SL-CV 136 Molí del Quisi i més.

Abans de començar el relat de la ruta que vaig fer unes setmanes voldria fer dos, modestes, consideracions. La primera és que tingueu en compte que s'han de travessar tres barrancs i varis barrancons, per tant ni se vos ocórrega fer-la amb perill de o després de pluges fortes. La segon és que possiblement siga més descansat marxar a l'inrevés del que es recomana des de l'Ajuntament (al final m'explique més).

La ruta s'inicia a la plaça (podeu consultar un papa ací), just davant de l'església, seguint pel carrer Puríssima per buscar el Pou d'Avall i a continuació l'ermita de Santa Anna (recordeu l'última part de la volta pels llavadors de Benissa).

Esta es voreja per l'esquerre, sempre baixant i buscant el pas del barranc de Santa Anna, que abans es feia simplement amb l'ajuda d'unes pedres i que ara necessita d'una passarel·la. Ja a l'altre costat, ens trobem en terres del Tros de Santa Anna, del qual uns dels meus besavis eren arrendadors, antiga propietat de la família Torres i considerada per ells com l'horta personal. La senda s'allunya del barranc i s'interna dins la pinada que el voreja.

Acabada esta, es passa per dalt de la casa del tros i s'enllaça amb el camí del mateix. Tot ell estava esguitat de xicotetes orquídies (Ophrys scolopax) i, desgraciadament, d'unes endarrerides Anacamptis pyramidalis que em vaig quedar sense fotografiar. Prou més endavant, vora el molí, hi havia unes Barlia robertiana ja amb la floració passada.

També hi havia una bona representació de plantes paràsites. I és que sempre s'ha estilat viure de la gepa d'algun altre. Una és la Cuscuta epithymus, els filaments rojos que veieu a la foto. El color es degut a l'absència de clorofil·la, ja que tot l'aliment l'obté conectant-se directament al sistema vascular de l'hoste. Este són generalment frígoles, d'ací l'epi (sobre) thymus (frígola, timó), encara que no en rebutja altres com l'olivarda (Dittrichia viscosa) que tenia al costat. (d'ací epi o altres plantes que habiten en terrenys secs. El detall de dalt a la foto són les flors de la primera.

L'altra és l'orobanque o frares (Orobanche sp.) que parasita, en este cas, les arrels de diferents plantes i que sols sorgix a la superfície per florir.

Després d'una descansada ascensió em plante en Camí Real i comence a baixar vigilat en la llunyania per muntanyes a la dreta i tossals arrodonits a l'esquerra. Hi ha moltes casetes a la vora del camí però sols un riu-rau que siga travessat pel camí, el de les Valleses. Sense voler pecar de purista, jo diria que l'estructura de l'esquerre (la foto és mirant cap endarrere) és un riu-rau i la de la dreta és més una naia.

Si París té la Torre Eiffel, Benissa té el pont del Quisi. El més important de la via fèrria Alacant-Dénia, construït el 1911 (la linia es posà en marxa el 1915) seguit el sistema Pratt, amb uns 162 m de llargada, uns 40 m d'alçada. sistema Pratt i recolzat tot en uns basaments de maçoneria forrats amb carreus, a l'igual que els estreps laterals. Com podeu comprovar a la foto, els trens canvien i es modernitzen, però ell continua sent igual d'útil.

De vegades, quan la vegetació ens ho permet, es pot distingir el llit del barranc i les margues grises (com aquelles de la font de Santa Anna) que corren per tot eixa massa de tap que cobrix bona part del terme.

Quan no, es poden escoltar estos relaxants cants d'ocells, com estos ja travessat feia rato el barranc de Paratella.

A la fí, arribe a la destinació principal de la ruta, el Molí del Quisi. Una edificació del segle XV, reformat en el s. XVIII i que funcionà fins el 1930, quan els molins com el de l'entrada passada el deixaren obsolet. Segons pareix, a finals del s. XIX el sol molia 1/3 part del gra del terme en els tres mesos que treballava 24 hores al dia (la resta era molta pels molins de vent).

Per a tenir més clar com funcionava m'he pres la llibertat de reproduir un dibuix del magnífic article d'Antoni Banyuls en el llibre de festes de 1993. El cas és que l'aigua, era conduïda des del Barranc de Paratella a una bassa (el bancal que està dalt darrere d'ell) on anava acumulant-se. Després, a través d'un cup d'uns 11 metres d'altura, descendia fins les moles amb l'energia suficient per moure-les gràcies a desnivell acumulat.

Descansat i esmorzat, baixe un poc més, travesse el Barranc del Quisi i enfile el camí de tornada (en realitat no, mireu la nota final). Una última vista entre els pins del molí i cap amunt!

Ara el pont es presenta de cara i, clar, no puc evitar posar-vos una altra foto.

En la senda que passa per baix d'ell uns gargullers (Crataegus monogyna) formen un bonic arc en flor, em saluden i em desitgen un bon dia.

I més amunt! Vos assegure que si torne a repetir la ruta, faré com els estrangers amb els que em vaig creuar i que la feien a l'inrevés. La inclinada costera de Serrallonga, el nom fossilitzat medieval ja ho diu, em fa deixar ofegat. O seria que no estava en forma o que portava massa kilòmetres al damunt (mireu l'apèndix del final)? Pareixia que mai anava a aplegar a Benissa. La foto és de quan baixava, que quan pujava no tenia alé per a res.

APENDIX

Com que no en tenia prou amb el molí, me'n vaig anar a buscar un altre punt també antic i de referència del terme, l'assut que va servir de fita per a separar els termes de Benissa i Calp en 1386. Pareixia haver una senda vora el barranc, però vaig preferir no arriscar i perdre més temps, i vaig continuar pels bons camins rurals que té el nostre terme cap a Calp. En el punt on hauria d'estar no vaig trobar més que estes poques restes unides amb morter, una llàstima. Ara que igual m'he enganyat de punt, cosa que no m'estranyaria gens.

El 16 de febrer del 1386, Pere March (procurador senyorial i pare del poeta Ausiàs March) donava fe de que, a partir d'eixe dia, la línia divisòria del termes de Benissa i Calp correria "[...] entre mig de les terres censals de señor e de les terres de Benimarraix, que són d'en Pere Celler, passant per mig de assut del Ràfol, romanint les dites terres sensals de señor e de terme del dit lloch de Calp, e les dites terres d'en Pere Celler e de Alcàçer en terme de Beniça [...]".