La Creu de Dénia.

Este diumenge, en una maratoniana excursió organitzada pel Parc Natural del Montgó, marxarem uns quants amics en busca de la Creu de Dénia. Però no per la via més corrent, la de la Cova de l'Aigua, sinó des de Jesús Pobre, pujant per la carretera del repetidor (ruta 2 no completa, seguiu els punts rojos).

En començar, el suau camí empedrat del dipòsit contra incendis ens enganya. De sobte se'ns plantarà al davant la pedregosa "carretera" del repetidor i, finalment, la senda. De moment, descansats, encara albirem amb optimisme tot el desnivell que haurem de salvar (penseu que caminarem per dalt d'eixos penya-segats). A la dreta el Barranc de l'Heura, que també salvarem més endavant.

Ja posats en la plana prèvia al Pic de l'Àguila (484 m) posem els ulls per primera vegada en la nostra destinació (fletxa roja). Ací dalt un oblida que es troba enmig d'una zona tan poblada, a la dreta la muntanya ens tapa el paisatge i a l'esquerre sols es veu el blau de la mar.

Una vella coneguda (Ophrys therendiniphera) anuncia la vinguda del bon temps, encara està enrotllada però ja comença a desperear-se. Dintre de poc estarà completament erecta, no vull comentaris "verds", mostrant tot el seu esplendor.

Caminant, caminant, travessem un runar. Res més erroni, estem passant sobre una de les muralles de protecció del poblat ibèric del Pic de l'Àguila. Jo no puc parar de pensar en quina situació social es trobarien aquelles persones i quin tipus de mentalitat, tan allunyada de la nostra, tindrien per fer tota esta obra en un lloc tan impossible als nostres ulls. Després d'una parada per esmorzar, continuem avant. Prompte travessem el verd llit del Barranc de l'Heura, no per l'aigua que allí puga haver, sinó perquè en ell s'acumulen un fum de margallons (Chamaerops humilis) que seguixen el seu curs, a mena d'oasi. A la dreta, dalt del penya-segats podeu observar la muralla que abans havíem travessat. A partir d'ara la major inclinació del camí ens permetrà gaudir de bones vistes.

Si fins este moment la vegetació havia sigut un poc monòtona, tota la pujada cap al cim ens acompanyaren amb la seua florida els almesquins (Narcissus assoanus), són els punts grocs.

Finalment després de quasi tres hores de marxa apleguem al nostre objectiu, la creu de Dénia. Esta no la tombaran com la de Xàbia, és de ferro i està ben subjecta al terra.




Abans de la tornada un vídeo del que des d'allí es veu, com és costum.

La tornada va ser més tranquil·la, el guia continuà la seua marató passant de nosaltres i nosaltres passarem també de la resta de maratonians. Gràcies a això poguérem gaudir tranquil·lament de tot els que se'ns posava per davant, com per exemple estes (de dreta a esquerre): Euphorbia characias, Linum narbonense (llàstima que a la foto no es reflex el seu blau intens), Hippocrepis valentina "desferracavalls", Brassica repanda var. maritima.
 

Una última joia, gràcies al bon ull de la meua amiga Fani, una Romulea columnae, una bulbosa de la família de les iridàcies, buscant refugi davall d'una de les pedres de la senda. Clar, si nosaltres no mesurarem poc més d'un centímetre de diàmetre com ella també ho faríem.

Ja quasi acabant, la Cova Ampla, a la vora de la carretera del repetidor, que abans ens havia donat els bons dies, ara ens diu: "Adéu, fins la pròxima!". Segur!

Busquereta capnegra i de casquet.

Fa no molt de temps, parlant amb el meu amic Miquel de Mallorca va eixir el tema dels pardalets que anaven a alimentar-se del nèctar de les flors de l'"Espasa de Foc" (Chasmanthe floribunda). Quines coses, no? Es que ens posem a parlar i les converses acaben ... Jo em pensava que sols era cosa d'ací, però ell em feu saber que allí també n'havia de golosets. Com que no podíem aclarir quin era el seu nom, este any em vaig proposar fer-me amb ells, de bona manera, clar! Amb més paciència que un sant, i és que no tots els pardals són tan confiats com el pit-roig, i amb el fet afegit de no disposar d'una càmera amb un objectiu potent, ací teniu el protagonistes (els comentaris i/o rectificacions seran benvinguts):

Una busquereta capnegra (Sylvia melanocephala) o tallarot capnegre, "curruca cabecinegra" en castellà, "fàcilment" distingible per l'anell orbital rosat fort que posseeixen els adults, tots de cap negre. Dit d'una altra forma, que tenen una vora roja rodejant l'ull. Segons la Wiki és fàcil trobar-la en els jardins canviant nerviosament d'un lloc a un altre en busca del seu aliment, generalment insectes i també fruites cultivades o silvestres, a la tardor i hivern. Ací a casa fa anys que saben que per esta època disposen del dolç nèctar de l'espasa de foc i no deixen de gaudir d'ell directament de la flor (les dos fotos de baix), com si d'una abella es tractara.

I una Busquereta de casquet (Sylvia atricapilla) o tallarot de casquet, curruca capirotada en castellà. A diferència de l'altra sols els mascles mantenen un menut capell negre, les femelles el tenen d'un color marronós. També és nerviosa i té unes pautes d'alimentació semblants a l'anterior. A esta a més de veure-la prenent el nèctar com l'altra també l'he vista fent-ho a través d'un forat practicat en la base per accedir-hi més fàcilment (la foto de baix), m'imagine que l'altra també ho farà. Què no vos ho creieu? Mireu de prop.

Què vos pareix, són pilletes o no? També s'alimenten de les meloses llavors del pitospor (Pittosporum tobira).

Vos deixe amb un modest vídeo de la busquereta capnegra en acció.

Buscant l'escalfor del Sol. Spilotethus pandurus.

Davant l'onada de fred siberià no sols nosaltres som els que busquem un poc de calor. Així em vaig trobar dissabte estes xinxes roges, repartides per la base del baladre, buscant la poca calentor que els rajos del Sol pogueren donar-los. Bo, les poques que quedaren, ja que en detectar la meua ombra, moltes buscaren refugi entre les fulles (mireu entre les seques) pensant que ja venia la nit. Què fredolines!

Tècnicament esta xinxa roja s'anomena Spilotethus pandurus i com la majoria de la seua família sobreviuen xuclant la saba de les plantes. Quan fa bon temps, es clar.

Per les altures de Benissa (III) - L'Anell de Bèrnia.

Fa temps, mirant l'ortofoto de la Serra de Bèrnia (a l'Institut Cartogràfic Valencià) em vaig trobar uns anells a la part de la Pedrissa, dalt de la cantera.

I no eren menuts no, podent-se observar en dies clars des de la distància. Què seria allò? Pot ser un antic corral o un punt de vigilància antic o una nevera?

Doncs no, simplement es tracta d'una curiosa formació geològica on les roques formen un continu amb forma circular, deixant dins un floc de vegetació que acaba de completar el conjunt. Com sempre, es complix el teorema de la navalla d'Occam que diu, més o menys aproximadament, que quan hi ha varies teories que intenten explicar una situació normalment la més senzilla és la que té més probabilitats de ser la correcta. Siga com siga, jo, a falta que ja tinga un altre nom, me l'he batejat com el "Anell de Bèrnia".

Mentre pujava també vaig poder observar de lluny la, fins fa poc desconeguda per a mi, Creu de Bèrnia. No sé si podreu distingir-la al cim de l'alt de la Pedrissa. Per més detalls podeu passar-vos per este article del bloc Fent Marxa.

Ja aplegat a la querena de la serra una lleugera ullada a la part del terme de Benissa més oblidada, el Racó d'Omar.

I un modest vídeo del que des d'allí es veu, el so de fons és del ponent que "ventava" aquell dia.

Este punt ha estat transitat des de sempre pels hòmens i este tros d'escudella que allí hi havia ens deixa constància. Simplement la portaria d'un lloc a un altre o és que estaria allí vigilant i menjant d'ella?

Ja era hora de tornar a casa, que la fira ens esperava, un poc decèpcionat per no haver trobat res més interessant a nivell vegetal a banda d'unes angilagues (Ulex parviflorus), petorrels (Erica multiflora) i romers (Rosmarinus officinalis) que a pesar de l'hivern estaven florides. Però, la natura és molt sàvia i em reservava el millor per al final, de sobte, em vaig veure sorprés ací i allà per estes xicotetes joies, les flors del Narcissus assoanus o almesquí. Ja podia tornar content a casa.

En la foto de baix tornem a la geologia, el que es pot observar en ella em va paréixer curiós, és la senzilla demostració de com poc a poc l'aigua rosega la roca fins que el que en principi seria un senzill regall, ara és un profund solc. Amb el temps adoptarà l'aspecte que tenen les roques que hi havia al voltant presentant-se verticals al terra. Un podria pensar erròniament que mostren la inclinació dels sediments, que realment tenen la mateixa inclinació que els de la Solana, ja que tota esta part de Bèrnia és geològicament part d'ella. Estes formacions solcades i amb cocons s'anomenes rasclers (carcalls a la Vall de la Gallinera i lapiaz en castellà).

Acabada l'excursió, i abans de pujar al cotxe, totes estes margaritetes (Bellis annua) i algunes calèndules silvestres (Calendula arvensis), que buscaven el Sol, acabaren "d'alegrar-me el dia".