Jardí de l'Albarda.

Moltes voltes un se'n va a veure una cosa a saber on de lluny i resulta que el que té al costat de casa no li fa cas, o simplement no ho coneix. Este és el cas del Jardí de l'Albarda. Situat a la partida de l'Albardanera a La Sella (Pedreguer-Alacant). El creador del mateix va ser Enrique Montoliu, qui més tard va ser l'impulsor de Fundem , una fundació dedicada a la conservació de la fauna i flora mediterrània, en concret a la nostra comunitat, amb la compra de terrenys per mantenir el seu valor i protegir-los de l'especulació. Per visitar-lo podeu telefonar a la Casa de Cultura de Pedreguer (966456200), des d'allí s'organitzen visites guiades l'últim dissabte de cada més. L'entrada és gratuïta pels del poble i pels de fora 5 €. En ell, pràcticament totes les espècies són, no ja de clima mediterrani, sinó autòctones nostres. Una bona mostra del que es pot fer amb tot el que tenim a la mà. Ja que normalment en els nostres jardins el que trobem són plantes d'altres zones del món, el meu és un bon exemple. A més, estan distribuïdes en diferents ambients i dissenys, ja que els seus 50000 metres quadrats li ajuden prou.

Però abans de tot un "off-topic", és realment curiós trobar en un espai geogràfic tan reduït dos termes referits a la vestimenta dels cavalls i altres bèsties de càrrega: la sella (de muntar), en referència a la forma de la muntanya, i l'albardanera/albarda (peça que també es posa al llom dels animals de carrega) . I fent un "off-topic" dins l'"off-topic", m'acaba de vindre al cap el refrany heretat dels nostres avantpassats mallorquins: "No és el mateix parlar amb ses rei que amb s'esbarda (albarda)". Bé, acabades ací es reflexions anem per feina!

La visita comença per la part "formal", que es correspondria a un jardí renaixentista. Tot ben retallat, l'art topiari en acció. És el típic jardí que podrieu trobar en qualsevol palau. Però ací la bardissa és de murta, les boles de sabina, els xiprers i al mig dels quadres els tarongers. El que deixem abans, tot d'ací.

A partir d'este i abans d'aplegar a la rocalla, el seguent pas, haurem de passar per la zona més "exòtica" del jardí. Allí trobareu gran quantitat de palmeres i un ombracle que reguarda les plantes més tropicals. L'abundància de palmeres es deguda a la passió del creador de tot açò i de Fundem, Enrique Montoliu, per elles.

I ja estem en la rocalla, totalment artificial, encara que siga difícil de creure. Pot ser, si sou seguidors de l'espai Medi Ambient del Canal 9, vegereu un programa on s'explicava com es va dissenyar i construir. Amb ella és va intentat reproduir un medi muntanyenc i aillar el jardí de les contruccións que l'envolten. Missió acomplida. Està molt xula, amb la seua cascada i tot.

Després una zona que recrea la zona de l'Alcalatén, de sols àcids, amb les seues sureres. I a continuació uns horts de llimeres, però el més interessant son les herbetes que veieu per enterra. Són fresseres! Imagineu-se quan estiguen totes en producció. Jo trobe que ho provaré també amb les dels estolons de l'any passat Baix dels tarogers a Dénia.

Bo, i d'esta part, el jardí natural, que voleu que vos diga. Al cap d'un moment un creu trobar-se en mig d'un bosc de muntanya, però un d'eixos que hui en dia costa trobar, amb els seus riuets i estancs. Este tipus de jardineria està intentant-se en molts llocs del món, en la sèrie Around the world in 80 gardens s'apunta prou vegades. Realment és el més sostenible de tot. És la naturalesa en acció, en estat pur.

La visita ens torna a la "formalitat", una part del jardí valencià, de clara inspiració àrab. Ara un altre "off-topic", realment sempre estem tots amb això dels àrabs i pareix que ningú se'n recorda dels romans. Es cert que tot eixe estil ens ve dels temps de l'Andalus, però també és cert que els romans també tenien uns bons jardins, que gaudien de l'aigua i que part d'eixe llegat quedà per a les civilitzacions posteriors. Siga com siga, el cas és que un moment de descans acompanyat pel soroll de l'aigua de la font no te preu. Em va portar records del viatge a Còrdova.

Una de les últimes coses que es veu a la visita és este bardal format per un roser, en concret el "Maurice Chevalier", que ja ens anuncia el bon temps amb la seua floració. Si haguera sigut hora i tinguera lloc a casa per plantar-lo haguera agafat un esqueix. Donava gust de veure.

Fins ací la visita virtual. Espere que si aneu vos agrade tant com a mi.