Els despoblats de les valls d’Al-Zaraq, Vall d’Alcalà.

L’excursió de hui és de novembre i organitzada per l’Ajuntament de Benissa, ara, lliure d’obligacions vàries faig un resum. Tota ella va recórrer alguns dels despoblats moriscos de la Vall d’Alcalà, que encara aguanten en peu.

Eixint del poble ens dirigírem cap el sud buscant el Rafalet de Benicharcos. Dins del món islàmic de l’època, els rafals eren propietats privades de persones que no tenien el perquè de viure en aquest lloc, per tant explotades per persones alienes a la propietat.

El poblet del fons és Beniaia.

De camí de tornada al poble passarem per l’aqüeducte que portava l’aigua a la Vall d’Alcalà. Sí, per baix d’eixe caminet anava una séquia per on corria l'apreciat líquid, des d’un punt pròxim (si no m’enganye) al lloc on es suposa que estaria el Pouet on es va firmar el tractat entre Al-Zaraq i l’infant Alfons.

Diuen que el que ara és església en els seus temps era el palau, bo sempre hi ha que deixar lloc per a la fantasia, millor el castell on vivia el cabdill moro.



Per darrere fa més cara d’això, plantat just a la vora de la roca. Sense les cases del voltant faria impressió en la seua època.

Abandonant novament el poble ara en direcció nord. El camí discorria entre un bosquet de carrasques joves, la natura busca tornar als origens.

Desviant-nos un poc a la dreta, amagada dins una pinada ens trobàrem una nevera enorme. Del segle XVIII, és testimoni de la xicoteta era de fred que van patir en aquells segles i del negoci de la neu, en uns temps en els quals que no havia neveres elèctriques.

Impressiona la volta tota de pedra amb cap arc de pedra, al contrari de les d’Agres.

La nevera, que aprofita una cavitat de la penya, té dos entrades, una dalt i una més avall, però encara prou amunt del fons.

Volant un poc aplegàrem al despoblat d’Adzubieta. De lluny fins i tot dona la impressió d’estar encara habitat. Els moriscos no vivien en nuclis centralitzats, com ho feren després els cristians, sinó que estructuraven el territori a través d’alqueries. Sols en aquests llocs, on després de la seua expulsió el 1609, no va haver una repoblació important han pogut sobreviure intactes fins a nosaltres.

A partir d’una casa amb pati, a l’augmentar la família anaven afegint-se habitatges, que finalment podien envoltar aquest pati central. Les cases no tenien finestres, la vida es feia cap a dins.

A la vora d’una d’elles el peu tallat en la roca del que seria una premsa d’oli, que era recollit per canal circular i dirigit a una bassa que hi havia a la dreta. En la mossa que hi ha a la roca aniria un pal, que tindria el corresponent a l’altre costat, que donaria estructura a la premsa que premsaria els esportins plens d’olives.

Algunes de les vivendes han sigut reutilitzades, sense quasi variacions fins els nostres dies.

Els murs igual eren maçoneria que de tàpia.

Tants anys i encara els arcs es mantenen en peu.

Just abans de tornar passem per la vora d’un antic pont medieval, o almenys això ens digueren.

Si l’excursió va estar interessant no menys va ser el trajecte d’anada a través del pla de Petracos de Castells de Castell o la tornada cap a Dénia amb parada al mirador del Barranc de l’Infern.