d'abans. Com comprovareu el camí està excel·lentment indicat. Ah, Maryvilla és el nom de tota la urbanització que hi ha a la sopalma de Toix.