Cova de la Garganta.

Prepareu-se que hui el missatge ve carregat de temes: senderisme, botànica, història, critica local i alguna cosa més que ara em deixe. Preniu aire!Ja feia temps que tenia ganes d'anar a la cova de la Garganta (Senija) i este diumenge, que les previsions del Windguru el donaven fantàstic, va ser l'hora. Ja havia anat una volta en l'EGB, però, la veritat és que ara els records eren quasi com un somni. Total, que calia renovar eixa experiència.


Eixim de Benissa per la Costera de Senija. Ah no, que eixe és el nom antic, ara té un comportament dual gràcies al nostre Ajuntament. Sí, si vos fixeu este ha posat una paleta on diu Camí de Senija, o siga que eixe seria el nom oficial tot l'any en condicions normals. Un camí que travessa bancals més o menys conreats. Però, com si fora per art de màgia, en aplegar el temps de la recaudació de l'Impost de Bens Inmobles (IBI) es transforma, en part, en el carrer Senija i els bancals passen a ser solars. Patis que contribuiran religiosament a tapar part del dèficit del nostre Ajuntament, i tornaran a la seua condició original en acabar este periode. Que fàcil és dirigir la vida dels altres sols amb una línia sobre un planol! Per sort el paissatge ens absorbix i ens fa oblidar estos assumptes foscos. Conforme baixem per la costera podem anar deliniant amb el dit sobre la muntanya la ruta que anem a seguir, segons les instruccions d'un mapa que em vaig baixar de la Mancomunitat de la Vall de Pop. Una bona pregunta seria, seguint amb les reflexions, per què Senija ha acabat dins esta Mancomunitat i no amb els seus veïns naturals? Segurament perquè els primers han pogut organitzar-se per donar una oferta conjunta i els segons, per no perdre la costum, no. Això, que anavem perfilant el passeig, primer a la dreta per eixos xalets i després tornar per dalt cap a l'esquerre per acabar a Senija. Què fàcil es veu tot en la distància!

A mitjant camí un pensa en l'anomalia que representa Senija dins el terme de l'antic Castell de Calp. Si poc a poc les alqueries andalusines del terme (Benimarraig, Benimallunt, Albinyent, ...) anaren desapareixent a mesura que ells nuclis cristians de Calp, Benissa i Teulada augmentaven, el poble al qual ara ens dirigim, gràcies a que Joan II de Navarra el va segregar i vendre a Francesc Cornet l'any 1430 va perviure en el temps. I tot açò no vol dir que estiga descontent de la seua existència, que quan un vol ser malentés.... Sols és una reflexió sobre com el discórrer lògic d'una situació pot tenir un final inesperat. Amb tant de raonament no ens adonem que ja hem aplegat al poble, passem per davant l'església i trobem el primer encreuament. Allí, davant la nostra perplexitat davant el mapa, un home que estava a la porta de sa casa ens diu "per allí, per allí" senyalant cap a la dreta. Quin ull clínic més fi!! Farà el mateix amb tots els excursionistes? Segurament ja està avorrit de veure despistats. En la segona bifurcació (la de la casa Tornall) i prenem el camí de la dreta, Camí Cocons. Si bé el fullet fa la ruta en sentit esquerre-dreta, nosaltres la farem al revés. Continuem fins a un "cul de sac" aparent. Sí, perquè a l'esquerra s'observa una xicoteta obertura en la vegetació que indica un camí. Efectivament, es tracta d'una vella senda empedrada.

Arriba un moment que passa a ser de terra i pren direcció cap a dalt. En un principi és fàcil de seguir, hi ha algunes marques, però poc després es perd. O és què la hem perduda nosaltres? Segurament el segon.

Pujant marge rere marge avancem cap al nostre objectiu. Trobant-nos de tant en tant amb escarbats dels porcs senglars, que últimament campen per camps i muntanyes. Finalment, després de tanta angilaga (Ulex parviflorus), romer (Rosmarinus Officinalis) i pi (Pinus Halepensis), s'obri a nosaltres un espai d'ensomni tot florit de lletreres (probablement Euphorbia squamigera) on els insectes fan, no el seu agost, sinó la seua primavera. Estem davant l'espai que envolta l'entrada de la cova.

La cova és això una cova, sense més. Els que heu estat allí ho haureu comprovat. No hi ha ni pous ni galeries, senzillament un forat en la roca, com podeu veure en esta vista des de l'entrada

o en la de l'interior cap a fora.

Mirant des de la seua boca, tal i com ho farien els primers pobladors de estes terres, contemplem la Mallà Verda, el Puig de la Llorença i, fins i tot, el Cap d'Or i la seua torre vigia.

Acabada la visita, amb la decepció de no haver trobat l'arbre fòssil que hi ha allí (si algú pot orientar-me per a una pròxima visita li estaré molt agraït), eixim cap a l'esquerre i ens trobem de cara amb una senda molt ben marcada, en anglés (cave, return). Quin país! Ací els màrgens són més baixets i amples. Continuem fins aplegar a un camí empolat (Camí Bassets). Pugem cap a dalt i trobem de nou a l'esquerre les marques per anar a la creu. En un moment indeterminat les marques es bifurquen, nosaltres ens passarem este punt i haguérem de tornar, quin despiste! A la fí la creu, erigida el 1967. Mirant cap al Nord es veu el Montgó, la seua plana i la Sella i pel Sud una magnífica panoràmica que va des de Bèrnia al Cap d'Or, passant per Oltà, Benissa i Ifac.

I de nou l'aventura, perquè ara no recorde si és que no havia senda o que esta no ens va agradar. Quines coses, tot per dur la contraria! La cosa és que amb la vista posada en Senija iniciarem un descens camp a través, més dificultós, però que ens va permetre gaudir d'algunes perles, com l'Ophrys tenthredinifera

i l'Ophrys dianica. Recordeu que les nostres orquídies són molt delicades, escasses i que normalment no superen el trasplantament, per això absteniu-vos d'intentar arrancar-les per plantar-les a casa o tallar les seues flors.

Finalment apleguem a una senda (Camí Murterets), la que hauríem d'haver seguit si no fórem tan cabuts. Però que seria d'una excursió sense despistes, pèrdues i incerteses? Res, monotonia i avorriment. Esta desemboca en el Camí Bassets i en un moment a Senija. I encara queda el pitjor, pujar la costera de la Costa. Uf, quasi estic cansat de nou de pensar-ho!