Camí de la cantera de Bèrnia.

Un dels avantatges de viure a pobles com el nostre és que en un "pensat i fet" te'n vas amb els amics a la mar o a la muntanya. Este diumenge em va passar açò, que si plou que si no plou, acabe de dinar, mire per la finestra (esta ras) i "pensat i fet" a fer una volta per la muntanya amb els amics abans que es faça de nit. Si l'altre dia la "tournee" va ser pel costat Oest de Bèrnia, hui l'Est.

Pel camí de la cantera, quina ocurrència d'anar a traure pedra allí, podem observar com la cresta de la serra gira cap a baix, arrimades i també penjant podem vore els tons groguencs dels fleixos (Fraxinus ornus). Acompanyats dels sempre verds pins (Pinus halepensis), ginebres (Juniperus oxycedrus) i resta de matollar.

Arriba un moment en que el tall de la roca aplega a la vora del camí, millor dit és este últim qui el travessa. Es curiós observar com quasi tots els clavills estan ocupats per plantes, anomenades de forma general rupícoles. Em sap mal no poder determinar-les, però un aplega fins on aplega (trobe que la menuda és un Teucrium sp). Fa pensar la de coincidències que han de donar-se per a què una llavor trobe un clavill lliure a la roca abans de caure a terra, que este tinga un substracte suficient i que puga germinar i desenvolupar-se. Pareix quasi miraculós.

Una especialista en enfilar-se per qualsevol planta, arbre o, fins i tot, roca. Parle de l'Smilax aspera, nom llatí que no vos dirà res. En canvi el seu nom comú sí que vos sonarà, almenys als de la meua edat, dels dibuixos del Pitufos, la sarsapallerra o "zarzaparrilla", que menjaven amb molt de gust.

Continuem el camí i apleguem al punt on este gira cap a la dreta seguint el relleu de la muntanya. Es nota el canvi en la vegetació, ací no hi ha la humitat de l'altre costat, el matollar ho domina tot (també és veritat que la mà de l'home té alguna cosa a dir). Però més que la flora, el millor d'este punt és el magnífic paisatge, del Montgó a la serra d'Oltà d'una sola ullada. Què xicotet que es veu el món des d'ací dalt!

I un poc més avant es pot contemplar l'altre costat d'Olta i Toix, que menudet que pareix este últim ara i que gran quan vas per la carretera nacional, el que fa la perspectiva.

Tot el que és bo s'acaba i la passejada de hui també, ja està fent-se de nit i no es cosa d'encantar-se. Però abans una última vista del camí a l'Ombria de Bèrnia, a l'esquerre els runars que baixen d'una cresta imponent que s'allarga cap a l'Oest i a partir d'ell l'esbos del que en un futur (vaig comprovar amb gust que s'estan fent repoblacions) serà un bosc de mitja muntanya amb espècies de fulla caduca, entre elles uns quants roures valencians. Estos també canvien el color de la fulla, però de moment encara mantenen el verd. Serà cosa de tornar més endavant per comparar. Per si algú va per allí i té algun dubte a l'hora de diferenciar entre un coscoll, una carrasca i un roure de fulla menuda, ací un exemple pràctic.

De dreta a esquerre: el coscoll (Quercus coccifera), la carrasca (Q. ilex) i el roure de fulla menuda (Q. faginea). D'este últim dir que la fulla a la seua maduresa pot ser més gran i variar un poc. Del primer, ja vos pensareu que el seu color no és eixe, és què este és el to de les fulles ja herboritzades.