Les millors d'Instagram del 2020

 

Cyrtanthus montanus, Narcissus broussonetii, Cyca revoluta, Sedum spectabile, un racó de suculentes al pati, Cyrtanthus elatus pink, Pancratium maritimum

Kalanchoe beharensis. Orella d'elefant.

 Aquest any, finalment, el Kalanchoe beharensis o"Orella d'elefant" ha florit i no de forma discreta. Ha passat molt de temps des de què un veí me la regalara i que l'efecte de vàries gelades haja quedat oblidat.

Originària de Madagascar no te cap problema en les nostres terres, si podem evitar-li les baixes temperatures. La reproducció, que encara no he provat, es fa clavant la fulla en el substrat. D'allí eixiran menudes plàntules. Algunes varietats les produïxen directament sobre les fulles en la planta. No és el cas de la meua, desgraciadament.

El que em falta aclarir és si el brot que ha florit s'assecarà. Trobe que sí, si seguix l'exemple del seu parent el K. sexangularis. Però bé, em quedarà la de l'esquerre. (Les plantes que l'envolten són canyarets, per si teniu algun dubte)

Les fulles són decussades, observeu el creixement en creu, i estan cobertes completament per uns menuts pels que li donen un aspecte blanquinós. A açò, se li afegix la concavitat en el punt d'inserció del pecíol que fa que se li acumule molta pols, pel que haureu de passar-li un pinzell de tant en tant per tindre-la neta.

Sedum telephium, canvi de maceta.

A totes les plantes els ve bé un canvi de maceta, però a algunes més que a altres. Es dona el cas en el que per molt gran que la poseu la planta no creixerà més i damunt es veurà ridícula de tan menuda com pareixerà.

No és aquest el cas del Sedum telephium. Si fa uns anys tan sols feia dos miserables floretes, després de posar-lo en una bona maceta, en la que ja havia provat altres plantes sense pena ni glòria, ho ha fet espectacularment. Primer amb tons blanquinosos per passar del rosat al roig fosc, quasi rovellat al final diria jo.

I el que és més important, donant una nota de verdor tot l'estiu amb un mínim consum d'aigua. Recordeu, a més, que a l'hivern es troba en repòs.

No em direu que, mirant-lo pel costat que vulgueu, no sembla que esteu contemplant una mena de castell de focs d'artifici, amb boles de color roig succeint-se una darrere l'altra.

Sedum palmeri.

Quantes plantes (suculentes) diferents hi han a la foto? Preneu-se el vostre temps abans de continuar endavant.

Dubtes? Mireu des de l’altre costat.

1-2-3? La resposta correcta, com la majoria haureu encertat, és dos: el Sedum palmeri i un altre Sedum del que ho he aclarit l’espècie de moment, d’aquest sols es veuen les boletes blanques que formen les flors. El primer és el que domina tota la foto, encara que parega que són dos diferents. La veritat és que aquesta suculenta tendix molt a envellir-se i a decaure, a pesar que estiga plantada en un substrat correcte. Motiu pel qual es convenient replantar-la de tant en tant, per a que no tinga l’aspecte tan trist de la foto (la de la corona de la maceta). O simplement deixar-la caure sobre el terra, com en aquest cas on ella amb el poc de pols que va acumulant-se arrelarà vigorosament com si res. 

Originaria de Mèxic i cultivada per tot el món, té unes inflorescències molt paregudes a les del nostre raïmet de pastor, i és que no poden negar que pertanyen al mateix gènere. I a l’igual que aquest, les fulles, verdes quan estan a l’ombra, poden prendre un color rosat per les vores quan estan a ple sol.

Vos deixe amb aquesta maceta que vaig plantar de nou l’any passat, el que apunta per baix és un Sedum morganianum, que hauré de canviar de lloc prompte, sí o sí.

Polp. Aloe arborescens.

Molt abans del “boom” de l’Aloe vera, amb les seues quasi miraculoses propietats, aquest Aloe era el rei en les nostres terres. Estic parlant de l’A. arborescens o, popularment conegut, polp. “Arborescens” perquè en teoria pot aplegar fins als quatre metres d’altura, encara que jo mai n’he vist de més de dos metres, i “polp” perquè les fulles es giren cap a baix com les cames del conegut i saborós cefalòpode, com si estiguera girat del revés.

La veritat és que és una planta agraïda i poc problemàtica. Doneu-li un poc de lloc i en uns pocs anys els múltiples ulls li donaran un aspecte arredonit. Cadascun d’ell projectarà unes grosses arrels, de vegades des de prou alt, buscant una major autonomia. Pot ser per l’aspecte embolicat interior que resulta de la conjunció de troncs, fulles seques/verdes i arrels molta gent diu que són un niu de rates. Veges tu quina culpa té el polp del nostre abandonament! Pot ser per això també que en alguns jardins, quan ja és major, se li tallen tots els ulls inferiors deixant sols el terminal. Rar, però per a gusts…

Les flors fan aparició ara unides en una espiga. Després aniran separant-se i doblant-se cap a baix. En la seua pàtria natal, Sud-àfrica, són pardals i insectes especialitzats els que prenen el nèctar de les flors tubulars. Ací com els pardals solen tindre el pic més curt el que fan és trencar-les pel costat, com passava amb l’espasa de foc i les busqueretes.

Nous amics, augmenta la família

Sempre dóna gust trobar-se amb algun dels seguidors del bloc per ací al poble i comentar alguna cosa d'este, escoltar les recomanacions de pàgines o acceptar "donacions" d'esqueixos que augmenten la família, com els que em va fer Maria José.

 

També em dona quan el seguidor, Cesar, amablement t'obri les portes  de sa casa sota el Montgó i et mostrà la col·lecció de cactus que allí s'amaga. No vos penseu que estic parlant de vint o trenta exemplars, no. Com ell em digué: "sense fardar, igual n'hi han més de dos mil." Impresionant el veure'ls tots junts i el saber que quasi tots s'han criat, amb molt de carinyo, des de llavor. Tot un mestre del qual hi ha molt a aprendre.

Per arrodonir la visita, em regalà estos cactus (Ferocactus, Mirtilocactus, ...) i esqueixos varis de Sedum. La família augmenta novament. La pròxima vegada hauré de ser jo qui porte els regals.

Gràcies Maria Jose i Cesar.

Bona Pasqua a tots!!! 

Pachyphytum oviferum. Peladilles.

Al Pachyphytum oviferum li ve el nom del grec "pachys" (=gros) i "phyton" (=planta) i del llatí "ovum" (=ou) i "fero" (portar a sobre, dur), perquè al que li'l va posar les fulles li semblaren ous aplanats. Però trobe que a tots nosaltres ens recordaran més les peladilles, el que ara no sé si d'Alcoi o de Casinos (ací a la Marina les primeres sense dubte). Fora de bromes, esta té la pàtria en les muntanyes, a 1200 m., de l'estat mexicà de San Luis de Potosí.

Florix ara, amb inflorescències arquejades on les flors, que quasi passen inadvertides, van obrint-se en sentit descendent.

Però com deia al principi el més cridaner són les grosses fulles grisoses o gris-rosat, que a més estan recobertes per una espècie de pols blanquinosa, com una farina, que els dona un aspecte més atractiu, els protegix del Sol i evita la pèrdua d'humitat. Cal anar en compte quan es manipulen o reguen (sempre evitant que l'aigua els toque) per tal que esta no desaparega, ja que la planta perdria part de l'encant.

Es reprodueix "fàcilment" (si volen) amb les fulles que es desprenen de la les tiges. Les més menudes són per este mètode. La gran és de compra, el "fàcilment" no va funcionar tan "fàcilment".

Més del raïmet de pastor

Continuant amb els caspinells, segur que estos dies heu vist a la vora dels camins i màrgens grups d'estes floretes grogues. Són les del raïm de pastor ( Sedum sediforme ) que ara està en plena florida. Encara que segur que algú com jo també en té a casa, eixit tot sol d'una llavor perduda. Per tenir qualsevol suculenta de fora millor una de les nostres, no trobeu? A què paren bé a la maceta acompanyats del S. album?

Este groc brillant sols és propi de les zones que envolten la comarca de La Marina. En altres llocs és més apagat i, a més, no té les fulles aplanades i amples com el nostre. Motiu pel qual al d'ací se'l classifica dins la subespècie dianum.

Estos "normals" (subsp. sediforme), em tenen un poc desconcertat. Generalment cada espècie vegetals creix sobre el seu eix girant cap a dreta o esquerre, però mai en els dos sentits. Almenys això m'ensenyaren. Total que estos es contradiuen i van cadascun pel seu costat. Ja veurem com queda la cosa.

Per cert, estos exemplars últims no són de llavor, són d'uns esqueixos que em vaig dur del Cap de Santa Pola. Un lloc magnífic per admirar des de la llunyania l'illa de Tabarca i les platges verges que hi ha al seus peu. Vos el recomane.

Una de caspinells

Ja fa temps, en aquell escrit sobre el raïmet de pastor, quedava en l'aire el terme "caspinell". Nom que engloba en la nostra zona diferents especies del gènere Sedum, amb l'excepció del Sedum sediforme que rep també el primer nom popular comentat, i que normativament seria crespinell, derivat de cresp (arrissat). Per tot això i més, he pensat que seria una bona idea fer un repàs dels que es crien per ací. Anem!

El Sedum dasyphyllum podem trobar-lo creixent en clavills a les fronteres de les cases, en teulades i fins i tot espontani en macestes com esta. És el mes comú dins els pobles. Les seues fulles són d'un verd-grisós, carnoses i cobertes de pelets. En aplegar el moment de florir es cobreix, fins desaparèixer, de flors blanques amb estries en forma d'estrella. La foto no és molt bona, la majoria ja estaven tancades, i no sé si podreu distingir-ho tot bé.

Sedum album, pel color blanc de les flors blanques estrelades de cinc pètals, imagine. És més rar al poble, però prou comú a màrgens i camins no coberts per molta vegetació. Les seues tiges són més dures i les fulles cilíndriques allargades, com punxegudes. Este en particular té una tonalitat rogenca a la punta que el fa prou atractiu. Per això que me'l maig portar cap a casa.

Sedum acre, este és més difícil de trobar. Almenys per a mi, ja que sols l'he vist al cim de la Solana i al Castell de Calp. Les fulles grosses, el·líptiques i densament apretades a la tija. Les flors són d'un groc intens.

Fins ací el repàs als altres "caspinells" de la comarca. Trobe que no me n'he deixat cap, però si algú en coneix algun més o sap d'algun nom en particular, ja sap. Ah, se m'oblidava dir que tots florixen pel mateix temps, finals primavera/inici estiu.

Portulacaria afra. Garroferet

Mireu que fa anys, de tota la vida diria jo, que hi han garroferets (Portulacaria afra) a casa i mai els havia vist florir. No sé si tindrà relació amb el fet que este que està en maceta ha patit un poc de secor este hivern. No és que siga molt espectacular, però cal gaudir-la, ja que a l'igual que les conjuncions i eclipsis, a saber quan torna a passar.

El garroferet és originari del Sud d'Àfrica, d'ahí el "afra", i és membre de la família de les Portulacàcees, per això el "portulacaria". Recordeu que també pertanyen a esta família la nostra verdolaga (Portulaca oleracea) i les floretes del dia (Portulaca grandiflora) vingudes d'Amèrica. S'adapta molt bé al nostre clima i resistix molt bé les gelades i la sequera, cosa important. El seu creixement és molt lent, però segur, podent aplegar als (segons diuen) cinc metres. De moment este de la foto de baix ja va pels dos. És una llàstima que el roser ja tinga les flors un poc pansides, l'any vinent serà.

Segons pareix hi ha diferents varietats, però quasi tots cultivem esta, la més comuna. Jo en tinc un altra de fulles variegades (tacades de blanc) que vaig obtenir a partir d'un esqueix. De moment no vos la pose. Esperaré a que estiga un poc més lluïdora.

Una Haworthia carnosa.

El gènere Haworthia és originari del Sud d'Àfrica i, per a mi, es dividix entre les que tenen fulles carnoses i les que no. No entre en determinacions perquè em perd. Ara és el moment en que florixen, sense pena ni glòria, quasi imperceptiblement. Per si a algú li sonen estes d'alguna altra suculenta, dir que per la seua pertinença a la família de les Liliàcies tenen un troc comú amb géneres Aloe i Gasteria, entre altres.

La pobra ha anat allargant la flor des de l'altre costat de la jardinera buscant el Sol. Els acompanyats són: Kalanchoe tormentosa, Crassula ovata cv. Gollum i Stapelia variegata.



Com comentava no és per la floració pel que són buscades, sinó per la quasi perfecta disposició geomètrica de les seues fulles.

Cotyledon macrantha.

El Cotyledon més conegut a les nostres terres segur que és el C. macrantha i darrere el C. orbiculata , que ja veiérem fa temps. Per sí mateix, sense flor, ja és una planta atractiva amb eixes fulles ben verdes i carnoses. I més escara quan es fan majors i, posats en un lloc on pugen penjar, cauen buscant el terra. Desgraciadament la foto que tocaria ara per descriure açò en este moment és impossible, ja que l'agret s'ha apoderat del lloc i fins la primavera no podrà fer-se. De moment gaudim de les flors acampanades d'esta altra. Bé, no?

I ara amb més companys, estos com podeu comprovar són tots jóvens. Amb el temps, del pam i mig actual, passant per dalt de la celosia. Com no, l'omnipresent agret no podia faltar en la foto.

Esta suculenta Sud-africana en principi pareix fàcil de cultivar. Però té el seu punt, unes voltes va, altres no. Em desespera de veres. No patix molt amb les gelades, però sí quan fa pedra, quedant-li totes les fulles marcades. Amb tot això, si vol, en uns anys es ramificarà i arribarà a una mida considerable. Arribats ací, el més normal és que vegeu que les fulles perden color senyal que la base està secant-se, moment per arrancar-la, tallar les puntes viables i fer nous esqueixos. Acabe amb una vista diferent del que és normal de les flors, des de baix.

Stapelia variegata.

El més destacat d'esta setmana passada, després d'unes vacances "off-line", ha sigut trobar-me la Stapelia variegata en flor. Cosa que, es cert, sempre passa per estes dates, però mai certament d'any en any. Per això he anat plantant brots ací i allà per augmentar els individus i al mateix temps les probabilitats. Esta volta pareixia que anava a obrir tres flors una darrere l'altra, cosa que ara dubte, ja que uns pocs dies després em vaig trobar que una oruga s'havia menjat mitja tija. No sé com quedarà la cosa.

La flor en relació a la mida de la planta és enorme i destaca per la seua combinació del color i formes.



No pareix tenir perfum a l'olfacte humà, almenys el meu, en canvi, al de les mosques sí, ja que sempre en tenia alguna per allí.

Euphorbia flanaganii. Second Round.

Esta Euphorbia "Cap de Medusa" és tota una sorpresa. Si fa dos mesos floria l'ull central, vegeu l'entrada ací, ara (en un "second round") és el torn dels braços laterals. Si en aquell moment ja em va agradar, ara ja ha passat a convertir-se en una de les meues preferides. Realment vaig de sorpresa en sorpresa. Quina sort d'haver-la trobada!

L'única tasca pendent ara és intentar reproduir-la a partir del bracets laterals, açò hi ha que fer-ho créixer!

Nota mitològica: això de Medusa li ve, no per l'ésser marí, sinó per la mitologia grega. Esta va ser una de les tres Gorgones, que tenia en lloc de cabells serps (càstig de la deessa Atenea per haver profanat el seu temple), amb el poder de convertir en pedra a tot aquell que la mirara. Va ser morta, amb l'ajuda d'un escut que li servia d'espill, per Perseu. Segur que ho recordareu d'alguna pel·lícula. Esta per sort no torna en pedra a ningú.

Graptopetalum bellum.

El Graptopetalum bellum no és que siga molt ràpid florint. Si a l'Abril és quan pareixia que volia començar a fer-ho, no ha sigut fins a estes últimes setmanes que s'ha decidit. No de colp, sinó lentament una darrere l'altra.

Va ser descobert el 1972 en regions muntanyoses a l'oest de Mèxic (Xihuahua i Sonora), cap els 1600 m en tallats de la roca amb una exposició solar moderada.

Com ja es veu es tracta d'una suculenta amb rosetes aplanades d'uns 10 cm de diàmetre, formades per fulles de color gris o bronze. Les flors, que són les més grans i colorades de a família Crassulaceae amb els seus 2,5 cm. de diàmetre, apareixen entre Maig i Juliol al sobre d'una inflorescència d'uns 10 cm. Cada flor té cinc pètals que li donen forma d'estrela, d'un color entre el rosa fosc i el roig, els estams són rosa amb anteres blanques.

Pel que fa al seu cultiu, com ja s'ha comentat abans necessita més ombra que la resta la seua família i un sol lleuger i porós amb un bon drenatge. La fertilització sols es farà a l'època de creixement. Per florir en primavera necessita d'almenys un més a l'hivern per baix dels 15 ºC. Cal anar amb compte, perquè per baix dels 5 ºC pot gelar-se. A més cal disminuir molt el rec en baixar les temperatures, o podem perdre la planta. Es pot reproduir a partir de fulles, rosetes i llavors. (Tota esta descripció està treta de la Wiki anglesa i francesa)

Aloe brevifolia

Torne de nou a parlar dels campions del jardí, hui es tracta d'un "mini-polp". L' Aloe breviflolia és menudet, d'anar per casa, no com els seus altres companys de gènere, o almenys dels que tinc a casa. Per això, m'imagine, el cognom "brevifolia", fulla curta?

Ara què a l'hora de fer flor és tot un campió. En proporció trobe que és el que les puja més amunt, i encara que no són molt espectaculars, donen un punt de color.

Seqüeles de Xest

Com la majoria no sabreu, este cap de setmana es va celebrar a Xest (Cheste) el VI Congrés Internacional de Cactus i Suculentes, organitzat per Acys. Sis anys i jo sense haver anat encara?! Este any tocava anar i tocava tocar la butxaca. Sí perquè a la carpa on es congregaven tots els expositors era perillosa. No ja per les punxes de les plantes, si no per que la majoria dels que allí estàvem, ens haguérem endut la meitat del que s'exposava. Ja ho diuen: "A la fira no vages si no tens diners, veuràs moltes coses i no compraràs res". Total que anava buscant una suculenta en particular (la 5) i vaig tornar amb tot açò.

1. Weingarthia (=Rebutia)


2. Notocactus (=Parodia)


3. Crassula ovata varietata (=argentata)


4. Euphorbia obesa/symetrica


5. Graptopetalum bellum, a punt de florir. Diuen que és espectacular, com a mostra el nom.


6. Epithelantha micromeris, curiós cactusset


7. Mammillaria vetula ssp. gracilis var. "Arizona snowcap", feien boniques eixes punxetes blanques i va caure.


8. Echinocactus grusonii var. alba, el complement blanc de la groga normal.

Perdó, que els dos primers quasi no es veuen a la foto. Fan un bon conjunt, segons ens digueren es passaran tot l'estiu florint. Ja vos diré!



Fins ací les seqüeles de Xest, ara sols em queda veure on col·locar-les, que el lloc ja va faltant.

Euphorbia flanaganii. Si no m'enganye.

Fa unes setmanes comentava que havia arreplegat un curiós exemplar a la tómbola de Manos Unidas. Ara, que està en flor, trobe que és el moment de posar-la ací, l'Euphorbia flanaganii (si no m'enganye). La veritat és que fan un bon efecte eixes floretes d'uns 3 mm formant una corona al voltant del seu cap. Les rames laterals també ajuden adoptant un color rogenc quan s'exposen al Sol, color que no tenien quan va aplegar a casa (eren verdoses del tot).

Esta "lletrera", és originaria de la provincia del Cap a Sud-Àfrica. I com es pot obsevar està molt ben adaptada a la sequera: poques fulles i tiges engrossades.

En esta vista lateral podeu veure millor les rames que han anat sorgint radialment a partir del tronc principal. Supose que possiblement es reproduirà vegetativament a partir d'estes en caure a terra o, possiblement, quan encara estan subjectes a ella.

Aloe maculata.

Este any l'Aloe maculata s'ha salvat, almenys en part, de les gelades. Si bé totes les inflorescències del gènere Àloe són prou paregudes la d'esta espècie està entre les més impactants, almenys entre els que tinc i amb permís del "polp" (Aloe arborescens). A més, les fulles tacades de blanc sempre afegixen un toc a la mini-rocalla on estan. I el que és més important, no té manteniment, és totalment sostenible. Perdó, què he dit? Sí que és veritat que no cal regar-lo, abonar-lo i que no patix cap pesta. Ara bé, el que sí que hi ha que fer és controlar el seu creixement "lateral", ja que té la bona costum de traure ulls al seu voltant. Sense agobiar-se, cada dos o tres mesos serà suficient, sobretot a l'estiu. També podeu fer una altra cosa, donar-li un lloc amb prou espai i punt. Seria el millor, no? Però com tots sabem, una cosa és el que volem i un altra el que pot ser.

Els acompanyants del nostre protagonista són: l'omnipresent agret, la Crassula perforata (dreta), l' Haemanthus coccineus o la planta de les flors de "les borles roges de les sabates del papa", segons em comentava una seguidora del bloc fa un temps, (les fulles de dalt de l'anterior) i l'esquelet de la Bignomia rosa esperant el bon temps per brotar.

Sedum telephium. En flor.

D'esta suculenta, hem vist primer els borrons hivernals que les seues flors. Però d'este any no passa. La cosa és que el seu període de floració sols dura unes setmanes i cal no entretenir-se. El resultat normal d'eixos borrons, al final de l'estiu-inici de la tardor, és esta

Si moltes voltes un no sap o recorda com aparegueren a casa algunes coses, en este cas no és així. Esta ens la va donar la nostra veïna Angelita, és la seua planta. Una vista més de prop de l'umbrel·la

Un punt de color en esta època de l'any prou sosa. Però el que de veritat li dona color és este altre



que conforme passa el temps va enfosquint-se



Si és l'"Autumn Joy" o no serà cosa d'un altre l'aclarir-ho. La veritat és que és una joia.

Ara l'aspècte tècnic, el Sedum telephium és una suculenta d'ampla distribució a l'Europa de més al Nord i Àsia (això no ho tinc clar). Segurament que per este motiu tinga eixe particular hàbit de creixement. Em referisc a que a l'hivern estiga en repòs (per protegir-se del fred) i a l'estiu en creixement actiu (per aprofitar el bon temps). Per açò últim heu de regar-les de tant en tant en esta època de l'any, no feu com amb les altres suculentes que hem vist fins ara. Van bé en maceta i en terra (ací la de l'ultima foto pot aplegar a mides respectables, uns 60 cm). Poden reproduir-se per divisió de la mata a l'hivern (observareu que té unes arrels engrossides que li servixen de reservori), a partir de les tiges (quan està en actiu) i també per llavors.