Moltes voltes ens trobem amb arbustos o arbrius, en realitat arbres en potència, que no han aplegat al seu estat òptim per no tenir unes condicions ambientals adequades (insolació, sequera,...) i/o per la interferència humana (incendis, tal·les,...). Però de vegades hi ha excepcions que ens sorprenen. Una podria ser aquella mata (Pistacia lentiscus) de la font del mateix nom i l'altra el tamarit (Tamarix sp.) que té davant la meua amiga Pepita a la seua caseta a voramar.
La foto no es veu molt clara, però massa que vaig tindre temps de fer-la la nit de Sant Joan, què voleu? Tan gran és que jo em pensava, mirant-lo de lluny, que era un pi o, igual, un garrofer. Qui anava a pensar que una soca tan grossa seria la d'un tamarit? Si normalment els que es veuen per ahí no tenen més d'un pam d'ample!
Un any després una foto de dia, que l'altra...
En el nostre territori conviuen varies espècies de tamarits (Tamarix sp.), també anomenats tamarius o tamarisc. La seua altura pot oscil·lar entre els 2-5 metres d'alçaria, però prou sovint no passen del port arbustiu. És una planta molt comuna a la nostra zona mediterrània litoral, per la seua resistència a la salinitat. Es reconeixen fàcilment per les seues fulles diminutes, amb una disposició similar a la de les del xiprer, que generalment perden a l'hivern. Entre març i maig fan grans ramells de flors menudetes, blanques o rosades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada