Molt abans del “boom” de l’Aloe vera, amb les seues quasi miraculoses propietats, aquest Aloe era el rei en les nostres terres. Estic parlant de l’A. arborescens o, popularment conegut, polp. “Arborescens” perquè en teoria pot aplegar fins als quatre metres d’altura, encara que jo mai n’he vist de més de dos metres, i “polp” perquè les fulles es giren cap a baix com les cames del conegut i saborós cefalòpode, com si estiguera girat del revés.
La veritat és que és una planta agraïda i poc problemàtica. Doneu-li un poc de lloc i en uns pocs anys els múltiples ulls li donaran un aspecte arredonit. Cadascun d’ell projectarà unes grosses arrels, de vegades des de prou alt, buscant una major autonomia. Pot ser per l’aspecte embolicat interior que resulta de la conjunció de troncs, fulles seques/verdes i arrels molta gent diu que són un niu de rates. Veges tu quina culpa té el polp del nostre abandonament! Pot ser per això també que en alguns jardins, quan ja és major, se li tallen tots els ulls inferiors deixant sols el terminal. Rar, però per a gusts…
Les flors fan aparició ara unides en una espiga. Després aniran separant-se i doblant-se cap a baix. En la seua pàtria natal, Sud-àfrica, són pardals i insectes especialitzats els que prenen el nèctar de les flors tubulars. Ací com els pardals solen tindre el pic més curt el que fan és trencar-les pel costat, com passava amb l’espasa de foc i les busqueretes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada