Aprofite la publicació anterior per contar una batalleta. Resulta que, la setmana passada, la mateixa dona que em portà el Gladiolus tristis vingué a la feina. Primer em digué com estava de contenta, per què les plantes m'havien anat tan bé i que així la llavor no es perdria. Es bona dona però sempre em diu el mateix. Són coses de treballar cara al públic, la gent no s'enrecorda i sempre et conta les mateixes històries. Tornem a la batalleta. Després de tot açò, em comentà que tenia uns ..., ara no sé si va dir gajols, i que tampoc volia que es perderen. Quedà que a l'estiu me'n duria uns quants. Però com que no aclaríem quin tipus de flor era, digué que a l'endemà duria una flor.
I a l'endemà es presentà amb el que teniu davall, dins un got de precipitats de la farmàcia. Jo quasi asseguraria que és un Lilium candidum o Lliri de La Mare de Déu. L'any vinent, si complix la paraula, que la complirà, ja veurem que ix. De moment gaudírem de la bona olor que feia la flor. Encara que alguns dels meus companys, massa delicats o direm massa afinats, la trobaven un poc forta. Que tenim que fer, hi ha gent per a tot.
La qualitat de la foto ja sé que és fatal. Però que voleu, si el pobre mòbil prou que en fa.
Powered by Zoundry Raven
2 comentaris:
Ja li podries preguntar a la senyora si no li faria il.lusio enviar llavoretes a alemanya... La foto es una poesia....eixes flors tan boniques mab aquell got de precipitats ...:-) bonissim!!
Que tenim que fer, no hi havia res més a la ma. Les solucions improvisades sempre són les millors, o no? Almenys donen lloc a la poesia. :-)
Ja li preguntaré a la dona, però trobe que .... ens podem imaginar la contestació.
Publica un comentari a l'entrada