Fals Acis valentina. Acis ionica.

Fa uns anys vaig comprar per correspondència des de França uns exemplars del que jo pensava era Acis valentina (=Leucojum valentinum), un endemisme valencià protegit per la llei que sols es dona en certes localitats de Castelló i València (encara que trobe que A. Rigual el va veure també a la Serra Gelada abans del "boom" immobiliari). D'alguna manera el feia tornar a casa des de l'exili.

 Aquest any ha florit per primera vegada i a pesar que alça menys d'un pam és encantador. Un membre més dels xicotets tresors del jardí que cal anar buscant atentament.

Pensava, deia abans, i mal, perquè després de veure la flor em va entrar el dubte i, després de buscar un poc per la xarxa, em vaig dur una bona sorpresa. Resulta que tots el Acis que es venen com a valencians són en realitat A. ionica, una espècie originaria de la costa adriàtica de Grècia i Albània. Quin xasco!!

Segons sembla, no hi ha cap font fiable en el comerç internacional per a A. valentina.

La diferència fonamental la donen els tépals interiors. En A. ionica no tenen la punteta en forma de fletxa que tenen els exteriors i en A. valentina sí.

Què anem a fer! A banda de gaudir d'aquest, com sempre, faig la crida per si algú està en disposició de compartir algun exemplar del nostre o simples llavors. Deixeu un missatge ací.

Ala d'Àngel una altra vegada.

Després de canviar-la de maceta la begònia Ala d'Àngel s'ha posat enorme i ha florit com mai.

Arge rosae. Vespa del roser.

M'ha costat fer-me amb ella però al final ha caigut. Ací en la foto teniu a la culpable de que els rosers no puguen lluir les fulles sanes cap estiu, la vespa del roser (Arge rosae). Pillada descansant després d'haver fet una bona posta d'ous.

Els adults apareixen en primavera i després d'aparellar-se les femelles fan la primera posta en una llarga fila incisa en la tija del roser, sempre sobre ulls tendres o un poc més avall de la base de les flors, una mitja de vint ous. En eclosionar, les orugues es s'alimentaran de les fulles fins deixar la planta pelada. És en eixe moment, arribades a la mida adulta és quan es deixaran caure a terra per pupar i donar lloc a una nova generació. Tot i això si no baixen les temperatures, ja que en eixe moment es soterraran per hibernar fins la tornada de la primavera.

Iphiclides podalirius. Una altra palometa espectacular.

Estava jo aquest cap de setmana repassant les creïlleres per si hi havia alguna creïlla descoberta quan vaig veure que tenia visita. No no era cap veí, sinó aquesta preciosa palometa que es va parar sobre una fulla de taronger. En principi vaig pensar que era una Papilio machaon, però després de consultar el manual va resultar una parenta seua, l’Iphiclides podalirius.

Es tracta d’una espècie que es pot trobar des de la Península Ibèrica, seguint les dos bandes del Mediterrani, fins a la Xina. En la nostres terres podem veure-la des de les planes fins a les més altes muntanyes, entre els mesos de març i novembre. Les femelles posen els ous sobre les fulles de diferents rosàcies, com les fulles dels arbres del gènere Prunus (sobretot metlers i també bresquillers, bercoquers,…), pereres (Pyrus), pomeres (Malus) i Crathaegus (gargullers i sorolleres).