Chinese Sacred Lily

Si en l’article anterior vos presentava algunes de les últimes adquisicions. Hui vos contaré, resumint un article d’una revista americana, el llarg viatge al voltant del món de la nadaleta “Chinesse Sacred Lily” o “Lliri Sagrat Xinés”.

A mitjans del s. XIX molts xinesos deixaren les seues cases i marxaren en busca d’un futur millor en un “Far West” americà embogit per la Febra de l’Or, com va ser el cas de California. Es trobaren condicions de treball dures i prejudicis racials, cosa que els va fer conservar més fermament tot allò que els definia com a xinesos. Un bon exemple va ser la celebració el calendari xinés i, pel cas que ens ocupa, la del Nou Any Xinés.

Sí, perquè, de totes les flors associades a aquesta celebració sols una va poder suportar les condicions climàtiques del clima mediterrani californià. Sí, heu encertat, es tracta d’aquesta nadaleta. El Narcissus tazetta subsp. chinensis, que s’havia associat a aquesta data des de feia segles, va ser dut en vaixells des de la llunyana Xina per ser cultivat en recipients plens de pedretes i aigua, a l’estil tradicional. Ells l’anomenaven “Flors d’aigua immortals”, els anglesos els donaren el nom de “Xinese Sacred Lily” o “Joss Flowers” (Flors d’encens).

Un inexpert en aquest temes podria pensar que aquestos narcisos haurien de ser natius d’alguna regió de la Xina. Res més allunyat de la realitat. L’origen de tot el gènere Narcissus es troba al voltant de la península ibèrica, per després estendre’s al voltant del Mediterrani. Com va aplegar allí encara és un misteri, tal vegada a través de les caravanes de la ruta de la seda que travessaven l’Àsia Central o per mitjà de les rutes marítimes àrabs que vorejaven la costa fins a punts allunyats de l’oest asiàtic. El cas és que després d’aparéixer en algunes tombes de l’antic Egipte, es data la seua presència a la Xina a l’inici de la dinastia Song (960-1279 AC). Allí trobà la seua raó d’existir al florir al mateix temps que es celebrava l’Any Nou lunar.

Tornem a Califòrnia. Allí els xinesos veieren que s’adaptaren bé i les plantaren en terra o les regalaren als seus veïns. En molts casos hagueren d’abandonar els primers llocs que habitaren, però el seu record quedà allí en la flor d’aquestes nadaletes.

Ara, encara que vinguts d’Itàlia, tanque el cercle. Ha tornat a casa quasi tres mil anys després.

Nadaletes noves - regal de Reis

Com un xiquet que no pot esperar a obrir el regal, així estic jo amb el grapat de nadaletes o nadales que em vaig comprar a finals de la tardor. La majoria són clàssics, o almenys això diuen.
La primera a florir ha sigut la "Chinese Sacred Lily", que s'assembla molt a les d'ací però amb la copa un poc més gran i els pètals més rullats.

La segona, el que li està costant és ľ"Erlicheer". Segons diuen és un doble espectacular. De moment a esperar.

De la resta, la majoria a l'igual que aquestes són variacions de Narcissus tazettta, haurem d'esperar a veure com s'aclimaten després del viatge des d'Itàlia. Segurament totes, les que proven, donaran el millor a partir de l'any vinent.
I em falta saber també si entre elles en ve alguna "extra" com l'última volta que en vaig comprar a l'estranger.

Bon Nadal a tots!

Torre de Comalatori.

En el llibre de festes d’aquest any Teo ens parlava d’aquesta construcció, i clar, des d’aquell moment tenia pendent la visita. El moment va aplegar la setmana passada. Per aplegar un sols cal desviar-se a l’esquerre un poc després de passar sota el Pont del Quisi. Encara que, segons em va explicar mon pare després, també es pot anar pel camí que gira a l’esquerre abans del riu-rau de les Valleses. Allí trobaríem la bassa on ell de menut es va banyar alguna volta (eixa per a un altre dia).

Es tracta d’un edifici de planta quadrada recolzat sobre un desnivell del terreny del que sols queden en peu les parets nord-oest, nord-est i la meitat de la sud-est. En aquesta última queden unes poques restes del que seria una construcció adjunta.

 

Ja dins, el primer interessant a la vista és l’escala de caragol que pujava al primer pis, del qual encara queda a l’inici de la volta enfront d’ella. En la mateixa paret de l’escala es veu a l’altre costat una porta (l’original) tapiada. La veritat és que per totes les parets hi ha finestres que van i venen.

A Teo li cridava l’atenció un arc de pedra cegat que semblava conduir a cap lloc, dona a la base del bancal, que aplega a la meitat del primer pis. Es veu que algú amb aquest dubte i amb ganes trobar algun tresor no ha resistit la temptació i en aquestos mesos ha fet un forat. Trobant-se què? Un forn. A partir d’ací hi ha més preguntes que respostes.

Darrere d’un mur de pedra s’amagava la boca, feta d’una pedra roja tallada a consciència en un material que no es pareix en res al tap dels voltants. Entre aquesta i el forn pròpiament dit hi ha un buit. El normal no seria que anaren a continuació? Sí, pense, però és que en inspeccionar l’interior vaig veure que no hi havia cap xemeneia. I en tornar al buit vaig comprovar que continuava cap a dalt. El que vol dir que el tir era frontal. Normal, pensant en què aquest està colgat, encara que igual abans de l’abancalament del terrenys no ho fora de forma tan profunda.

Les parets no estaven lluïdes, bé, igual sí, perquè la veritat és que tota la base estava plena d'escombraries (pedretes i argila). Segons pareix abans al forns sols els pegaven una passada amb terra o argila. Però el que més em va intrigar foren unes coses blaves que hi havia al seu interior, com si fora sulfat de coure reblanit. Per les pedres de l’entrada també regalimava una espècie d’òxid. El forn seria de pa o serviria per a alguna altra cosa?

Com que no ho tenia clar vaig anar per darrere. No vaig aclarir molt. Sols em va quedar una altra pregunta dins el cap. Per quin motiu sols hi ha pedres tosques cantoneres des del segon pis? Que no serà que el forn ja estava dins una casa tota obrada amb el tap dels voltants (amb el tir arran de marge), que després es va cegar per fer pujar l’edifici a l’altura de la “suposada” torre donant-li un aire més noble? Serà aquest el forn més antic de tota Benissa? Recordem que fins farà un segle o dos no estava permés tindre forns particulars, tot el pa s’havia de coure en el forn senyorial. 

A l’espera que algun expert aclarisca tots aquests dubtes m’acomiade fins la pròxima.