Hui exercint de la part de teula(d)í que porte a les venes, parlaré de la romeria que es celebra a Teulada, popularment "Teulà", la huitada de la huitada de Sant Vicent Ferrer. On a banda de retornar una imatge d'este a sa casa, la Font Santa, que restara allí fins l'any vinent; es recorre una de les rutes amb major concentració de profecies, miracles i llegendes de la nostra comarca.Sempre segons el meu parer. Hui un resum de tot el que allí s'amaga. Històries que es conten de generació en generació i a les que al final no prestem atenció de tant d'escoltar-les. Jo pose la meua versió, si algú en té alguna altra està quasi "obligat" a escriure-la en un comentari.
Sant Vicent Ferrer (1350-1419), dominic, va ser un gran predicador i home d'estat (sols recordeu el seu paper en el Compromís de Casp). Però sobretot, com apunta Àlvar Monferrer, una vegada canonitzat, i després de desplaçar a Sant Jordi, passà a ser el patró de l'antic Regne de València tancant el cercle que conformaria la personalitat del nostre poble (un territori, uns Furs i un sant propi). Tornant ací, la cosa és que que la seua germana Constança vivia a Teulada i açò el dugué a visitar-la i, al mateix temps, generar trota una tradició de llegenda que a perdurat 600 anys fins aplegar als nostres dies.
El punt de concentració és l'Ermita de Sant Vicent (s. XVII), que té al costat una capelleta que recorda el punt on va predicar abans de marxar del poble. La comitiva, que acompanya el sant, inicia la marxa animada per la dolçaina i el tabalet. Encara no tinc clar si la gent marxava ràpid per l'anim que li donava la música o perquè fugia d'ella, el més segur és que fora per les dos coses. Així, cadascú a la seua, s'aplega a la primera parada, la Creueta de l'Ave Maria. Lloc des del que el sant va profetitzar que Teulada mai seria atacada pels pirates i que cap pesta passaria d'allí. La tradició diu que aixi va ser, la historia ...
A partir d'ací es prendria el camí que travessa el Barranc del Pas. Quin nom mes sonor, no? (Amb el del Quisi són els dos noms de barranc que més m'agraden de la nostra contornada) Però segons pareix pel mal estat del camí i perquè la veritat és que la gent va equipada com va pel món, es seguix la puntejada de verd, deixant de banda l'"original" puntejada de roig.
Siga com siga unes bones vistes del nostre "outback" ens acompanyen un bon tros del camí.
I també de tota la gentada que va i, com no, del campanar i poble de Teulada.
Ara que la baixada amb la mar al fons i tot el paisatge baixant cap a ella és ...
Al final d'esta ens trobem davant el vertader punt "tel·lúric" del poble. A la dreta, la Font de la Jana, la tradició pagana. On segons diuen, al voltant de Sant Joan, la Joanaina (una fada) es puja al llom dels caminants que per allí passen, que noten de sobte un pes que va augmentant-los a l'esquena. Ara no recorde bé si esta parla o no, el que és ben cert és que el caminant no ha de girar-se mai, perquè si ho fa perd l'oportunitat de demanar el desig, que se li concediria en aplegar a Teulada, moment en el que desapareix el pes.
A l'esquerrre, la nostra destinació, el contrapunt cristià, la Font Santa. Que ho és per obra i gràcia, com no, de Sant Vicent Ferrer. En una de les seues visites i mentre caminava amb la seua germana per aquell lloc ella li mostrà la gran sed que tenia (obvieu la font anterior, que si no no té gràcia) i el tros que quedava per aplegar a casa. Este davant els seus precs, tocà amb el seu bastó la roca i d'allí començaren a rajar unes gotes d'aigua, que com profetitzà el sant, mai deixarien ja de fer-ho. Sempre amb la mateixa quantitat, hagueren sequeres o pluges torrencials, dirigides cap al recipient que recull l'aigua per una omnipresent fulla d'olivera. Esta aigua és miraclera i igual cura, que beneïx objectes nous (p.e. cotxes).
Després vindria l'ermita i totes les tradicions afegides.
Al cap i a la fi, una bona i sana forma de passar el diumenge. Jo m'apunte ja per a l'any que vinent!
