Una Haworthia carnosa.

El gènere Haworthia és originari del Sud d'Àfrica i, per a mi, es dividix entre les que tenen fulles carnoses i les que no. No entre en determinacions perquè em perd. Ara és el moment en que florixen, sense pena ni glòria, quasi imperceptiblement. Per si a algú li sonen estes d'alguna altra suculenta, dir que per la seua pertinença a la família de les Liliàcies tenen un troc comú amb géneres Aloe i Gasteria, entre altres.

La pobra ha anat allargant la flor des de l'altre costat de la jardinera buscant el Sol. Els acompanyats són: Kalanchoe tormentosa, Crassula ovata cv. Gollum i Stapelia variegata.



Com comentava no és per la floració pel que són buscades, sinó per la quasi perfecta disposició geomètrica de les seues fulles.

Pels llavadors de Benissa.

Abans de continuar llegint, vos recomane poseu en marxa este vídeo per així tenir un so de fons adequat per a l'article de hui.

De sempre, la font i el llavador que m'ha resultat més pròxim ha sigut el de Santa Anna, per la berenà(da) anual i per qüestions familiars. Però també n'hi ha d'altres que es sumen a este patrimoni històric del nostre poble. Algun, he de reconéixer-ho amb vergonya, fins veure els vídeos del meu cosí (vos deixe els enllaços en el nom de cadascun d'ells), no el coneixia: Núsols. Tots ells, situats a una distància prudencial del poble, compliren segle rere segle la missió d'abastir d'aigua a persones i animals, de ser el lloc idoni on rentar les robes i, aprofitant les aigües sobrants, de regar uns camps abrasits de secà convertint-los en verdes hortes. Hui les solucions per a estes necessitats han canviat, quedant sols com a testimonis del nostre passat. Un testimoni, que en visitar-los, ens ompli d'un sentiment de melancolia en unir-se el so de l'aigua i la natura que els envolta. Per tots estos motius, vaig pensar que seria una bona idea fer una volta unint-los tots en una mateixa ruta i, a més, gaudir del nostre paisatge de tossals abancalats amb vistes al Penyal d'Ifac i a la mar. Espere que vos agrade.

Iniciem la marxa des de la creu de terme que custòdia l'entrada a Benissa pel Sud i seguim la vora de la carretera fins l'entrador del Camí de Núsols. Prompte, a la dreta ens trobem amb la font i llavador de Núsols. L'aspecte típic (conservat en les últimes restauracions) que tenen tots ells se'ls va donar a principis del segle passat en successives reformes.

Jo no havia estat mai ací i realment em va sorprendre. També ho va fer el descobrir uns oms a la vora del camí. Es veu que la grafiosi ataca els més grans, però estos abans de morir rebroten per baix terra escapant a una mort definitiva, esperem que per sempre.

Continuem la marxa seguint un camí que va girant lentament a l'esquerre. En un moment estem a la Font i Llavador d'Orxelles. Segons el nostre Cronista Oficial, els més vells sempre han sigut de l'opinió que totes estes surgències d'aigua provenen de vetes que s'originen al Pla de Canor, passen per baix del tossal de Benissa i acaben desaiguant a l'altre costat en múltiples fonts o corrent a una profunditat adequada per a la seua explotació mitjançant sénies o pous.

Segons pareix, el preferit de la meua iaia, encara que tenia pou a casa amb un aigua ben bona. Ho diu un que la tasta tots els dies.

De nou en camí, ara fins la pròxima parada ens queda un poc de volta. Primer una xicoteta pujada (res a veure amb el que està per vindre), un poc de planeig per carrers de les afores del poble i, en aplegar a l'entrada del Camí de Cartagènia, una gran baixada tenint en compte d'agafar la primera bifurcació a la dreta. Allà al davall topetarem amb la depuradora d'aigua, el llavador més modern del poble, amb poc d'encant, tot hi ha que dir-ho. "Llavador, com?", dirà algú. Sí, que no llava les aigües brutes del poble fins deixar-les transparents?

A partir d'ací ve el més dur, si hem iniciat la ruta sobre els 270 m, ara estem en uns 120 m. Això significa un desnivell mig aproximat del 15% per a la tornada, de poc més d'un kilòmetre. Sort que tenim la parada a la Font de Santa Anna , "Sentanna" en benisser, a la que haurem aplegat després de desviar-nos per un caminal de terra que passa pegat a una casa a la dreta del camí. Quina llàstima que el vandalisme no haja respectat el llavador!

Esta font no serà la més bonica de totes, però segur que és la més coneguda per tots.



L'ermita des de ella. No sé quantes fotos s'hauran fet des d'ací.

I el raconet que queda un poc més al fons, quasi salvatge, amb mini cascada i tot (després de la pluja). Aventurant teories, jo diria que totes estes roques, en córrer per baix del tap que domina el paisatge, són les que van canalitzant les aigües de més amunt.

Un poc descansats passem per davant de l'Ermita de Santa Anna, la construcció religiosa "en peu" més antiga del nostre poble, d'inicis del s. XVII. Quanta gent haurà passat per ací, quantes berenades i quants xiquets fent voltar la campana el dia vint-i-sis de Juliol.

Al final del camí i tocant el poble ens apareix el Llavador del Pou d'Avall. La canalització no està molt cuidada i menys l'entorn, en un sentit ampli. Pareix que des de fa temps li hagueren fet mal d'ull. Com a la Font de les Maruques, una fontanella intermitent a punt de ser destruïda del tot després de tornar a la llum en el periode urbanitzador furibund precedent. Podeu entreveure-la en un solar privat a l'altre costat del camí. Amb eixe panorama tornarà algun dia el rossinyol? De moment una vista de la Font de Sant Pere. Curiós què la font més propera tinga el nom del primer patró de la nostra església, no? I què el segon siga per a l'ermita també més propera?

El llavador del Pou d'Avall.



Un detall del fabulós picó que hi ha en un costat.

D'ací per aplegar a la nostra destinació final, la creu de la Plaça del Portal, haurem de fer un poc de volta. Fa pocs anys esta era menys accentuada i fa més no havia cap impediment. Clar, un podia anar pel camí que passava per baix del pont (hui emparedat baix la carretera general) seguint el curs del barranc, hui també aterrat, que per allí corria fins almenys l'actual Casa de Cultura. El dibuix és de mon "tio" Vicente Ibáñez.

Tornem al present. A mitjan costera passem per un dels poques restes de l'antiga muralla del poble i apleguem a la nostra destinació. Però abans fem una ullada a l'esquerre buscant el Pou de l'Església Vella o també podríem dir de "Dalt", ja que per este l'altre més pròxim al poble va acabar anomenant-se "d'Avall".

Ah, que no el veieu! Retrocedim de nou uns 70 anys enrere, ara sí? Mireu el costat dret del carro. La foto és del llibre "Benissa en el record, s. XX".

Tornem la vista a la creu del Portal i acabem esta caminata. Espere que vos haja agradat tant com a mi i que algú s'anime a recórrer-la per gaudir del nostre patrimoni. Fins un altra.

El pas per Benissa de Mossén Antoni M. Alcover

Novament de festes a Benissa i ja per segon any un nou article al llibre de festes. No és que haja pres costum, és que ha sigut fruit de moltes casualitats. La casualitat que el el meu amic Miquel em recomanara el llibre de Joan Carles Martí i Casanova "El rovellet d'ou d'Elx". La casualitat que en ell es parlara de l'associació El Tempir. La casualitat que en entrar en la seua pàgina a la xarxa es parlara de la pagina que el IEC dedicava a M. Antoni Alcover. I, finalment, la casualitat de que bona part de la informació, que trobareu més avall, estiguera allí. Bona lectura i bones festes a tots!

El pas per Benissa de Mossén Antoni M. Alcover 

Mossén Antoni Maria Alcover i Sureda (Santa Cirga, Manacor, 1862 - Palma, 1932) fou un eclesiàstic mallorquí polifacètic (escriptor, lingüista, folklorista i dissenyador d'esglésies). Però pel que és més recordat, és per la seua tasca en favor del coneixement de les variants dialectals de la nostra llengua. Treball que quallà en dos obres fonamentals: “La flexió verbal en els dialectes catalans” i, sobretot, el “Diccionari català-valencià-balear”. En totes dos seguint el principi que per fer el diccionari axí, es indispensable fer dues grans replegues: replegar tot el vocabulari vivent de totes les regions y comarques de la nostra llengua y tot el vocabulari de les generacion passades. El vocabulari vivent l'hem de recullir de les boques que'l parlen; el vocabulari de les generacions passades l'hem de recullir dels monument escrits qu'elles nos dexaren (Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, I, 135). És per això, que periòdicament, s'embarcava en “excursions filològiques” per tots estos territoris, per deixar constància d'esta llengua viva, ajudat també pels col·laboradors que anaren afegint-se-li i que li enviaven periòdicament noves dades.

Va ser en la segona “excursió filològica”, l'any 1902, quan passà per primera vegada pel nostre poble. Aplegà ací a les dotze de la nit, provinent de Benidorm, el 29 d'Abril. A l'endemà féu estudis sobre el llenguatge i discutí amb alguns sobre la “nostra llengua y regionalisme”. Segurament en este moment és quan es produiria l'anècdota que relataria anys més tard: Una de las coses que durant els dos mesos de recórrer el reyne de València me oprimien més el cor, era veure la falta absoluta d'amor la llengua pròpia que hi ha per allà. […] A Benissa, prediant a un redol de gent dins la plassa l'amor a la llengua y la necesitat d'estudiarla, me sortí un castellà dient: - Pues yo hablaré siempre la lengua de Cervantes. - Farà vostè molt bé, vaig jo dir, perque es la seua; per axo metex nosaltres hem de parlar la nostra (BDLC, II, 52-53). També sumà col·laboradors i corresponsals al seu projecte com Na Filomena Thous (professora d'instrucció pública), En Miquel Gandia (Prevere, Vicari), En Francesc Baydal (Pre. Beneficiat), En Jacinto Ribes (Pre. Vicari) i Rt. Fr. Juan Bta. Botet (franciscà).

A banda de la lingüística, en este viatge també anava prenent notes sobre les característiques principals de les esglésies dels pobles que anava visitant. Benissa no fou una excepció, deixant-nos estes notes fins ara inèdites (Quaderns VI-VII, 1902):

El convent: Iglesia, barroca, magre.

Retaules: barrochs. Un plateresch, bo: capelleta buida; atich: Cristo a la Creu, St. Joan y Maria abax. Capella comunió: crever, cupula; retaule pseudo ogival. Els baxos enretjolats de València, bons. Plassa devant jardinet amb Via Crucis. Frontera: de mitjans; paret llisa, les dues vessants. Portal amb columna a rebranca y entaulament y capelleta dalt de Mare de Deu. Campanar a costat, bax, quadrat. Dalt porteria: matecans. Convent es el punt més alt.

Iglesia barroca, 4 trasts y absit de 5 cares.
Les voltes d'aresta, archs torals de mig punt, 5 claus a cada dau y 9 a l'absit.
Retaules: barrochs, alguns ben jugats. Un del Nazareno plateresch, bo.

Iglesia
Retaules: el major entre plateresch y grechromá, dorat, policromat. Socle: orde corintich, moltes columnes; Atich, pilastres y columnes acceptable. Retaule de la Mare de Deu del Roser, barroch, ben jugat; policromat. El de la Puríssima: barroch; blanch y daurat. El del Nom de Jesús: plateresch desfressat de barroch. Bancal: Mig: circuncisió, a costat dret; Anunciació; Visitació; Naxament; A l'esquerra: Sant Joan escrivint; Sant Joaquim y Santa Anna abrassats; Adoració Reis.
Compartiment central: capelleta.
Nom de Jesús: dal pujada Maria a los cels. Dreta: Figures que no's poden distingir. Esquerra: Presentació a Temple, Fuita a Egipte.
Els altres barrochs: valen poch.
Capella comunió: cúpula; pedres de llum a qualque finestre.

Casulla vermella: Escapulari texit demunt tissú: devant Sant Jaume; Sant Juan Bta, y figura semblant a Pare Etern ab ma alta, ma dalt món y creu ab bandereta.

Bandera del Rosari. Té medalló al mig; dins garlanda Rosari, una Mare de Deu ab Jesús: texida, gastada amb part, bona bona. Derrera: Mare de Deu, Sant Pere, Sant Pau. Totes exes figures son d'una expressió molt energica, sobre tot les cares.

Devers les dotze de la nit, després d'un dia intens, prengué la diligència cap El Verger.

L'any 1918 es va produir la segona i última visita de Mossèn Antoni M. Alcover al nostre poble dins una nova “excursió filològica” pel Regne de València i la Catalunya Oriental. Procedent de Tàrbena, el 30 de Juny, aplegava a les dos a Benissa, deixant constància de la seua incomprensió, actual encara, pel traçat del tren: No comprenc perque an aqueixa regió d'Alacant feren les estacions de la via-fèrria tan enfora dels pobles. [...] i Benissa prop d'una hora. Així resulta molt molestós anar an aqueys pobles (BDLC, X, 176). Deixà les maletes a la fonda i es dirigí cap el Convent per trobar-se amb el franciscans, on no deixà mai de tenir col·laboradors, com el Rt. Fr. Jaume Sala, Fr. Eduard Faus i per damunt de tots Fr. Lluís Fullana “Pare Fullana”, qui pels seus treballs per la recuperació del valencià, mantingué sempre una relació molt estreta amb el nostre protagonista. Allí el reberen molt amigablement dos frares mallorquins, el P. Pere Antoni Fortesa (de sa Pobla) i el Germà Antoni Màs (de Maria), que li feren abandonar la fonda i li donaren una cel·la perquè descansara junt a ells. Ja instal·lat prengué contacte amb el P. Guardià i llavò el P. Berard Lòpez i Atanasi Jordà, nadiu de Beniarrés, devers Cocentaina, entusiastes de l' Obra del Diccionari i de la restauració del valencià (BDLC, X, 176). Després d'explicar-los el motiu de la seua visita estos li proporcionaren uns xiquets, del seminari segurament, per tal que fera els seus estudis sobre la conjugació verbal. Treball que li comportà tota la vesprada i bona part del matí del dia seguent. A la vesprada envestim la fonètica i morfologia i prenc de tot això un bell esplet de notes, i alsam la sessió a les cinc. De cansons si que n'han sabudes poques aquella gent menuda just tres o quatre. En canvi han sabudes nou o deu rondalles (BDLC, X, 177) Deixant de banda les qüestions més tècniques, que ja han sigut tractades en profunditat en els llibres “El parlar de Benissa” i “El parlar de la Marina Alta” de Vicent Beltran i Calvo, i lamentant que de moment no tinguem cap rastre d'aquelles rondalles, sí que trobe interessant deixar una mostra del vocabulari, frases fretes i cançons que va anotar en el seu quadern aquell dia (Quadern II, 1918):

Lèxic: baldovell/bandovell, pernet, astisores forroll, gatinyar-se, astorat, astorar, ascupiñar, un v[e]rs, home sobérk, fona, rebutjar, pedregar, ñas!, néw!, [ʒ]wia/euguia/augüia, malicsia, malicsiós/-sa, dillúns - dimáts - dimécres - di[ʒɔw]s/di[dʒɔw]s - div[e]ndres - disápte - diwmen[dʒ]e, aka, benisser, ambu[e]rt, sinkes, esclafir, granera, mossen, [ʒ]inér - febrér - mars - abril - maig - [dʒ]uny - [dʒ]ori[ɔ]l - agóst - setémbre - octubre - novémbre - desémbre, pallola de moro, allotjat, llibrell, vertut, caüla, porcell, devallar, bafor, amanir, jas, cap d'egelesiástich, badivol, sí (portava al sí).

Expressions: fer arca, fer missa, aw fea ap[ɔ´]stes, fet de postes, allà d'allà a Bèrnia (muntanyí), visc a defora (an el camp no dins la població), no l'ha conquistada.

Cançons:

1) ia plou gotetes an [ɔ]w / awia a la pica i awia al pow! / ia pl[ɔ]w i plourà / Farem un replà / Repica el murter / Farem una txica com un garrofer! (Canten això els xics quan plou!)

2) io teian un conill roig / i ma mare no hu sabia. / Io li pegava calbots / per vórer si txillaria.

3) Io tenia una pesseta / i ma mare me la va pendre. / Io li vaig dir: Adiós pesseta, / quant mos tornarem a vewrer (vorer)?

4) Tinc una fam que m'asmaye / io'm minxaria un wagò / a la gent que va de dins / i al gefe de l'estació.

També tingué temps per comentar amb els “entusiastes” frares els problemes que tenia amb lo de la Secció Filològica, reprovant indignats l'actitut de mos companys de Secció, ja que un llarg conflicte sobre l'enfoc de la normativa lingüística (si més o menys presència de les variant dialectals) li havia comportat l'expulsió de l'Institut d'Estudis Catalans. A més, els Pares Franciscans de Benissa se llamenten de lo poc que la gent de per aquí estimen llur llengua, i consideren que ès perdre el temps predicar en català i que ès una aberració ensenyarhi el catecisme i dirhi les oracions com el Parenostre, Ave-Maria i demés. Jo els he dit que ab això lo millor és que aquell que nèstiga convençut, que envesteca, predicant sempre en valencià i ensenyanthi les oracions, i dirleshi sempre. Això ès lo pràctic i així se comencen les restauracions (BDLC, X, 178).

El 2 de Juliol, el P. Berard , intentant que no s'enduguera una mala impressió, sense contar cap mentira, li assegurà que ell i el altres Pares d'aqueix convent aprofiten totes les avinenteses per introduir lo valencià en la predicació. Mossén Antoni Alcover reconegué, a l’igual que nosaltres després de 400 anys de presència a Benissa, que els frares franciscans sempre son estats eminentment popular i defensors del bé del poble (BDLC, X, 178). Després de totes estes paraules i d'acomiadar-se, a l'una i mitja, abandonava Benissa direcció Oliva. Ja no tornaria més este, com molts el consideren, “apòstol de la llengua” al nostre poble. Si més no en vida, perquè el seu llegat sí ho faria en el “Diccionari català-valencià-balear o Alcover-Costa-Moll”, que descansa a la nostra biblioteca esperant a ser consultat per recordar-nos l'immens treball que hi hagué en la seua elaboració i la xicoteta empremta que allí hi ha del nostre poble.

Bibliografia:

Antoni M. Alcover - Institut d'Estudis Catalans (alcover.iec.cat)

Antoni M. Alcover i Sureda - Viquipèdia (ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Maria_Alcover_i_Sureda)

Antirrhinum majus. Boquita de lobo.

Les "boquitas de lobo" (Antirrhinum majus) iniciaren el seu període de floració fa unes poques setmanes i ja estan resplendents. Generalment se'ls dona el nom de "Boca de dragon" o "Conillets", però ací a casa ens inclinem de sempre pel "lobo" castellà. En cara que hi tenim exemplars salvatges en el nostre entorn, els que triomfen són el híbrids de flors grans. N'hi ha de molts colors i mescles, sent tota una sorpresa el resultat de la floració d'una nova llavor, que oscil·larà entre el blanc, rosa i taronja. Per a mi són un clàssic.

Les llavors es planten, la primera volta, entre març i abril. Ja crescudes i si les condicions són idònies elles mateixa s'entrecreuaran i n'escamparan espontàniament pel jardí o terrassa, germinant quan ho creguen oportú. Algunes plantes es comporten com a anuals, però n'hi ha d'altres, que encara que mig "boves" a l'hivern, que rebroten en primavera. Com en el cas de les de les fotos. D'esta forma la seua floració s'avança prou. Jo vos recomane que les esporgueu un poc, quan comencen a moure, per llevar-los tot el que estiga sec o les rames envellides.

El nom castellà no és de bades i és que el pètal inferior és mòbil, donant la impressió de que realment allò és una boca. Els insectes, generalment abelles, per tal d'aplegar al nèctar han d'obrir-se pas entre els dos pètals tractant d'aplegar fins el fons de la flor, quasi desapareixent de la vista. D'esta manera la planta els obliga a recollir obligatòria i involuntàriament el seu pol·len que servira per pol·linitzar una altra flor. Un exemple el teniu a la foto de dalt, la tercera flor de l'esquerre començant per baix. Per si de cas algú no té la vista molt afinada, he preparat el muntatge de baix on es veu per passos. L'ordre seria esquerre-dalt, dreta-dalt, dreta-baix, esquerre-baix i tornar cap enrere. Sí perquè l'abella no pot donar la volta dins la flor, ha d'eixir a recules.