Evolució de la vegetació mediterrània a Benissa.

El contingut de l'article d'aquest any per al llibre de festes de Benissa s'allunya prou de les temàtiques dels últims anys, però en canvi és més proper a l'esperit del blog. Encara que alguna de les consideracions finals puguen xocar un poc en amant de la natura. Espere que vos agrade.

Evolució de la vegetació mediterrània a Benissa.

Quan mirem les muntanyes, tossals i plans que envolten el nostre poble podríem aplegar a pensar que la vegetació mediterrània que ens envolta sempre ha estat ahí igual, tant en composició com en distribució. Res més allunyat de la realitat. Les evidències científiques ens diuen que la geologia, el clima i, en els últims mil·lennis, l’home l’han modificada de dalt a baix varies vegades dins la nostra era, el Quaternari.

Alteracions que coneixem gràcies als estudis que s’han dut a terme en diverses coves de la comarca (Cendres, Ampla, Bolumini, Foradada i Tossal de la Roca) del pol·len dipositat espontàniament en el terra d’aquestes cavitats i dels carbons resultat de l’activitat humana prehistòrica, que una vegada analitzats i datats, donen com a resultat diagrames on es mostra clarament com les diferents espècies s’han alternat segons les condicions del medi des de l’última glaciació fins als nostres dies.

Però per conéixer l’origen de la flora típicament mediterrània haurem de remuntar-nos un poc més, al final de l’era Terciària, al punt on la dessecació temporal de la conca mediterrània (6,5 m.a.) portà a la regressió, i en alguns casos extinció, d’espècies vegetals típiques dels boscos tropicals i subtropicals que aquells moments creixien en les nostres terres i que ara sols podem trobar relictes en llocs com a la laurisilva de les Illes Canàries o en el Parc Natural de Los Alcornocales a Cadis, mentre la resta de la flora s’adaptava dins un procés de mediterranització (2,5 m.a.) a la sequera.

A partir del Quaternari el que condicionaria la cobertura arbòria o arbustiva i el tipus de taxons que la componien en cada moment, fins al Neolític, seria la dinàmica glacial-interglacial. Així, en els períodes freds, predominaven les gimnospermes, com els pins i les savines, i la vegetació xeroheliòfila. Mentre en els interglacials, normalment ho feien les angiospermes, com les típiques carrasques dels boscos mediterranis més càlids. 

Savinar, Ademús (València)

 Els estudis abans esmentats ens aporten dades a partir dels 17000 BP (abans del present, en anglés), quan ja s’havia abandonat el punt més àlgid de l’últim període glacial (19000 BP). En aquells moments, i fins a aproximadament els 10000 BP, moment en què es considera acabat aquest període fred, les condicions ambientals eren prou diferents de les actuals. Les temperatures eren uns 4-9 ºC menors i les precipitacions escasses. Estaríem parlant d’un clima que actualment hauríem de buscar en altures superiors als 1700 metres. Fins i tot, el medi físic també ho era, ja que la gran quantitat d’aigua acumulada en els gels del nord, va dur la línia de costa uns 15 kilòmetres mar endins i uns 120 metres per davall del nivell actual. La vegetació es caracteritzava per savines (Juniperus sp.) i arbustos punxosos de la família de les lleguminoses, en una disposició més o menys oberta de bosc-estepa i acompanyades per herbàcies heliòfiles. La pinassa (Pinus nigra) també estaria present formant bosquets. En llocs més humits i arrecerats, com barrancs i fons de valls, trobaríem carrasques/coscolls (Quercus ilex/coccifera) i puntualment roures de fulla menuda (Quercus faginea), teixos (Taxus baccata), aurons (Acer opalus), vesc (Viscum sp.), Prunus sp., brucs (Erica sp) i altres.

Cap al 14000 BP es produí una millora de les condicions tèrmiques i hídriques que afavoriren el predomini de la pinassa sobre les altres espècies vegetals, comportant una disminució dels espais oberts. Dins d’aquest període finiglacial, uns 1000 o 2000 anys després, la progressiva millora del clima provoca l’expansió dels roures de fulla menuda i l’aparició, per primera vegada, del pi blanc (Pinus halepensis) i de l’olivera borda (Olea europaea var. sylvestris) indicadors d’unes condicions més benignes.

Acabada l’última glaciació, encara que es mantingueren les temperatures fresques, s’inicià l’enlairament dels boscos de carrasques en el nostre territori, afavorits per l’augment de les precipitacions (600-1000 mm) i un millor repartiment d’aquestes al llarg de l’any. La pinassa disminuí fins a desaparéixer, al mateix temps que augmentava el pi blanc ocupant el seu lloc. En una disposició teòrica tindríem una resta del període anterior (pinassa, savines) a la part alta de les muntanyes i les carrasques-roures a les valls. El pi blanc quedaria reclòs a zones difícils del pis baix.

Bosc mixte de pinassa i carrasques, Serra de Llaberia (Tarragona)

 Tots aquests foren els boscos més o menys oberts pels quals caminaren els caçadors-recol·lectors que vagaven per les nostres terres. Però és a partir dels 6000 BP quan es produïx un canvi substancial en la història de l’home en el País Valencià que afectaria de manera progressiva i per a sempre la cobertura vegetal: el Neolític. Els primers agricultors i/o ramaders es trobaren un paisatge vegetal complex (el clímax del bosc mediterrani), que anaren modelant a partir d’eixe moment, i que es podria classificar en quatre nivells. En el primer tindríem boscos de carrasques i gèneres afins en sols profunds (valls i barrancs), en el segon una màquia formada per l’ullastre, coscoll i el llentiscle (Pistacia lentiscus) en sols pobres i assolellats, en el tercer una vegetació de ribera formada per tamarits (Tamarix sp.), salzes (Salix sp.) i fleixos (Fraxinus ornus) a la vora de les llacunes-marjals formades a vora mar o en aquells punts on hi haguera corrents d’aigua. En el quart, les relíquies de l’era glacial (teixos, savines, aurons,…) anirien progressivament acantonant-se buscant altures majors. Els pins blancs es mesclarien amb les carrasques i, més probablement, entre els membres del segon nivell.

A partir dels 6000-5000 BP el clima cada vegada s’assemblava més al que gaudim ara, amb unes temperatures que es mantingueren constants i unes pluges que disminuirien fent-se cada vegada més estacionals. En l’àmbit vegetal s’observa una disminució de les carrasques, coscolls i roures, però en canvi l’arbocer (Arbustus unedo) augmenta afavorit per l’aclariment del bosc. En conjunt puja el tipus dos abans comentat i el tres es manté constant. La presència abundant del romer i l’espígol ens parlen de zones més obertes. Però el fet més destacable és l’enlairament del pi blanc. A la vista d’aquests canvis, hi ha diverses hipòtesi que tracten d’explicar-los: unes diuen que una certa rotació en el cultiu dels camps  i de les activitats ramaderes permetien la regeneració de certes zones amb pi blanc, altres que la pèrdua de sols era tal que no permetria la regeneració del carrascar, que si la falta d’humitat condicionà la supervivència dels boscos primigenis enfront de pi blanc i en tots els casos recordar la presència del foc. Quina és la correcta? La millor resposta segurament serà un conjunt de totes.

Des de l’Edat del Bronze (4500 BP) el clima adopta les condicions actuals (més àrid i amb precipitacions prou estacionals) i l’acció antròpica s’incrementa. Fonamentalment ens trobaríem davant un matollar degradat de romers (Rosmarinus officinalis), estepes (Cistus sp.), brucs, espígols (Lavandula sp.) i matapolls (Daphne gnidium). El conjunt ullastre-llentiscle es va veure molt afectat, els pins disminuiren prou, les carrasques serien puntuals i la vegetació de ribera sembla desaparéixer. En resum, un bosc molt obert amb predomini dels arbusts.

Benimarraig, anys 60 i actualitat

Fins ací hem descrit els processos que afectaren la rodalia de les coves esmentades, que podríem extrapolar al terme de Benissa, i que probablement no afectaren per igual totes les parts de la nostra comarca, ja que la regressió de la capa vegetal amb tota seguretat va ser asincrònica. A aquesta explotació del medi anaren sumant-se les diferents cultures que han viscut ací (ibers, romans, àrabs) i a la que nosaltres els cristians hem contribuït amb més activitat ramadera, massives rompudes de terres des del segle XVIII que s’han perllongat a major o menor escala fins a l’inici del s. XX i el “boom” turístic que ha omplit de formigó bona part dels nostres camps. Tot junt ens ha deixat el paisatge vegetal natural degradat del qual gaudim ara.

Millor dit, fins a mitjans del segle passat. Sí, perquè des d’eixe punt, el canvi de cicle econòmic, ha comportat primer l’abandonament de terres de baixa rendibilitat i més tard d’una major qualitat, de sols més profunds, que amb permís dels incendis, ha permés l’aparició i consolidació dels boscos de pins. A més, aquest canvi que suposà el turisme, ens ha dut a la paradoxa d’un paisatge costaner on la successió d’innumerables propietats particulars, on cada propietari es preocupa del seu jardí, ha format una enorme pineda esguitada de cases blanques que contribuïx de manera insuperable a millor del nostre medi ambient i el potencial turístic de la nostra costa. De la mateixa manera que la successió de tossals abancalats fins al límit i encara conreats, ara ja integrats en el paisatge, també ho feien des de fa temps.

Les muntanyes i/o zones amb sols més pobres i degradats per l’activitat ramadera i el foc encara no han iniciat aquest procés, seran les següents, en una reforestació més lenta que va apuntant-se, curiosament de baix (camps abans cultivats) cap a dalt.

En aquest punt que ens trobem ara sols ens quedaria aprendre a gestionar un entorn, al qual no estem acostumats des de fa milers d’anys, d’una manera més activa amb tasques silvícoles dirigides a evitar la propagació dels incendis (tallafocs, punts d’aigua,…) i a augmentar la seua qualitat (aclarides, reintroducció d’espècies,…), perquè amb el pas del temps igual puguem tindre novament boscos complexos i d’elevada biodiversitat. Una de les millors herències que podríem deixar a les noves generacions.

Bones Festes a tots!

Franja costanera, anys 20 i actualitat

Bibliografia:

Joan Bernabeu Aubán, Lluis Molina Balaguer (eds.). La Cova de les Cendres, Museo Arqueológico de Alicante, 2009.

Ernestina Badal García, El paisatge vegetal de La Marina, a partir dels carbons prehistòrics, Aguaits 13-14, 1997.

Cacho, C., et al., El Tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción paleoambiental y cultural de la tansición del tardiglaciar al holoceno inicial, Recerques del Museu d’Alcoi IV, 1995.

Calpe historia en fotos, Ajuntament de Calp, 1986.

Carlos Morla Juaristi, El paisaje vegetal ibérico durante el cuaternario, Monograf. Jard. Bot. Córdoba 11, 2003.

Gabriel García Atiénzar, La neolitización del territorio. El poblamiento neolítico en el área del mediterraneo español, Universidad de Alicante, 2007

José Sebastián Carrión García, et al., Paleoclimas e historia de la vegetación cuaternaria en España a Través del análisis polínico, Complutum 11, 2000.