Albirant Eivissa.

De segur que molts de vosaltres, quan camineu per les muntanyes de la Marina Alta, vos haureu preguntat alguna volta, si es veu la mar, un : "Es vorà (veurà) Eivissa?" Amb resposta afirmativa des de llocs com el Montgó, la Serra Gran de Pedreguer-Lliber, l'Almiserà, l'ermita de Calp, ...

(Igual no veieu res en la foto presa des del Montgó, però si canvieu la perspectiva sí que veureu una cosa allargada sobre la línia de la mar. Coses de la càmera)

Però, per què en uns llocs sí i altres no? És una qüestió que sempre m'ha fascinat.
Anem a aclarir-ho. En base a aquest article de la Wiki, la fórmula a emprar per calcular l'altura a partir de la qual l'albirarem en l'horitzó és la que hi ha en el mapa de baix (on hB= la nostra altura i hL= l'altura del punt de l'horitzó). El resultat de la mateixa ens indicarà la distància mínima per a què des d'un punt donat puguem observar-ne un altre en l'horitzó.

Per a fer els càlculs he pres com a referència un punt al mig de la nostra comarca i el pic més alt de cadascuna de les Pitiüses.

Els resultats els teniu en la taula següent:

Així, per veure el punt més alt d'Eivissa tan sols hauriem de pujar a un punt més alt de 50 m, però si el que volem veure és el perfil de l´illa que mira cap a nosaltres l'altura hauria de ser d'uns 200 m. Punt a partir del qual veuriem tot el que en Eivissa està per dalt d'eixa mateixa altura.
I Formentera? El cim es podria divisar a partir dels 400 metres i tot alló per dalt dels 100 metres d'alçada per dalt dels 550 m a la nostra comarca.
Per tant a eixa altura podriem veure el perfir d'Eivissa complet i una muntanya separada a la dreta.

I Mallorca, es veu? En l'excursió de la Bassa de Benirrama, vaig escoltar que sí. És cert?
En teoria el cim més proper a nosaltres es podria observar a partir dels 850 metres i tot alló per dalt dels 800 metres a partir dels 1050 ací. Amb eixes altures trobe, si no m'enganye, que la seua observació sols podria donar-se des de Bèrnia (que em corregisca algú si m'enganye). Però, segons el meu punt de vista, trobe que seria difícil fer-ho, ja que des de la nostra perspectiva es troba darrere de l'illa d'Eivissa i la seua ombra s'uniria a la de la primera. Tal vegada comparant fotos d'una i de les dos des del cim més alt de la costa comarcal podriem saber quina és quina.

Baladre, Nerium oleander

El baladre és un d'eixos "must-have" o imprescindibles del jardí a la nostra terra mediterrània. Habitant natural de rambles i barrancs capta amb les profundes arrels la poca humitat del terreny i aguanta com cap les avingudes d'aigua rebrotant sense cap problema.

Per aquest motiu se li va donar el nom llatí de Nerium, del déu grec del mar Nereus, per l'afinitat per les zones costaneres i humides. L'oleander li ve per la semblança amb les fulles de l'olivera. Encara que ací s'acaben les semblances, ja que tot ell es verinós, havent-se gastat com a raticida i tot.

 

Al jardí també és molt agraït, florint tot l'estiu sense parar per alegrar-nos la vista. En trobareu de variats colors i mides, de nans que creixeran en una maceta sense problemes als originals que poden aplegar als 3-4 metres d'alçada.Les flors donen un fruit dur en forma de baina allargada, plena de llavors emplomades.

En el meu cas va aplegar com un regal dins una gerra. Clar, va passar el que havia de passar. Va traure l'arrel pel forat de desaigüe i... la va partir en dos (no patiu que la vaig apegar i ara fa el seu paper en un altre lloc). Per substituir-la li vaig posar unes tosques rodant les arrels. 

Podria deixar-lo al seu aire, però com que es faria massa gran el pode tos els anys deixant-li sols unes guies. Els experts diuen que el temps de fer-ho és a l'estiu. Jo ho faig en primavera, així quan aplega l'estiu està com si res. A més, de tant en tant li talle les rames que creixen des de la base, per obligar-lo a fer-ho des de dalt, donat-li un port més arbori i deixant més llum a les plantes que estan per baix d'ell.

Quan ho feu observareu que en el centre dels troncs de baix forma un triangle, mentre que a dalt hi ha un hexàgon.

També n'hi han que tenen les fulles variegades. La maceta venia mesclada com podeu comprovar.Boniques no? La llàstima és que creixen cara al carrer. Bo, el vianants s'ho troben.

Renovant les vores del jardí.

 Les vores del jardí de davant de casa ja fa uns anys que necessitaven una renovació i ha sigut entre l'estiu passat i aquest que els he donat un canvi. La cosa és que les pedres que feien de separació entre la gespa i les plantes que seguixen la barana que dona al carrer no tenien cap seguida. 

 Unes eren planes, altres un tros d'obra allargat i altres planes combinades amb pedres de marge. Calia donar-li una uniformitat.

Però d'on traure tanta pedra? La solució va vindre l'any passat quan vaig arreplegar unes quantes tosques d'un familiar que havia fet una excavació arqueològica a sa casa. Ara podria aprofitar les pedres de la part de darrere i posar allí les tosques.Bo, la veritat és que me'n vaig portar algunes d'un marge solsit meu de Benissa, que no en tenia prou. Són molts metres.

 La vora ara és més notòria.

 
Les de l'altre costat també anaren fora.

Quedant així

I davant de casa. La veritat que molt millor, almenys al meu parèixer. Tot es veu més igualat, ja que encara que cada pedra té la seua forma particular, el conjunt li dona una "rusticitat" que trobe que queda bé. Quina és la vostra opinió?

Jardins compartits.

Algú dirà: “hui no tenia molta cosa a dir”. Pot ser, però trobe que aquest és un aspecte dels nostres jardins que moltes voltes passem per alt.

Quan treballem en el nostre jardí, poques voltes pensem en què a més del goig que ens dona contemplar-lo, també l’oferim per al gaudi dels que ens envolten (tant si són xalets, adossats o terrasses) o passen pel seu costat (si és que està a la porta del carrer).

A pesar que en alguns càsos els alts murs o bardisses ens impedixen veure’ls en tota la seua amplitud, sempre s’escapa alguna cosa al món. I en molts casos un no arriba a saber quan acaba un i comença l’altre.

Per això cuidem-nos de tenir-los arreglats que sempre podem alegrar el dia a alguna persona anònima que tinga el gust d’observar-los.