Liriope muscari

Esta planta de fulles (Liriope muscari), este nom podria ser una categoria en si mateixa, no sé per quin motiu ha resistit a la caseta el pas del temps. Ni té una floració espectacular, ni les seues fulles cintades són grans i vistoses. Trobe que el motiu és la seua resistència al fred i, el que és més important, a la sequera. I ara, com per dir ací estic jo, ens sorprén amb les seues floretes blaves, encara que també hi ha varietats blanques.

El segon nom, muscari, li ve precisament per la semblança de la seua inflorescència amb la del gènere Muscari. De segur que vos recorda al nostre M. neglectum , que creix pels bancals de (a)metlers o ceps. El L. muscari en canvi és originari de l'Est d'Àsia (Xina, Japó) i pròpia de boscs ombrívols. Per això mateix no heu de posar-la directament al Sol. Si no les fulles poden patir.

La multiplicació és molt fàcil, en quant la maceta estiga plena, sols hi ha que dividir-la i ja està. Pot fer-se en qualsevol època de l'any.

Per si...

Per si algú s'havia quedat amb ganes de veure quines roses feia el roser del missatge anterior. Una mostra.

Maleïdes orugues

Arribats a estes altures de l'any es hora d'anar revisant els rosers de tant en tant. No per l'oïdi (eixa és una altra història), sinó per les orugues que es mengen les fulles. Estem parlant de la falsa oruga del roser (Arge rosae). I que em perdonen els puristes de la llengua, sé que el correcte és dir eruga, però que voleu que vos diga. Jo sempre he dit oruga i oruga es queda.

Si un s'encanta un poc, de la foto de dalt pot passar en pocs dies a la de baix. I és que tenen un un apetit voraç pels brots tendres, podent deixar un roser pelat a les puntes en un no res. Clar, han de fer-se grans de pressa, i de veritat que ho fan, més de pocs mil·límetres a un centímetre en res. Mireu-les ahí rosegant.

Reconec que un hauria de buscar primer els punts on la mare posa els ous i d'on elles començaran la seua activitat destructiva (la taca o tall allargat i fosc del tronc). Però, per desgracia sempre fem tard, són tan menudes que costa detectar-les. Per sort el remei és fàcil, una passadeta del flit (l'insecticida de casa) i prou. Cal anar amb compte de no fer-ho directament a les fulles, millor fer com una boira al voltant d'elles, per no cremar-les. I d'esperar al tardet, la combinació amb el Sol de vegades pot ser fatal.

Cotyledon orbiculata. Llista roja.

Bo, ja fa uns dies que s'han acabat les vacances. Ara amb les piles carregades sols em queda esperar poder suportar les calors de l'estiu i, el més important, a tots eixos turistes pesats que ens visiten. Sí, ja sé que són el nostre "cultiu/industria" principal i que vivim d'ells, però és que hi ha voltes que es posen... Jo trobe que a alguns els paguen les vacances al seu poble, per així descansar un poc d'ells.

Tornant al motiu del missatge, la Llista Roja. Hi ha moltes llistes roges de fauna i flora amenaçada a nivell mundial, europeu, estatal i autonòmic. I clar, jo ho anava a ser menys. En la meua està per dret propi el Cotyledon orbiculata (Sud-àfrica).

No sé per quin motiu abans el tenia en varis llocs i ara sols em queda esta planta. Serà cosa de començar a a fer esqueixos o al final em quedaré sense. El primer serà este.

El corn.

Amb tant de lio sobre la vuvucel·la i ningú enrecordar-se'n del nostre corn (Charonia lampas o Triton nodiferus). Des de l'antiguitat la humanitat ha sentit necessitat de comunicar-se en la distància i a través d'ell era una bona forma de fer-ho. Fins fa poc, els nostres pares encara ho recorden, es comunicaven entre les casetes al toc del corn.

A més a més és totalment ecològic, no com eixa vuvucel·la tota de plàstic. Ara que també he de reconeixer que si a la gent li donara per tenir-ne un, no sé com quedaria el medi natural. De fet, hui en dia al Mediterrani no sé si quedaran molts exemplars com este.

Tocar-lo no és cosa fàcil, al igual que la vuvucel·la, hi ha que posar els llavis en una posició especial i... a bufar. Un es sent transportat a l'antiguitat, si més no a l'edat mitja, als temps del "foc a Ifach, moros en la costa".

Però al final, com passa amb molts coses d'abans que perden els seu sentit d'ús, la majoria han quedat com a decoració a una prestatgeria o taula. Fins i tot pot ser hi haja gent que pense que eixa punta trencada és un defecte i no el que és: el sentit del seu ser.Tota una llàstima!

Per això mateix, si en teniu algun a casa no vos priveu. Toqueu-lo de tant en tant!

Com que algú pot tenir dubtes, vos deixe amb uns vídeos. En el primer sona correctament.

En el segon, el que passa quan no es fa sonar bé, que a tots (inclòs el que toca) els agarra per riure.

Tanacetum parthenium. Botó de nacar.

El Botó de Nacar, o segons la majoria de Plata, és una planta d'eixes de tota la vida. De les que la gent sempre ha tingut plantades a la caseta. Ja que és forta, florix abundantment i les fulles desprenen un cert aroma en tocar-les (a mi realment no arriba a agradar-me). El seu nom en llatí, encara que primer vaig pensar en Achillea ptarmica, és Tanacetum parthenium (=Chrysanthemum parthenium). I el "botó" és en realitat la unió de moltes flors diminutes en una única flor, característica típica de la família de les Compostes. Adaptació evolutiva que busca augmentar les possibilitats de reproducció de la planta.

Va molt bé tant en maceta com en terra. En la primera cal anar en compte que no patisca sed. Que no li passe com a esta, mireu com pot quedar. Encara que amb un poc de cura ja pareix que va recuperant-se.

En terra al principi també caldrà vigilar-la. Però una volta establerta és molt resistent a la sequera. Inclús arriba a naturalitzar-se.

Però si voleu reproduir-les en maceta podeu guardar les flors i plantar les llavors en primavera. La de la maceta de dalt és d'una llavor que va germinar espontàniament este any. O siga, que en poc de temps tindreu un planta adulta.