divendres, 26 de juliol de 2013

Un conte: L'esbarzer de Sant Francesc a Santa Anna.

Una modesta contribució al quart centenari de l'ermita de Santa Anna. El conte és inventat, però l'esbarzer ha existit, jo el vaig veure de menut.


Fa molts, però que molts anys, Sant Francesc estava resant en la seua cel·la i es va sentir temptat. Va eixir fora de l’edifici, es llevà la roba i es llançà sobre un esbarzer que creixia a prop. Sense cap dubte va pensar que el dolor de les espines punxant i esquinçant-li la pell l’ajudaria a oblidar tots els mals pensaments i l’acostaria novament a Déu. L’arbust, apiadat del patiment de Francesc, no volgué ferir-lo i es va despendre de totes les espines a l’instant. Però, no fou el suficientment ràpid, quedant-li les fulles lleugerament esguitades per la sang del futur sant. Des d’aquell moment mai tornaria a ferir ningú i guardaria en aquelles taques roges dins el verd el record d’aquell miracle. També el guardaren els frares franciscans que el cuidaren i anaren plantant-lo en totes les seues comunitats, a mesura que aquestes anaven estenent-se per la cristiandat.

Uns quants segles després, en una xicoteta vila del Regne de València, anomenada Benissa, els prohoms pensaren que seria una bona idea establir-hi un convent que, a més d’ajudar-los a guanyar-se en vida un tros de cel, donaria més notorietat als seus llinatges. Tardaren en posar-se d’acord sobre l’ordre més adient, però finalment, després de dures deliberacions, consideraren que els franciscans caputxins eren els més adients. Aquests, en rebre la notícia, acceptaren gustosament i enviaren uns quants frares per iniciar aquesta il·lusionant nova fundació. Entre les poques pertinences que portaren amb ells no faltà un cossiol amb un esqueix d’aquell esbarzer de Sant Francesc, que d’un claustre a un altre havia recorregut segle rere segle el llarg camí que separa Assís, el lloc on es produí el miracle, i Benissa.
Com a allotjament temporal, fins que es decidira l’emplaçament del futur convent, els cediren un vell casup, ara desocupat, on es retiraven els eremites locals. Un lloc allunyat del poble, un poc més amunt de la vora d’un barranc verd i ple de vida, del qual estava separat per una llarga franja de terra, i que corria encaixat entre tossals  de terra blanquinosa. En canvi, els colors del punt exacte on anaven a viure no podien ser més diferents, debatent-se entre el roig argilós dels bancals i el grisós d’unes roques que acabaven en un  tallat vertiginós  al davall del qual brollava un fil d’aigua.
Després d’inspeccionar amb deteniment els voltants de la nova llar, decidiren que el millor lloc per plantar-lo provisionalment seria a la vora de la font que brollava més avall d’un clavill a la roca. Més tard, ja li donarien una altra ubicació més idònia. Fet açò, es posaren a ampliar la casa, a construint-li un oratori al costat i a conrear els camps que havien de donar-los de menjar. Inicialment contents per aquest nou començament prompte canviaren al desencant i la por. El primer, per les llargues que els donaven els principals de la vila a l’hora d’indicar-los un lloc més adient per construir el convent, ja que pareixia que volien deixar-los en aquell emplaçament allunyat de tot. La segona, conseqüència de l’anterior, pel temor a què algun corsari barbaresc, aprofitant-se’n de l’aïllament en el que vivien, els duguera a l’altre costat de la mar per condemnar-los sense remissió i de per vida a l’esclavitud entre els infidels.

Un dia ningú anà per aigua a la font. L’esbarzer s’estranyà. Si bé li plaïa gaudir de la tranquil·litat d’aquell lloc tan delitós sols trencada pel brunzit dels parotets i el cant del rossinyol, al que s’afegien altres amics seus. També li agradava escoltar les xarrades dels germans, que així era com s’anomenaven entre ells els frares, encara que aquestes foren tristes, i carregades de preocupació. Al cap i a la fi, des d’aquell llunyà dia en què succeí el miracle, mai no havia deixat d’estar acompanyat.
Aquesta falta inusual es repetí l’endemà i continuà en els dies i setmanes següents. El que mai haguera pogut pensar havia passat, farts i descoratjats, aquells hòmens se n’havien tornat al convent del que havien vingut i, el més mal, sense recordar-se’n d’ell. Tal vegada l’hagueren deixat allí com a record de la presència dels caputxins en aquell indret. Poc li importava ara això, davant el futur incert que se li presentava. Què seria d’ell? Podria sobreviure sol en la salvatge natura que tant s’estimava Sant Francesc? El temps diria. Però, de segur que tot sol no, sols podia pregar-li perquè l’ajudara.

Al cap d’uns mesos escoltà sorolls allà dalt dins la casa. S’ho haurien pensat millor i haurien tornat? Prompte ho sabria, sols li calia esperar que baixaren per aigua. Qui ho va fer no vestia amb l’hàbit grisós amb caputxa dels seus amics i si en alguna cosa es semblava a ells era pel cordell que portava lligat a la cintura. Novament un eremita tornava a habitar aquell lloc. “Ara torne a estar entre amics”, pensà. Com d’enganyat estava. No tardà l’home aquell a traure’l de l’error amb aquestes paraules: “Quanta malea hi ha per ací, fins i tot els esbarzers s’atrevixen a acostar-se a la font. Hauré de fer una bona neteja!” Quin home més rude i ignorant! Com no podia destriar-lo d’entre tot allò?
Com si fora una cosa personal, fins i tot abans de dedicar-se al camp i a l’oració, aquell individu s’obstinà a tallar, dia rere dia, tot el que allí creixia. Tant li feia si es tractava de jocs, oms, baladres... L’esbarzer no perdé la fe en què algú vindria per ell i continuà brotant per ací i per allà, allunyant-se d’aquella “neteja” i desitjant que finalment algun dia es cansara i el deixara tranquil. Però l’ermità persistia en la determinació d’acabar amb tot. Sols en el moment en què ja quasi no li quedaven forces escoltà una música celestial. Per darrere d’aquell llarg bancal elevat que tenia a l’esquena l’ermita i que mirava al barranc, una veu llunyana cantava coneguts himnes religiosos acompanyats de música celestial. Aquests continuaren per l’altre costat del barranc i baixaren seguint el seu curs cap avall. No hi havia cap dubte, si hi havia alguna possibilitat de sobreviure era al costat d’aquells que es semblaven, al menys musicalment, als seus anteriors germans. D’aquell bàrbar no podia esperar cap cosa bona. De segur que havia acabat allí tot sol per no poder ajuntar-se amb ningú.
De pressa, allargant arrels i rames, traient ulls i arrelant-se de nou aplegà quasi a la vora del curs d’aigua, que era custodiat per veritable un mur de canyes entrellaçades fortament per esbarzers d’enormes espines. Tant era d’espessa la bardissa que els ocells es veien impedits de passar al seu través i havien d’alçar el vol fins sobrepassar els plomalls de les puntes. Es detingué, aquella barrera era infranquejable per dalt i per sota. Però així i tot havia d’intentar-ho. Observà un xicotet clavill en aquella atapeïda xàrcia, envià un ull cap a aquest i…
- Ei, tu. On vas? Qui t’ha donat permís per envair el nostre territori? Tota la riba del barranc ens pertany – li cridaren els seus parents punxosos.
- Jo sols vull passar a l’altre costat, no vinc a quedar-me, vaig seguint eixa veu que canta.
- Sí, sí. Això diuen tots. No t’ho consentirem.
Sense pausa l’envoltaren, el retorceren, l’esgarraren i el tallaren ajudant-se els esbarzers de les esmolades espines i les canyes de les tallants i allargades fulles. Però, no per molt de temps, ja que com per art d’encantament es varen apartar i davallaren les armades tiges. El record del prodigi, que feia segles havia tingut com a protagonista a l’atacat, va eixir-li per les ferides, s’escampà entre tots els allí presents i va fer retornar la pau.
- Perdona’ns, no sabíem davant de qui estàvem. No patisques, ara no tindràs cap problema per creuar, nosaltres ens encarregarem de tot.
D’un costat i de l’altre del curs d’aigua tots ells feren doblar-se cap a dins un bon tros del canyar fins que les puntes d’ambdós costats es tocaren formant una mena de pont verd. El camí cap el seu futur amic estava lliure.
- Gràcies amics, espere que Déu vos pague com cal tot el que heu fet per mi – digué a aquells que l’havien ajudat una vegada aplegat a l’altra vora i arrelat.
- Res es prou pel benaurat pare que tant ens estimava. Molta sort.
No tardà molt a creuar-se amb el cantant, que era un simple pastor, de segur ben devot, acompanyat pel repicar dels esquellots, esquelles i picarols del ramat que li feien l’acompanyament musical. Com que l’home no es va detenir, va decidir de buscar un lloc on sí ho fera i així poder escoltar els seus raonaments i pensaments. Seguint per la vora de la senda topetà amb una cava plena d’aigua encastada dins un marge de tap amb un abeurador més avall. Ací segur que es pararia, no hi havia dubte. Així va ser, tots els dies es detenia en aquell lloc i mentre els animals bevien expressava en veu altra els seus calfaments de cap i es replicava. Cosa que li evitava la soledat en la que vivia la major part del temps.
Amb el pas dels anys aquest va ser substituït pels llauradors, que posaren en valor les terres i construïren més tard una gran casa més amunt. Ningú mai li posà una mà al damunt al nostre amic, al contrari, per la seua singularitat tots es cuidaren d’ell. La vida continuà per a ell com si simplement hagués canviat de convent. Aquests hòmens no portaven hàbit, però pel mode de vida senzill, l’estima a Déu, el contacte permanent amb la natura i l’allunyament del món, de fet, pràcticament eren frares. Havia trobat un retirat claustre dins aquell tros de la partida ara anomenada de Santa Anna.
En aquell tranquil lloc on es trobava entre els seus, sols veia trencada la pau una vegada a l’any per l’impressionant aldarull format per embarassades i xiquets, que acabaria amb el temps en berenada popular, que acudien a demanar favors i a donar les gràcies a la santa, patrona de les dones encinta. Ja que a aquesta se li havia dedicat l’ermita, resultat de la reforma de l’oratori caputxí, en agraïment per haver escoltat el precs del propietari de tot allò perquè ajudara a la seua muller en un complicat part.
Així, el temps anà passant i, desgraciadament, les persones canviaren, s’oblidaren els vells costums, les guerres ho malbarataren tot, els camps s’abandonaren en pro d’un nou mode de vida, la fe va llanguir i ell es va veure abandonat novament. Ara, momentàniament, sojorna allí protegit pels seus verds parents armats esperant uns nous germans. Quins seran aquests?