Lleus, Pinos i l’Estret de Cardos.

Aquest diumenge la Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Benissa i el Grup de Muntanya Margalló organitzaren una ruta per entre Lleus i Pinos, dos de les partides més meridionals del nostre terme. Als Lleus pareix que li dona el nom a la paraula àrab que vol dir ametlers, mostra de la primerenca ocupació d’aquesta. Mentre que de Pinos no és no es coneix l’origen i fa aparició en la història del poble molt més tard.

La caminata s’inicià en l’ermita dels Lleus. Després de passar per baix de l’autopista prenguérem un camí a la dreta per buscar una senda que, un poc més amunt, s’amagava entre els pins. A mitjan pujada una parada per observar el paisatge i saber un poc més de la construcció de la carretera de Pinos a Benissa gràcies a les explicacions del nostre guia Pere Cabrera. Una via que s’inicià de dalt cap a baix (tenien por de què no l’acabaren mai) en 1924, continuà de baix cap amunt i acabà d’enllaçar-se a principi dels trenta del segle passat. Si en voleu saber més podeu consultar el llibre de festes de l’any 1996.

Des d’ací, es podien veure les Coves de la Tia Isabel, un abric rocós on està dibuixada benissera més antiga l’”Eva Pinera”, una mostra de l’art rupestre llevantí. Més a dalt el tossal del Castell de la Solana amb el seu molló blanc.

A contrallum i entre l’eterna teranyina, que ens deixa sempre l’omnipresent humitat ambiental, ens acomiadarem del Penyal per un moment i continuarem per la senda buscant l’altra banda de la lloma que amaga Pinos de la mar.

A l’altre costat de la querena ens esperava la partida de Pinos. Una foto  bucòlica i típicament mediterrània el llogaret, amb l’ermita al mig, envoltat d’ametlers i oliveres i amb l’imponent serra de Bèrnia com a rerefons.

Seguint la marxa cap el sud, novament creuàrem la lloma i paràrem per esmorzar. Des d’allí es veia perfectament el Mascarat i les restes del Castellet de Calp.



I per l’altre costat Benissa, Teulada, el Montgó, la mar i …



Reprenguem la marxa seguint el zig-zag del camí, no és que cadascú baixara muntanya a la seua sense fer cas dels altres.



Un camí que no sé quina antiguitat tindrà, però que de veres em va recordar aquella de la Vall de Gallinera. Pel pas que havíem fet per l’ombria que donava a Pinos i pel sol empedrat ací.



Encara que allí no varem trobar cap forn de calç com aquest.

Uf, una parada per observar l’impressionant de l’Estret de Cardos, d’uns 200 metres d’altura, tallat sols amb la força de l’aigua i de les pedres que aquesta ha arrastrat al llarg dels mil·lennis.

La mateixa força que ha dut a aquesta Urginea maritima a créixer amb la ceba exposada en no poder penetrar dins els clavills de la roca.

Com que anàvem ben bé de temps els guies decidiren dur-nos a l’estret. Després de caminar per un barranc ple de pedres ens trobarem amb aquesta paret rocosa perfectament excavada i polida i que als peus tenia un clot d’enormes dimensions compost de cinques, mostra de la violència amb que la baixa l’aigua cada vegada que hi ha una bona tempesta.

Més endavant una altra paret. No continuàrem més avant. Allí en l’ombra que donen les altes parets es mesclen espècies tant de mitja muntanya (els fleixos de fulles grogues per la tardor), com de voramar (els verds baladres).
En el sol del barranc els estrats rocosos es disposen amb la mateixa inclinació que tenen els de la Solana, jo diria uns 45º, al cap i a la fi estem en una continuació d’aquella.

Una curta passada per la casa del Tros de Cardos, una de les tantes cases de la “por” (per allò del contraband) i a tornar, però no sense deixar passar una picaeta dels fruits d’un arbocer que creixia a la vora del camí. Estaven madurs, sort que no ens varem marejar molt.

L’ermita dels Lleus, del segle XIX com la de Pinos, és el punt d’inici i final de la ruta. Dedicada als Sants de la Pedra, San Abdó i Senén, els tradicionals patrons als que els llauradors valencians s’emparaven perquè guardaren les seues collites de les tempestes, res de San Isidro Labrador.