Pierre Edmond Boissier a Ifac (1837).

L’1 d’abril de 1837 el botànic suís Pierre Emond Boissier (1810-88) embarcava a Marsella amb direcció a Espanya. El seu no era un viatge de negocis. El propòsit era fer un recorregut botànic, i en bona part romàntic (del que va deixar constància al Voyage Botanique dans le Midi de l’Espagne pendant l’annéee 1837), per un país poc estudiat en aquest aspecte, almenys als ulls de la ciència nord-europea, que de fet no anava molt desencaminada. De camí a la seua destinació principal, Andalusia, aplegà a València el 4 d’abril i, després de gaudir de les festes de Sant Vicent, llogà una cabina en un llaüt per continuar el viatge. Passat el Cap Martí una tormenta el va sorprendre en el mar i els va fer buscar refugi a Ifac. Però millor llegiu-ho vosaltres mateixos (Nota: la traducció de l’original francés és meua, o siga que és prou lliure).

“Hifac, que els nostres anomenen sense cap motiu Calp, donant-li el nom d’un poble que es troba a una llegua més al sud, és un penyal calcari tallat a pic en la seua part superior; es pareix en més menut a aquell de Gibraltar, avançat com ell dins la mar, i unit a la terra ferma únicament per una llengua d’arena. En una vella estadística espanyola es parla d’ell com de la muntanya més alta d’Espanya, el penon más alto d’España, cosa que és com a poc exagerada, ja que no tindrà, pense jo, més de sis-cents peus d’alçària. La badia que abrigada per ell és un bon fondejador front els vents del migdia per a les barques menudes, i prompte arribaren moltes altres grans, entre les que hi havien diversos guardacostes reials. La bandera nacional onejava a dalt de tots els màstils, presentant aquesta menuda rada un aspecte d’allò més animat.

El paisatge era encantador. En el costat del penyal a peu de l’escarpe, s’elevaven muralles antigues i una vila en ruïnes; tot el perímetre de la poble estava envoltat de tossals plantats d’oliveres, i cap el fons una menuda vall s’obria del si de muntanyes aspres i cims aguts. Impacient de veure-ho tot de més a prop i d’herboritzar en el primer punt de sòl espanyol on podia observar una vegetació espontània, em vaig fer conduir a terra. La primera planta que vaig collir dels penya-segats que bordejaven la riba fou una bonica cistàcia en flor, que després vaig reconéixer com a mai descrita, i a la que vaig donar el nom d’Helianthemum caput-felis. Des d’aquell moment vaig caminar de troballa en troballa i sense allunyar-me més d’uns cent peus, vaig fer una una herborització magnífica amb el delit que un botànic sols experimenta amb el primer contacte amb una flora nova per a ell. Els camps en guaret estaven coberts de Vella annua, Moricandia arvensis, Sisymbrium columnae, mentre que en els talussos i els llocs no cultivats es veia l’Arum arisarum, les Ophrys ciliata i lutea, la Polygala saxatilis, la Viola arborescens, l’Astragalus glaux i una multitud d’altres belles plantes. El Cistus clusii de fulles semblants a les del romer i algunes altres espècies del mateix gènere, formen grans matollars prop de la platja. Jo no sabia en quina fixar-me de tant gran com era la varietat, i la nit vingué massa prompte suspenent aquesta atraient ocupació.

El ponent continuà bufant a l’endemà amb la mateixa força. No em va donar pena, açò em donaria temps per visitar el penyal, on jo esperaba trovar noves riqueses. En el flanc del costat septentrional vaig collir la Lavandula dentata, descoberta en aquest mateix lloc per Clusius, l’Helichrysum decumbens i l’Anthyllis cytisoides. Arribat a mitja altura, el penyal tallat a pic m’impedí elevar-me més. Hi havien tres o quatre cordes grosses d’espart que penjaven per tot el llarg de l’escarpament. Ajudant-se d’aquelles i dels clavills de la muntanya es podia pujar, sense cap dubte, al cim; més jo no podia estar segur de la seua solidesa per prendre aqueix camí amb el risc de caure des d’alguna centena de peus dins la mar si aquest suport fràgil m’haguera fallat. Jo ingorava l’us que que es podía donar a les cordes, i no va ser que fins al meu retorn que vaig trobar l’explicació en la Descripción del Reyno de Valencia de Cavanilles. Del seu temps i de molt abans, el penyal d’Hifac, per la posició avançada i l’altura, ha sigut un indret excelent per servir d’atalaya o vigia destinada a controlar l’aproximació dels corsaris barbarescs i per donar l’alarma a les terres veïnes. Els paisans encarregats d’aquesta guàrdia pujaven per les cordes carregats amb el que els serviria d’aliment, i retirant-les en trobar-se dalt, es trobaven tan segurs com dins una fortalesa.

Dins els clavills del penyal crèixeien magnifiques mates d’una espècie d’Hippocrepis llenyosa que Cavanilles va anotar en el mateix lloc, que jo vaig pendre en aquell moment per la baleárica, i que després vaig reconèixer com a una espècie diferent. Vaig observar també la Succowia baleárica, que ací com a Gibraltar és aficcionada als llocs humits i ombrivols; l’Scabiosa saxatilis (Cav.) era molt abundat, però encara no estava en flor. Contornejant la muntanya i passant prop dels murs en ruina i coberts d’heura d’un vell castell adossat a la roca i destruit en un altres temps pels genovesos, vaig arribar a la vessant meridional on no vaig tindre fortuna en el meu intent de trobar un passatge cap el cim, però em va compensar la bellesa d’una vegetació més ben desenvolupada que la de l’altre costat. Les pendents estaven adornades d’elegants fistons de Fagonia cretica de flors rosades, de Rhamnus oleoides, d’Euphorbia rupícola (Boiss.) i d’altres arbusts eixint dels clavills del penyal, i l’Astragalus macrorhizus (Cav.) amb moltes altres lleguminoses cobrint els terrenys argilosos. Aquesta va ser la primera vegada que vaig veure les magnifiques figueres de pala de trocs llenyosos i irregularment retorçuts, que donen als paisatges meridionals un aspecte peculiar. Assegut al peu d’aquests arbres, vaig respirar amb voluptuositat els perfums d’aquesta natura agrest i perfumada, i vaig pensar com la mera existència és gaudi baix aquest bonic cel i aquest clima afortunat, fins que la vista de les ones que havien alentit el seu curs tumultuós cap el nord, m’advertí que era l’hora de tornar a bord.”

Espere que vos haja agradat aquest nou espai en el bloc on, si m’és possible, aniré recuperant els relats que trobe d’altres viatgers per la nostra comarca.