El ball de les oronelles.

Tots els anys a partir de mitjan estiu les oronelles o oronetes (Delichon urbica si son de panxa blanca o Hirundo daurica si tenen la gola roja) es tornen "boges" i comencen a dibuixar cercles sobre el jardí, barallant-se i tot. Jo pensava que senyalaven, d'una forma estranya, un canvi en l'oratge. Però el que estan fent, com diu el teorema d'Occam, és més simple: s'estan alimentant. En concret d'aeroplàncton o xicotets insectes, que en este cas (no es veu en el vídeo) s'elevaven des de la verbena (Verbena hybrida).

Tant de menjar concentrat en un sol punt també atrau a altres pardalets, clar. Com per exemple estes teuladines (Passer domesticus). Mireu com estan ben atentes al moment en que la seua presa alce el vol.

També una coeta (Motacilla alba), trobe que és la primera que veig en anys per casa, no es va poder resistir.

I encara se'n va quedar algun per fotografiar, l'any vinent serà.

L'Aiguadolç

En la ruta de l'altre dia que passava per la Torre del Gerro parlava de l'Aiguadolç, però sense entrar més en el tema. Hui concrete.

Estem en el final de carretera de les Rotes, on un no es cansa mai de les vistes de la mar, dels penya-segats del Cap de Sant Antoni i de la torre que ho vigila tot. Entrem a la platja i passem per unes covetes creades per l'extracció de la pedra tosca. Vos recorden a algun lloc, no?

Continuem seguint el perfil de la costa entre pedres i cantals, alguns lleugerament submergits, fins el nostre objectiu. Sí, bé, i on està?

Ahí, però amagat darrere de tota eixa terra roja al fons de la cavitat que hi ha al darrere.

Pareix poca cosa, però penseu que els pirates berberiscos paraven ací per aprovisionar-se d'aigua dolça, encara que ells possiblement es trobaren una entrada molt diferent, ja que des d'aquells temps hauran hagut moltes solsides de la roca. Estem en un lloc amb història. No es distingix l'aigua molt bé a la foto, però sí que es pot notar la diferència entre les que no estan cobertes (blanques) i les que sí (rogenques).

Acabe amb un apunt, no és que jo entenga molt de geologia, però tota eixa superposició d'estrats de la foto de les tosqueres i de l'Aiguadolç donaria per a una classe pràctica. De baix a dalt, primer la roca base, coberta per la tosca (dunes fòssils) o tosques (perquè pareix com si n'hi haguera una de més clara i altra de més fosca damunt) i acabant en una successió d'estrats argilosos que es diferencien per la mida de les pedres que contenen. Els que no en duen o estes són d'una mida més menuda indicarien èpoques de clima suau, mentre que les que en tenen de mida gran pareixen indicar èpoques amb climes més extrems. Algú ho ampliaria un poc més?

Els primers bolets.

Acabades les vacances "off-line" se m'ha acumulat la feina al bloc. Com que tot en un missatge no tenia molt de trellat, vos ho deixaré en varies entregues que apareixeran entre esta setmana i la que ve. El primer és este que continua més avall, el segon serà com un apèndix de la ruta de la Torre del Gerro, continuaré amb dos de natura (un a l'estil del N.G.) i acabaré posant-me al dia amb un de senderisme d'anar per casa pel Montgó. Anem!

Deien fins fa poc, abans de que ploguera, que no hi havia molts bolets a la muntanya, clar com no la reguen. Si ho feren apareixerien cosetes com estes. Per precaució no me'ls vaig menjar, si arriben a ser verinosos... Vaig fer bé, algú em pot orientar?

La suculenta de la qual sorgien, com si de flors es tractaren, és una Crassula atropurpurea.

Bajoques de careta

"Si l'any passat ja va parlar d'elles!", dirà algú. Sí, però sols de refiló. Per això he pensat que seria una bona idea dedicar-los una entrada sencera. Au, anem! Les bajoques de careta es planten entre el final de la primavera i l´inici de l'estiu. A banda d'enrecordar-se'n de regar-les de tant en tant no tenen moltes més complicacions. Germinen ràpidament i prompte provaran d'enfilar-se, rigant cap a l'esquerra, a la primera cosa que troben, motiu pel qual cal tenir a punt unes canyes per tal d'ajudarles a fer xicoteta bardissa, que sobreviura fins la caiguda de les temperatures a la tardor.

En molts cassos les bajoques segueixen conservant la flor seca a la seua punta mentre van creixent. No sé si per pereoses o per fredolines. Què penseu vosaltres?

"I això de bajoca de careta d'on ve?", preguntarà algun altre. Molt senzill, un dels dos gèneres que es cultiven a la nostra terra (Vigna unguiculata, esquerre) és de llavors blanques amb un rodal negre just en el punt per on s'unien a la bajoca, el que li dona l'aspècte d'ull o cara. L'altra varietat és de llavors rogenques (Vigna sesquipedalis, dreta), però conserva el nom en parèixer-se tant les bajoques. Esta última és la que sembre jo. El cognom "sesquipedalis" fa referència a que les bajoques normalment són d'un peu i mig de llarg o, el que és el mateix, uns 45 cm.

El seu origen podria situar-se en el Sud-est asiàtic, havent passant en temps remots a l'Índia i d'allí a les cultures del Mediterrani, com per exemple els antics grecs. La resta de bajoques que coneixem (p.e. garrofó i fesols) no aplegarien ací fins el descobriment d'Amèrica. No dic res de com cuinar-les, segur que cadascú té la seua forma preferida: junt a l'arrós, bullides, amb trossets de pernil, ...