Es temps d'evos

Si passeu per algun camí o si esteu en el bancal i mireu per les vores segurament vos trobareu amb els evos. Esta paraula engloba dins, el nostre entorn, una variada nòmina de plantes lleguminoses que s'han gastat des de temps immemorial com a farratge. No busqueu eixa paraula en el diccionari, no el trobareu. El "correcte" és edro (ací a València) o erb (a Catalunya), en castellà "yero" o "yevro", tots ells derivats del llatí ĕrvu.

Encara que les flors són paregudes, és la part característica de la família junt a les faves, pertanyen a gèneres diferents: Lathyrus (dalt) i Vicia (davall). El primer es reconeix per les seues fulles lineals i agudes, semblants a les de les gramínies, mentre que el segon les té dividides en folíols.

Però estes que ens veiem ací i allà són silvestres. Ho hauran sigut sempre? Segurament si i no. M'explique, en la meua modesta opinió, algunes ho foren i després s'aprofitaren al llarg dels segles per a fer farratge estenent el seu cultiu més enllà del la seua zona de distribució natural. Amb el pas del temps algunes d'elles escaparen dels cultius i, acabats estos pels canvis de cicle econòmic, quedaren com a mostra d'un temps passat.

Estos últims, de flors tan menudes que la càmera no les pot captar, em creixen pel mig de la gespa. Podria arrancar-los fàcilment i en canvi procure tallar-los a la mateixa altura que la gespa fins que s'assequen. Motiu? Els nòduls que tenen a les arrels, on per acció d'unes bactèries simbiòtiques, van acumulant nitrogen. En assecar-se estes quedarà a disposició de les altres plantes que allí cresquen, en este cas la gespa. Podeu veure com a exemple un altre membre de la família en este missatge del bloc Jardineria Natural.