Nothoscordum gracile. Una altra pesta.

Boniques, no? Serà l'únic que tindrà de favorable este tipus d'all provinent de Sud-Amèrica, d'amples fulles allargades i de flors blanques tacades de verd a la base, i moltes vegades, marcades amb una línia de rogenca a marronosa.

La veritat és que el Nothoscordum gracile (=N. indorum, N. fragans, N. borbonicum) és una veritable pesta per a qualsevol jardí. Una mala herba amb la que, per desgracia, cal aprendre a viure. Sí, perquè encara que un intente no deixar que cap llavor aplegue a madurar, sempre quedaran les múltiples cebetes que creixen apegades a la mare. Estes últimes fan que moltes voltes el intentar arrancar-les sols empitjore el problema. Paciència, amb mantenir-les a ratlla ja tindreu prou.

Es temps d'evos

Si passeu per algun camí o si esteu en el bancal i mireu per les vores segurament vos trobareu amb els evos. Esta paraula engloba dins, el nostre entorn, una variada nòmina de plantes lleguminoses que s'han gastat des de temps immemorial com a farratge. No busqueu eixa paraula en el diccionari, no el trobareu. El "correcte" és edro (ací a València) o erb (a Catalunya), en castellà "yero" o "yevro", tots ells derivats del llatí ĕrvu.

Encara que les flors són paregudes, és la part característica de la família junt a les faves, pertanyen a gèneres diferents: Lathyrus (dalt) i Vicia (davall). El primer es reconeix per les seues fulles lineals i agudes, semblants a les de les gramínies, mentre que el segon les té dividides en folíols.

Però estes que ens veiem ací i allà són silvestres. Ho hauran sigut sempre? Segurament si i no. M'explique, en la meua modesta opinió, algunes ho foren i després s'aprofitaren al llarg dels segles per a fer farratge estenent el seu cultiu més enllà del la seua zona de distribució natural. Amb el pas del temps algunes d'elles escaparen dels cultius i, acabats estos pels canvis de cicle econòmic, quedaren com a mostra d'un temps passat.

Estos últims, de flors tan menudes que la càmera no les pot captar, em creixen pel mig de la gespa. Podria arrancar-los fàcilment i en canvi procure tallar-los a la mateixa altura que la gespa fins que s'assequen. Motiu? Els nòduls que tenen a les arrels, on per acció d'unes bactèries simbiòtiques, van acumulant nitrogen. En assecar-se estes quedarà a disposició de les altres plantes que allí cresquen, en este cas la gespa. Podeu veure com a exemple un altre membre de la família en este missatge del bloc Jardineria Natural.

Preludi de la primavera.

Les últimes nadaletes (Narcissus tazetta) encara ens alegren amb els seus colors. Però elles saben i nosaltres també que el seu temps està a punt d'acabar-se.

Senzillament perquè el bon temps va fent les seues primeres aparicions. Encara quedaran dies frescs, però ja no com els de Gener, espere! I per això que, en este preludi de la primavera, trobem als més atrevits i valents, sense por al que puga venir.

Este gajol (Iris sp.) feia ja uns anys que no donava senyals de vida, s'havia fet un poc gandul, sort que este any s'ha espavilat. És igual que els que la meua iaia tenia a la caseta de Benimarraig. No han pegat voltes des d'allí a ací.

Per cert, per si hi ha algú que seguix al detall el bloc, pot ser diga, però este no el va traure l'any passat? No, este és més baixet, uns dos pams d'alt, mentre que l'altre en fa tres o més. I si vos fixeu, les flors, que pareixen iguals a primera vista, mirades en detall són prou diferents.



I no podia acabar sense recordar un fixe d'estos dies, l'agret (Oxalis pes-caprae). Esta, no sé si ho recordareu es tracta de la varietat "Flore pleno" de flors dobles. Si no fora perquè és una pesta donaria gust plantar-se-lo en maceta.

Portulaca grandiflora. Floretes del dia

Les floretes del dia (Portulaca grandiflora, Brasil) són plantetes de temporada que no poden faltar a l'estiu a cap casa. A partir d'unes llavoretes menudetes en dos dies teniu una maceta com esta que vos alegrara la casa amb les seues floretes de diferents colors. En realitat cada planta fa un color, el que passa és que en plantar-ne moltes juntes al final es confonen i pareixen tota la mateixa. El "de dia" ve perquè sols s'obrin de dia, si està un poc nuvolat també els costarà. I això sí, volen molta aigua, o no es posaran tan boniques com esta.

Però no sé perquè ja fa uns anys que esta no es veu molt a les tendes, sinó que tenen esta altra, la P. umbraticola (EE.UU.). Que encara que pareguda (té les fulles més amples), per a mi no li aplega a la sola de la sabata.

I algú dirà: esta última em recorda a alguna cosa. Efectivament, les dos espècies anteriors són germanes de la nostra verdolaga (Portulaca oleracea) que ara a l'estiu també prova d'envair tots aquells llocs on l'aigua corre en abundància. La llàstima és que les seues flors quasi no es vegen.

Abandonament

Esta foto és de fa una setmana, d'abans de fer la primera tallada de la gespa de la temporada. Sí, sé que generalment un deuria fer-li un repasset de volta en quant. Però, és que a l'hivern no m'apetix i com que tampoc creix molt preferisc deixar-la al seu aire.

No em digueu, sí ja sé que fa cara d'abandonament, que no està ben colorit, amb totes les freesies (al davant, a la maceta i baix la yucca) i les flors de l'agret (tota la resta) normal i el "Flore Pleno" (a l'esquerre). Em feia llàstima tallar-lo, però... era l'hora.

Euphorbia ingens. Una de lletreres.

Ai, espereu a veure si aplegue...

He hagut d'allargar un poc els braços per fer la foto. Les flors, que ja haureu vist que no són gran cosa, estan a dos metres d'altura. I encara estan baixetes, ja que la planta pot aplegar als 10 metres.

I aprofitant que esta any es complix el 150 aniversari de la publicació de L'Origen de les Espècies de Charles Darwin, un comentari aplicat sobre l'evolució divergent dins d'un mateix gènere. En este cas Euphorbia. De distribució mundial, a partir d'un avantpassat comú han evolucionat segons les condicions de l'ambient que les envoltava. La de dalt hagué d'adaptar-se a les condicions de sequera de l'Àfrica tropical desenvolupant cossos carnosos. Esta d'ací baix, que prova ara mateix baix dels tarongers (una altra mala herba), és de creixement hivernal i per tant no patix els rigors de l'estiu. Per això pot permetre's una constitució més fràgil.

I no hem d'oblidar la Flor de Pasqua (E. pulcherrima), que en créixer en zones de l'Amèrica Central, ha aplegat a esdevenir un arbre. Encara que en estes festes la tinguem més com una planta d'interior. Podeu veure'n unes en este missatge del bloc de Belen. A més podeu admirar el gust que té per decorar sa casa per Nadal.

Ara bé, independentment de la seua forma externa, totes segreguen un làtex quan es trenca una rama o es fa un tall en la superfície. Per això, nosaltres les anomenem "lletreres".

Oxalis pes-caprae. Agret

L'Oxalis pes-caprae (sin. O. cernua) és una dicotiledònia que pertany a la família de les Oxalidacees, formada per més de 800 membres arreu del món. Esta espècie en concret és originaria de Sud-Àfrica. El "pes-caprae" té el seu origen en la semblança entre el folíol i la petjada d'una cabra.

L'O. pes-caprae fa la seua aparició en Setembre/Octubre a les nostres terres i florix a partir de Febrer fins Abril. Les flors tenen una alta sensibilitat a la llum solar. A partir de mig matí s'obrin i així estaran fins que el Sol comence a decaure a mitja vesprada o que el cel es nuvole, moment en què es tancaran enrotllant-se (mireu la primera foto). A més a més, tot el temps que estiguen obertes seguiran el transcurs del Sol. Els folíols per la nit adopten també una posició de descans. Restaran caiguts i pegats al pecíol. Per això el "cernua" del segon nom. La reproducció és quasi únicament asexual a través de bulbets que es formen en les arrels. La reproducció sexual, per motius d'incompatibilitat genètica entre individus, és molt rara. Esta planta és rica en àcid oxàlic. Este és el que li dona el típic gust agre en xuclar-la. Compte perquè és tòxic en quantitats elevades.

Fins ací la introducció botànica, ara unes visions diferents sobre l'agret i la seua relació amb l'esser humà (jo mateix les he patit/gaudit totes):

a) utilitat en cultius. Per la seua capacitat per formar una catifa que cobreix tot el sol, s'utilitza o bé s'incentiva en molts cultius. Disminuïx la proliferació de l'herba a l'hivern i aguanta la humitat del terreny, per disminuir l'evaporació. Ha estat i és molt apreciada en el cultiu de la taronja (abans de l'era de l'herbicida) i també en els palmerars.

b) com a invasora. Se n'aprofita de l'activitat antròpica sobre el medi per estendre's. Açò a fet retrocedir moltes plantes autòctones pròpies de zones de cultiu. En l'actualitat es pot trobar, catalogada con a invasora, en totes les zones de clima mediterrani del mon. Fins i tot en la seua pròpia terra d'origen té este estatus. A l'Europa va ser introduïda a finals del segle XIX.

c) com a ornamental. A qui no li agrada contemplar un camp entapissat de groc al migdia. També cal parlar de la varietat doble "Flore pleno" (segona foto). No tan comuna, però més atractiva encara que la normal.

Powered by Zoundry Raven