El Passet, la Bassa i el castell de Benirrama

Este cap de setmana en una suma d'esforços Fundem i la Unió Cultural d'Amics de la Vall de Gallinera organitzaren una ruta per esta última vall. Abans de començar-la férem una visita als terrenys que Fundem gestiona a l'ombria de Benirrama (Vall de Gallinera) gràcies al treball i les aportacions dels socis (jo sóc dels segons) amb el fi de tornar un tros de l'ombria al seu clímax vegetal. La veritat és que no he posat cap foto perquè el millor és que, si vos interessa saber el que allí està fent-se, ho veieu amb els vostres ulls. De com s'han lliurat els antics bancals de "malesa", s'està augmentant la biodiversitat, accelerant el procés de restauració de la natura i evitant que perquè un arbre evite la mort tinga que créixer entre roques com esta carrasca.

Si voleu un mapa de la ruta podeu clicar ací. En esta pàgina web també podeu comprar el llibre "La Vall de Gallinera, per camins de moriscos i mallorquins", un d'eixos que s'ho val tenir a casa. Ah, esta és la ruta tres.

Tornats al poble, enfilarem l'escalonat camí del Passet de Benirrama, segurament heretat dels temps dels moriscos. No els vaig comptar, però de segur que esta és una de les millors preparacions per fer la ruta de la Juvees a la Vall de Laguar (la catedral del senderisme, segons diuen).

A la nostra esquerre, vigilant-nos, el castell de Benirrama o de la Gallinera que en tornar hauriem de vorejar.

Aplegats al peu del cingle i abans de buscar el pas o coll que ens duria a dalt de la muntanya, un moment de relax per admirar els colors del paissatge. Els arbres grocs són fleixos (Fraxinus ornus) i, encara que menys abundants, els rojos que són cornicabres (Pistacia terebrinthus). Els verds són pins, clar.

Dalt el relleu que ens esperava canviava prou, més arrodonit i sense tanta dificultat. La ruïna del fons, amb un fleix creixent en el seu interior, és el corral d'En Gosp.

Sobrepassat este, seguirem per una pista forestal envoltats ací i allà per rodals de pins sobreviscuts de la plaga incendaria i aplegàrem a la Bassa de Benirrama, que està en terme de la Vall d'Ebo. Esta llacuna ocupa una depressió del terreny on les argiles impermeables eviten que l'aigua es filtre al subsol mantenint sempre una làmina d'aigua, cosa rara en estos llocs i més encara dalt d'una muntanya. Esta era molt estimada per l'estimat Joan Pellicer i per això allí hi ha una placa en memòria seua.

El cas és que allí es cria la menta i, encara que la buscarem, no en trobarem cap mata. Segons pareix el millor moment més a l'estiu, una bona excusa per tornar-hi. En compensació tota ella estava envoltada d'estos menuts Sols (Bellis sylvestris).

Dinats, reférem el camí, però a l'altura del corral d'abans ens desviarem cap a la dreta seguint la senda que seguix en la distància la vora cingle. Just en el punt, baix la vigilància del cim de l'Almiserà, on un altre coll ens permetia baixar sense problemes poguerem gaudir d'unes bones vistes.

Com les (dalt) del castell de Benirrama o de la Gallinera amb un horitzò dominat pel Golf de València allargant-se cap a Castellò. Si vos fixeu, per dalt d'una de les muntanyes es veu una punteta del castell de Forna. I (baix) també del rosari de pobles que conformen la Vall de Gallinera i, fins i tot, el pas que abans haviem superat.

Just a mitjan baixada una altra parada per observar la Marjal de Pego-Oliva i al fons, a continuació de la punta de la Segària, Mallorca. Ací hauríem de dir novament allò de: "Veus allò que no es veu? Allò és Mallorca i la Serra de Tramuntana."



Bo, i per què no una altra foto del castell?

Este gal·ler o roure valencià creixent a la vora del camí (Quercus faginea)ens mostra la potencialitat del lloc i que el somni de Fundem no és una utopia. És possible, sols cal voluntat i temps.

Per acabar amb les fotos esta on el que pareix un arbre creixent per damunt d'un mur, no és una altra cosa que una immensa heura (Hedera helix) cobrint una de les cases de l'abandonada alqueria de Benimarsoc.



Un bon dia d'excursió,de xarreta i de risses amb els amics. Ah, i em vaig portat el llibre firmat pels autors. Tot un detall. Fins a la pròxima.

BON NADAL A TOTS!

Nadaleta doble.

Fa ja dos anys que el meu amic Miquel de Mallorca em va enviar esta preciositat i no ha sigut fins este que ha florit, després de perdre l'enyorament de la terra natal.

La cosa és que este any ha complit amb tres ben perfumats ramells. Com ell ja m'havia assegurat estos N. tazetta dobles són més fragants que els senar, senzills en el parlar d'ací.

Estic content perquè ara ja tinc dos nadaletes primerenques, sense comptar el voluble "paper-white", allarguen la temporada de floració de les nadales.

Font de Paratella.

Per anar a la Font de Paratella, no vaig a descobrir Amèrica ara, sols cal seguir la carretera que va de Benissa a Sant Jaume o Benimarco i en passar sobre el túnel del trenet desviar-se cap a la dreta (ruta verda). Jo en canvi, havia de fer unes coses a dalt del Tros de Santa Anna, em vaig desviar pel camí del Quisi (ruta roja). Esta volta és més llarga, però també més tranquil·la i amb millors vistes que l'altra, segons el meu parer. Per enllaçar amb la ruta verda sols vaig haver de desviar-me a l'esquerre en aplegar a dalt del Tros dels Grumers i seguir recte fins la carretera de Sant Jaume. A la tornada vaig seguir la vella carretera de Benimarco, evitant així novament el trànsit.

El paisatge s'encarrega de recordar-nos que la tardor del nostre poble i de bona part de la de la Marina no ve donada pels grocs i ocres de roures, fleixos i aurons, sinó pels dels pàmpols dels ceps que omplin tot el la vista pot abastar.

Si mireu bé pels màrgens de terra trobareu una de les "perles" de la tardor-hivern, les violetes (Viola arborescens).

Després d'una bona baixada i pujada se'ns apareix la font baix l'ombra d'un bon xop (Populus nigra), la foto està presa d'un poc més avall. En realitat, per aplegar al canó d'on brolla l'aigua cal baixar uns escalons. Segons es diu esta font és molt cabalosa i de segur que per este motiu la partida ha estat habitada des de l'antiguitat. Al seu voltant han aparegut restes romanes, àrabs i és una de les poques partides del nostre terme que es menciona al llibre del Repartiment. Una nota, no sé si era perquè l'asil tenia alguna part en ací, però el ben cert és que quan encara estava en una de les cases "dels rics" del carrer Desemparats la dona encarregada de llavar la roba l'havia de dur a rentar ací. Imagineu-s'ho.

Un dels tants server (Sorbus domestica) que creixen a la vora del camí. Observeu la gradació de tonalitat de les fulles de dalt a baix. Bonic, no?

Ja de tornada, en plantar-me dalt del pont del trenet, em ve a la memòria el que es comenta a l'estudi sobre el Sinclinal de Benissa sobre este punt. A banda d'estar sobre la divisòria de les aigües que drenen al Barranc del Quisi o al Barranc de L'Horta, fixeu-se que un acaba a Calp i l'altre, a través del Gorgos, a Xàbia, sóm testimonis presencials de com un braç del primer, més jove i actiu, va capturant ("menjant-se") un braç del segon, més antic i que ha quedat estancat en una estructura geològica anterior a la formació del sinclinal. Per si faltava poc, en fer el túnel una bona part de les aigües que abans anaven al Nord ara ho fan al Sud. (l'última foto mira cap a l'altre costat)

No és que haguera rosada, com tots sabreu el blanc del camp ve donat pel ravanell (Diplotaxis euricoides).



En resum, una bona passejada.

Columna.

Curiosa la tija tornejada (perdoneu la foto un poc borrosa), no? Qui no ens diu que igual d'alguna com estes es va traure la idea de les columnes de la Llotja de València? Vos recorde que esta esta declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Si no l'heu visitada mai, no perdeu l'oportunitat de fer-ho la pròxima vegada que aneu a València.

Però esta tija no suporta cap sostre, sinó les oloroses flors de la nadaleta "Grand Primo". Ja comença la temporada!