Hippeastrum johnsonii. Els altres de la iaia.

Si bé hi ha gent que diu que no, que no és tan antiga, anem a passar de tot i creure en el romanticisme. El romanticisme de veure esta flor i pensar que va ser creada el 1799 a Anglaterra pel creuament de dos de les primeres espècies d'Hippeastrum conegudes (H. reginae x H. vitattum). Sí, fa 212 anys el senyor W. Johnson, rellotger de professió i jardiner aficionat, després de moltes proves la va crear per nosaltres, d'ací el H. johnsonii. La seua floració no és tan espectacular com la dels últims que han eixit al mercat, però també són interessant en la seua senzillesa.

I que des d'aquell moment a anat multiplicant-se i estenent-se per tot lo món, generació rere generació. De fet, segur que si al vostre veïnat o en qualsevol caseta de camp tenen algun exemplar d'este gènere, segur que és este híbrid. Ara algú dirà, doncs no jo en tinc un altre. Sí, darrere d'este el més estés és el que vérem fa dos anys.

Calendula officinalis. Pet de flare.

El "Pet de flare" (frare en valencià normatiu), en llatí Calendula officinalis, és un clàssic dels jardins d'abans. Dóna poques complicacions i alegra totes les cases. De fet, a la caseta la meua altra iaia, la menys anomenada en el bloc però per això no menys important, mai faltaren els pets de flare, les margariteres i algun polp (Aloe arborescens). Normalment es comporta com una planta anual, encara que en algunes ocasions pot aplegar a ser bianual. A finals de l'hivern les llavors comencen a germinar per donar conjunts com este a la primavera.

I probablement la major part de l'estiu si podem donar-los un poc de rec extra.Si és així, s'allargarà la seua florida fins a la tardor, però mai tan espectacular com ara. També és veritat, que la tendència de les seues rames a créixer més o menys tombades, fa que ocupen prou de lloc, cosa que al final fa que hagem que arrancar algunes mates per evitar "asfixiar" a la resta plantes del jardí.

Les flors van del color taronja al groc i, a més a més, poden ser senzilles o més o menys dobles. Comproveu-ho vosaltres mateixos a la foto. La llavor, que produïxen en quantitat, és corbada i té unes pues menudes. Ah, i al igual que altres plantes que ja em vist, les flors es tanquen de nit o quan està molt nuvolat. Per a mostra un botó.

El Pet de Flare compartix amb altres plantes el cognom officinalis en el seu nom en llatí. Açò vol dit que han sigut utilitzades des d'antic per la seua activitat farmacològica. En la actualitat, la Calendula officinalis s'utilitza fonamentalment en forma de tintura o oli com a emol·lient pel tractament d'irritacions de la pell, tant escaldats com cremades varies.

Mini-caminà per la Mallà Verda.

Amb un poc de retard, ja muntades les fotos i amb permís de les festes, vos puge la meua visió particular d'una "mini-caminada" per la Mallà Verda. Este Divendres Sant, abans d'anar a arreplegar un poc de llenya del meu amic Jaume, què millor que fer una xicoteta volta per la Mallà Verda? Avantatges de viure als pobles com el nostre, que en un punt estàs al camp i/o muntanya. Com que hi ha pressa puge amb el cotxe fins al Corral de Verdú, passant per baix de la Torreta de Canor, resta de la xarxa de vigia musulmana (podeu trobar un estudi més complet sobre ella ací). El camí es bo, passe pel costat del diposit d'apagament d'incendis i continue. Arriba un punt en que el pol s'acaba i, gràcies a Déu!, una senda ben indicada.Per ella comprovem que la primavera es troba en el seu màxim esplendor, coscolls (Quercus coccinea) i angilagues/argelagues (Ulex parviflorus) estan en plena florida.

Si a l'altra ruta hi havien orquídies, en esta la bulbosa reina són les espasetes (Gladiolus illirycus), es veu per tots els costats. Encara que són un poc tímides a l'hora d'eixir a la foto.

Però, sense dubte el que més vos cridara l'atenció són les estepes (d'esquerre a dreta): romer mascle o esteperola (Cistus clusii), la blanca (Cistus albidus) de flors rosa i la groga (Fumana ericoides). Als insectes també els fan gràcia i no paren de rondar-les.

Fins i tot el margalló (Chamaerops humilis) s'apunta a esta follia primaveral.

Esta la pose perquè sempre m'ha agradat el seu aspecte papiraci, la sanguinària (Paronichia capitata).

I esta altra perquè sí, la candelera (Phlomis lychnitis).

La senda va avançant entre bancals abandonats i pinades més o menys establertes, arribant a un punt on ens trobem amb un molló. Serà la separació del terme de Benissa i Teulada?

I més endavant un cartell indicador, fins ací aplega la civilització. Qui ho anava a dir! Ara m'entere que estic fent part d'un PR, en concret el PR-CV 388. La vida et dona unes sorpreses.

Es hora de tornar, però no vull deixar d'aplegar a eixes cases de camp abandonades. Compte que la mossa a través de la qual es veu el Montgó és un avenc, des de l'autopista es veu molt bé. De que viurien eixes persones allí? I donava per a dos cases... Prou de reflexions cal tornar, 180º i a per la llenya. Ja haurà temps un altre dia per fer la ruta sencera.

El paisatge és millor de tornada. Si bé tenim la vista impel·lida a l'esquerre no és així cap a la dreta on ja podem anar localitzant formes conegudes (La Solana, Bèrnia, Olta i una punteta d'Ifac). Fixeu-se cap a la dreta, allí hi ha un punt negre, la Cova de la Garganta.

Un poc més endavant s'obri el costat que abans no podíem observar, apareixen, Cap d'Or, el Puig Llorença i una bona perspectiva de Canor i altres partides de Teulada i Benissa.



Un poc més endavant el món ja s'obri del tot.



Podeu baixar-vos el fullet de la ruta completa ací i llegir la narració completa de la mateixa en este altre bloc .

Hippeastrum Lemon Lime.

De tots els colors possibles (blanc, roig, rosa, ...) pels Hippeastrums, coneguts generalment com a Amaryllis, el groc és un dels més rars. Realment en la majoria de casos no es tracta d'un groc pur, sino que solen tenir un punt més o menys verd. I clar, no podia deixar de tenir-ne un, el Lemon-Lime (Llima-Lima). El nom fa referència al que deia abans, el groc verdós de les seues flors.

Este híbrid, creat a Holanda l'any 1993, compartix amb la resta de Hippeastrums d'este color un cultiu complicat. Sí, perquè com comenta Veronica M. Read en el seu llibre sobre el gènere, este en particular, té la fastidiosa costum fer molts fills. Cosa que en el meu cas es va complir, ja que el segon anys després de comprar-lo, no sé per quin motiu, la ceba mare es desintegrà per donar 6 o 7 bulbets. Podria pensar algú: millor, no? Doncs no, perquè això m'ha impedit gaudir de les seues flors 2 o 3 anys. Tota una festa! Però, com es sol dir, no hi ha mal que cent anys dure.