divendres, 10 de maig de 2013

SL-CV 51 Punta de Moraira.

Estrictament, la ruta de la Punta de Moraira o Cap d'Or (Teulada) o SL-CV 51 s'inicia en l’aparcament de El Portet de Moraira. Però, si bona part de l'objecte d'esta és aplegar als peus de la torre vigia que allí hi ha, per què deixar-se l'altra torre de Moraira sense visitar? Per eixe motiu la meua ruta, un veritable passeig per la història, comença a la vora d'esta última.

2013_05010000_mapa

La Torre de l'Ampolla (per la platja que té al costat) es situa sobre una duna fòssil que més tard es convertí en tosquera. La seua missió principal era, com no, evitar el desembarcament de les naus enemigues, impedint atacs piràtics, i l’aprovisionament d’aigua del Senillar (una marjal que hi ha darrere de la platja). 

2013_05010052

Acabada de bastir sobre el 1742, mostra la concepció més moderna del que era en aquell moment una torre de defensa. La seua planta de “ungla de bou” li permetia allotjar una important artilleria amb la que dissuadir els possibles atacants i resistir millor els bombardejos.

2013_05010011

A l’escut reial que hi ha sobre la porta d’entrada no busqueu les armes del Regne d’Aragó. I és que feia menys de trenta anys de l’acabament de la Guerra de Successió i dels Decrets de Nova Planta. Però, així i tot, el borbó es preocupava per la seguretat dels seus serfs.

2013_05010051_a

Continuem per la vora la mar, entrem a Moraira a l'altura del port i girem a la dreta buscant el carrer Magatzems, que enllaça amb el passeig que ens durà a El Portet, unes vegades pel costat de la carretera i altres entre natura. En este carrer és un dels més antics del poble. En ell encara podreu observar cases antigues on, fa menys d’un segle, pel costat que mira a l’actual port  trencava la mar en la base dels reforçats murs quan hi havia temporal i un podia dormir-se a l’estiu escoltant el suau entrexocar de les cinques al son de les ones.

2013_05010014

Aplegats a El Portet sols cal seguir les indicacions pel carrer Puerto Làpice, Andraix i Alcúdia fins aplegar a la verdadera senda, que va zigzaguejant buscant l’altre costat de la Punta de Moraira. Ja que al contrari del que un puga pensar, cal vorejar-la pel nord per tal d’aplegar a la torre. 

2013_05010017

Esta es situa a 166 metres d’altura i mesura 11 metres d’altura i 26 de perímetre. El cos és massís fins a la meitat, albergant una única estança sota el terrat on es situaven els hòmens que feien la guaita i els canons, diferència substancial respecte a altres torres del seu temps (p.e. Torre del Gerro). A ella s’accediria a través d’una entrada en altura gràcies a una corda i/o escala. Es suposa construïda el 1553 per ordre del Duc de Maqueda, Virrei de València i reformada pocs anys després amb l’afegit de la garlanda que la coronava. Desgraciadament, els atacs piràtics, guerres i el pas del temps ens han evitat que aplegue a nosaltres en les millors condicions. Tampoc la restauració posterior li ha fet molta justícia, ja que molts dels elements que abans comentàvem no s’han recuperat. Però be, millor el que tenim que res.

2013_05010019

Tot i això, encara que amb moltes més construccions, el radi d’observació des d’ací és impressionant. De les penyes de l’Albir i Ifac

2013_05010021_22

fins el Cap de la Nau.

2013_05010023

Més avall i cara a la mar hi ha un aljub que subministrava l’aigua necessària als hòmens que allí habitaven. Per fora, s’observa l’obertura per on entrava l’aigua, la base de les conduccions que la portaven allí des de…

2013_05010030

i, per dins, les voltes del sostre i la capa de obra que la revestia i evitava la filtració del preat element. Malauradament, també hi ha molta brutícia. Per què la gent és així?

2013_05010027

Entre una i l’altre, per a l’ull inexpert com el meu, semblava haver un seguit de bancals abandonats.  Res d’això (gràcies als panells indicadors), es tracta d’un jaciment ibèric (segles III-I a.C.) que ocupa uns 5000 metres quadrats  d’una xicoteta foia que mira a la mar. Aquelles cultures, per la inseguretat dels plans, preferien viure en llocs elevats i de millor defensa. Segons diuen els que saben, l’intercanvi de productes amb naus d’altres llocs de la Mediterrània que atracarien a El Portet seria prou important i li donarien bona part de la raó de ser. De fet, bona part de la senda i tots els voltants dels jaciment estan plens de trossets de ceràmica.

2013_05010034

Acabada la visita a les altures de la Punta de Moraira, desfem el camí, però no sense deixar de passar per la Cova de les Cendres, una de les més estudiades d’esta zona. Compte amb la senda que la pendent és molt pronunciada.

2013_05010036

El més important d’ella es troba darrere eixes reixes, però no ho és menys el vestíbul d’entrada. Tan gran que em va resultar impossible enquadrar-lo.

2013_05010037

Els primers indicis d’ocupació daten del paleolític superior, uns 20000 BP, quan la línia de costa es trobava retirada 15 kilòmetres i la vegetació de pins i sabines pròpia del final de les glaciacions dominava el paisatge.  Però el més important d’ella són les restes d’ocupació neolítica a partir del VI mil·lenni a.C. fins a les del Bronze del II mil·lenni a.C., amb els primers vestigis de domesticació de plantes i animals. Moments en que la línia de la costa s’aproximaria des dels 4 Km al punt actual. A partir d’ací l’erosió accentuaria la pendent de la vessant donat aspecte que té ara, prou diferent del que prou més còmodament permetia accedir a la cova mil·lennis abans. També hauria canvis en la vegetació que d’uns boscos de carrasques evolucionaria a un paisatge de coscolls i ullastres, com a resultat d’un clima més sec i l’acció humana.

2013_05010041

Algú dirà: què hui no hi ha fotos de plates i flors? La veritat és que feia tant de Sol el dia de l’excursió que les fotos han eixit amb uns colors fatals. Imagineu-se que les flors blavoses, quin color tan diferent de les que ens trobem normalment pels camps, de la corretjola valenciana (Convulvulus valentinus) han eixit blanques. Una llàstima, era la primera volta que la veia. Serà perquè sols creix en este punt de la costa? Per sort, algunes que estaven més a l’ombra sí que s’han deixat, com esta silene d'Ifach (Silene hifacensis) que per desgràcia ja havia acabat de florir. Així i tot val la pena.

2013_05010042

O esta herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla)

2013_05010044

O el modest lligabosc (Lonicera implexa) esperant a que els boscos de carrasques tornen i per embolicar-se en un tronc en condicions.

2013_05010045