De Benissa a Teulada i tornada.

De menut, moltes voltes anava caminant amb ma mare a Teulada per visitar a ma tia. Nosaltres anàvem i tornàvem per Berdica, però jo vaig pensar que estaria bé canviar un poc la tornada i fer-ho per la Font de l’Horta i el Pouet del Moro. Anem!!

Després d’haver passat la casa de “la sabonera” hi ha una bifurcació, anant per l’esquerre prendrem el camí vell de Benissa a Teulada. Un poc més endavant d’aquesta ja es pot apreciar la nostra destinació.

Si vos agrada el tema segur que haureu observat que últimament hi ha moltes palometes blanques bambant per ahí, es tracta de la Pieris brassicae. Aquesta està libant el nèctar d’una valeriana borda (Centranthus ruber).

El Pouet de Berdica no és més que això, un senzill pou amb abeurador enmig d’una planissa. Ara el camí està poc transitat però abans seria un punt important de parada per a tots els animals de càrrega o ramats.

El poc ús que es fa d’ell ha permés que les falzies de pou (Adianthus capillus veneris) cresquen a dintre seu fent una espècie de jardinet.

A partir d’aquest un pot tornar enrere per buscar el camí que continua cap a Teulada, fent un poc més de volta, o marxar un tros per la via del trenet, avançant un poc. És arriscat, però si esteu atents el “traca, trac” de l’automotor s’escolta prou bé en la llunyania donant temps a apartar-se amb seguretat. Una vista cap endarrere.

Després del polígon industrial de Teulada l’ajuntament ha deixat una senda ben bona per passar sense problemes sota les vies del tren. Ací no cal anar vigilant si ve el tren.

No vaig entrar a Teulada, eixe “post” el deixe per a un altre dia. A la primera rotonda que em vaig trobar, vaig girar a la dreta buscant la senda que fa pocs anys s’ha fet per anar a la Font de L’Horta. Sols començar el camí em vaig trobar aquests pous restaurats a la vora del camí.

En alguns punts de la senda s’han fet plantacions d’arbres de ribera (àlbers, xops, salzes,…), que d’ací uns anys donaran lloc a un parc fluvial molt interessant.

La Font de L’Horta, que no para mai de brollar, dona nom al barranc on desaigua. O serà a la inversa. La veritat és que tant aquest com el de Berdica, paleollits molt evolucionats (eixe tema ja el vaig tractar ací un poc), hauran estat conreats des de molt antic.  

Bona mostra són les sénies que em vaig trobar després pel camí. Lleveu tota l’herba i imagineu-se l’animal amb els ulls tapats girant al voltant de la sénia per pujar l’aigua i omplir la bassa del costat.

.Movent un mecanisme pot ser no tan modern com aquest però sí seguint la mateixa idea fonamental. Sobre aquestes sénies de rosari podeu trobar un article molt interessant en Infobenissa.com.

I que servirien per regar tota classe d’hortalisses, arbres, cereals o, fins i tot, tabaqueres (Nicotiana tabacum) com aquestes. No sé com estarà la cosa ara, però no fa molts anys el seu cultiu estava tan prohibit com ara el de la marihuana.

Passat el Camí del Boticari, l’únic carrer que conec a la comarca dedicat a la meua professió, i en girar a la dreta per enfilar cap a Benissa em trobe amb el Pouet del Moro. Just al bell mig del barranc de segur que mai li faltava l’aigua. 

Ara toca una pujadeta, pel camí que abans connectava Benissa directament amb Moraira i la costa de Benissa i Teulada, que ens portarà per les terres del Tros Vell, una de les tantes possessions de les famílies terratinents de Benissa. Tenien capella i tot a la casa.

Passada la via del tren, en lloc de tornar per la carretera amb un traçat més suau, vaig prendre el camí de Bellita. Des quasi la seua corona una última vista de la vila de Teulada i del Poble Nou al darrere.

Passada aquesta la vila de Benissa apareix en tota la seua llargària.

Una última vista cap a l’esquerre i enrere per fer una ulladeta a l’antic asil de Bellita i, abans, residència d’estiu d’alguns dels “senyorets” del poble. I ara, cap a casa. Fins la pròxima!