La ruta de hui té com a punt d’inici i final la via verda de Dénia (promet no tardar a fer una entrada sobre ella) i discorre mesclant paisatge, història i natura entre els termes de Dénia i Ondara. Si seguiu aquest enllaç trobareu el plànol, de moment una mostra.
Prenim l’Assagador del Palmar i iniciem una lenta però contínua pujada.
Aquests camins també funcionen com a aigüera quan plou. Així, al llarg dels segles l’acció conjunta de la natura i de l’home han anat afonant-los respecte als bancals. Una vista al passat.
Ara cal prendre el segon caminal a la dreta per aplegar al primer punt important de la ruta: la Torre Carrals. Edificada entre el s. XV-XVI a 47 metres d’altura sobre un promontori, part d’una allargada i suau elevació que seguix la línia de la costa per uns kilòmetres, té una posició estratègica que li permetia vigilar d’una tots el camins que des d’Ondara, Pedreguer o seguint la línia de la costa es dirigien a Dénia. I és que en aquells temps en tot el paisatge seria molt difícil trobar l’abundància d’arbres que hi ha ara.
Originalment no tindria cap edificació adossada, tal i com ara podem contemplar-la. De planta quadrangular, sols conserva complet un dels matacans, el que mira a l’est. Dalt d’ells encara es poden veure les finestres tapiades.
Passada aquesta continuem pel camí d’Alfatara o Alfatares, tornant de tant en tant la vista enrere per gaudir de l’impressionant lledoner que creix dins ma mateixa propietat que custòdia la torre, aplegarem en una revolta del camí a l’Olivera del Diluvi.
Es calcula que tindrà uns 800 anys, just d’abans de l’aplegada de nosaltres els cristians a aquestes terres, i encara que no tan gran com l’olivera mil·lenaria de Xàbia, té unes dimensions considerables.
El camí de tornada travessa dos barrancs, el del Pont de Fusta i el de l’Alberca, sent el primer afluent del segon. Per això no resulta estrany que la paraula Alfatara s’identifique en àrab amb punts propicis per a la instal·lació de sénies o altres enginys com les poalanques, i ja en època més moderna molins, com el d’En Coll.
En la llunyania, els oms ens anuncien el curs del Barranc del Pont de Fusta. Dins d’ell, una murta s’agarra al talús del barranc intentant tornar la biodiversitat a aquest entre l'embolic de canyes que lluiten per dominar-ho tot.
L’Alberca és l’únic que du aigua tot l’any.
Una nova volta a la dreta i tornem pel Camí del Palmar a la via verda, sembre sota la vigilància de la torre i amb l’enorme Pinada de Moia que la seguix.
Tanta toponímia amb el mot de palmar, que es remunta a temps de Jaume I, el qual anomenava al barranc de l’Alberca com a riu del Palmar, em fa imaginar-me un tros de la planura litoral mig marjalenca en aquells temps tota coberta de palmeres formant una espècie d’oasi. I a vosaltres?
2 comentaris:
Xe Vicent t'ho coneixes tot,fins i tot vas al meu poble i ens mostres com toca lo bonic d'allí.
Fa temps que no comentava res ja que amb el mòbil no puc posar comentaris.
Salut company
Home, ja que tu tractes tan bé el meu em tocava a mi parlar bé del teu.
Va valdre la pena, de veres.
Publica un comentari a l'entrada