De volta pels barrans de la Cuta i el Cau

Aquest dilluns de Pasqua, en companyia d'uns bons amics celebrarem el dia fent una ruta circular unint els barrancs del la Cuta i del Cau del terme de Llíber. Tot per darrere de la Solana de Benissa o la Muntanya Llarga, com li diuen els de l'altre costat.
Nota: En quant a a la cartografia de la ruta he optat per la del llibre Fent Camí. Però no vull deixar de dir que segons la cartografia oficial, el que ací anomenarem Barranc del Cau seria el Barranc de les Carretes o Cadiretes i el Barranc de la Cuta seria el del Cau.

 Amb Quico com a bon guia iniciarem la pujada, li calcule un desnivell de 250 m, pel barranc de la Cuta. Em sorpren que encara queden boscos de pins i, sobretot, les senyals d'una major humitat de l'ambient. Anem per una espècie d'obaga tancada per parets verticals, plena de líquens, fleixos (Fraxinus ornus),...

La senda que en un principi corre lliure, després seguix sobre la instal·lació d'una conducció d'aigua (del Cau a Lliber?). Per aquest motiu ens trobarem amb moltes casilles en aquesta part de la ruta, que no són res més que basses de decantació.

Aplega un moment que la vista del pla es perd.

A la vora d'una d'aquestes casetes una sorprenent arbocer lluitant per el Sol en una paret vertical.

 Passat aquest el barranc gira a l'esquerra.

Al final apareixen els primers bancals de màrgens ciclopis que aprofiten la fèrtil terra del Cau. Abans hem pogut observar un innumerable seguit de bancals en ambdues parets del barranc.

En el Pou del Cau aplegà el moment de l'esmorzar, i res millor que sent Pasqua, fer-ho amb la mona i la llonganissa de Pasqua. S'agraeixen els bancs que l'Ajuntament de Lliber ha instal·lat allí, però desagrada l'estat d'abandonament del pou. És un punt amagat del terme, però per això tampoc cal tenir-lo així.

L'estat vegetal de la sella que formen els tossals del Castellet i de Navarro no té res a veure amb el que s'observa des d'el llevant de la muntanya.

La tornada és més descansada, ja que amb alguna excepció a l'inici, sempre serà cap avall. El paisatge esta dominat per una garriga de coscolls i argelagues, principalment. Tan alta que de vegades quasi aplega al tapar la vista de l'entorn. Estem en un barranc més obert i assolellat. Així i tot trobarem una font, la de Flores.

El pla ja apareix al fons. La fi de l'excursió cada volta està més a prop.

Portixol de Bèrnia i tornada pel fort.

La volta que vaig fer la setmana passada no és casual, té a veure amb una novel·la que fa uns quants anys que vaig perfilant i que ja veurem si algun dia arribe a autopublicar. La cosa és que en un dels capítols l'acció passa per aquest punt de Bèrnia, el Portixol, i volia veure si calia retocar alguna cosa.

Hui no pose mapa perquè trobe que a Bèrnia és difícil no trobar la senda. La ruta comença en la revolta que hi ha abans de la Font de Bèrnia o de Cabanes. Primer puja prou recta i després la zigzaguejant fins que aplega a la zona de runar i, igual és que sóc jo el despistat, i sembla perdre's.

Al final vaig pujar fent esses i mentre em vaig trobar aquesta roca curiosa a la dreta.

 Quasi a dalt de tot, amb una bona pendent al darrere, ja es veu clarament com s'obri la muntanya.

 Què menuda que es veu Benissa des d'allí dalt!

 I, encara que a la foto no és veu ben clar (per la resolució del mòbil i per la boira que hi havia), sí que es veu Mallorca. amb la Serra de Tramuntana reflexant els rajos de Sol i, com no, Eivissa. Quasi m'agarra una cosa quan ho vaig veure. Estem a 900 metres sobre el nivell de la mar.

De l'altre costat la vista no és menys impressionant.

Des d'allí podem pujar/baixar del cim, però això queda per a un altre dia. Era temps de tornar, una última mirada enrere. La vegetació, a pesar de la solanera, és més abundant en este costat que en l'altre.

Després d'una molt millor senda en zig-zag, el meu amic Víctor ja m'havia avisat, de camí cap a la dreta. Hi ha un moment que sembla que anem per un carrer on recentment hagen tirat grava, anem per un runar. Una carrasca amb la formes perfectes.

I finalment, després d'haver hagut de pujar per unes roques com les cabres, el Fort de Bèrnia. No pose res d'ell perquè trobe que és de tots de sobra coneguda la seua història.

Si la pujada i baixada del Portixol feien respecte, la barrancada que hi ha en girar Bèrnia no és menys, una mala passa i.... Al fons Tàrbena.

 I fins ací un dia de senderisme. Que ja feia temps que no feia una volta de trellat. Fins la pròxima.

Els despoblats de les valls d’Al-Zaraq, Vall d’Alcalà.

L’excursió de hui és de novembre i organitzada per l’Ajuntament de Benissa, ara, lliure d’obligacions vàries faig un resum. Tota ella va recórrer alguns dels despoblats moriscos de la Vall d’Alcalà, que encara aguanten en peu.

Eixint del poble ens dirigírem cap el sud buscant el Rafalet de Benicharcos. Dins del món islàmic de l’època, els rafals eren propietats privades de persones que no tenien el perquè de viure en aquest lloc, per tant explotades per persones alienes a la propietat.

El poblet del fons és Beniaia.

De camí de tornada al poble passarem per l’aqüeducte que portava l’aigua a la Vall d’Alcalà. Sí, per baix d’eixe caminet anava una séquia per on corria l'apreciat líquid, des d’un punt pròxim (si no m’enganye) al lloc on es suposa que estaria el Pouet on es va firmar el tractat entre Al-Zaraq i l’infant Alfons.

Diuen que el que ara és església en els seus temps era el palau, bo sempre hi ha que deixar lloc per a la fantasia, millor el castell on vivia el cabdill moro.



Per darrere fa més cara d’això, plantat just a la vora de la roca. Sense les cases del voltant faria impressió en la seua època.

Abandonant novament el poble ara en direcció nord. El camí discorria entre un bosquet de carrasques joves, la natura busca tornar als origens.

Desviant-nos un poc a la dreta, amagada dins una pinada ens trobàrem una nevera enorme. Del segle XVIII, és testimoni de la xicoteta era de fred que van patir en aquells segles i del negoci de la neu, en uns temps en els quals que no havia neveres elèctriques.

Impressiona la volta tota de pedra amb cap arc de pedra, al contrari de les d’Agres.

La nevera, que aprofita una cavitat de la penya, té dos entrades, una dalt i una més avall, però encara prou amunt del fons.

Volant un poc aplegàrem al despoblat d’Adzubieta. De lluny fins i tot dona la impressió d’estar encara habitat. Els moriscos no vivien en nuclis centralitzats, com ho feren després els cristians, sinó que estructuraven el territori a través d’alqueries. Sols en aquests llocs, on després de la seua expulsió el 1609, no va haver una repoblació important han pogut sobreviure intactes fins a nosaltres.

A partir d’una casa amb pati, a l’augmentar la família anaven afegint-se habitatges, que finalment podien envoltar aquest pati central. Les cases no tenien finestres, la vida es feia cap a dins.

A la vora d’una d’elles el peu tallat en la roca del que seria una premsa d’oli, que era recollit per canal circular i dirigit a una bassa que hi havia a la dreta. En la mossa que hi ha a la roca aniria un pal, que tindria el corresponent a l’altre costat, que donaria estructura a la premsa que premsaria els esportins plens d’olives.

Algunes de les vivendes han sigut reutilitzades, sense quasi variacions fins els nostres dies.

Els murs igual eren maçoneria que de tàpia.

Tants anys i encara els arcs es mantenen en peu.

Just abans de tornar passem per la vora d’un antic pont medieval, o almenys això ens digueren.

Si l’excursió va estar interessant no menys va ser el trajecte d’anada a través del pla de Petracos de Castells de Castell o la tornada cap a Dénia amb parada al mirador del Barranc de l’Infern.

Torre de Comalatori.

En el llibre de festes d’aquest any Teo ens parlava d’aquesta construcció, i clar, des d’aquell moment tenia pendent la visita. El moment va aplegar la setmana passada. Per aplegar un sols cal desviar-se a l’esquerre un poc després de passar sota el Pont del Quisi. Encara que, segons em va explicar mon pare després, també es pot anar pel camí que gira a l’esquerre abans del riu-rau de les Valleses. Allí trobaríem la bassa on ell de menut es va banyar alguna volta (eixa per a un altre dia).

Es tracta d’un edifici de planta quadrada recolzat sobre un desnivell del terreny del que sols queden en peu les parets nord-oest, nord-est i la meitat de la sud-est. En aquesta última queden unes poques restes del que seria una construcció adjunta.

 

Ja dins, el primer interessant a la vista és l’escala de caragol que pujava al primer pis, del qual encara queda a l’inici de la volta enfront d’ella. En la mateixa paret de l’escala es veu a l’altre costat una porta (l’original) tapiada. La veritat és que per totes les parets hi ha finestres que van i venen.

A Teo li cridava l’atenció un arc de pedra cegat que semblava conduir a cap lloc, dona a la base del bancal, que aplega a la meitat del primer pis. Es veu que algú amb aquest dubte i amb ganes trobar algun tresor no ha resistit la temptació i en aquestos mesos ha fet un forat. Trobant-se què? Un forn. A partir d’ací hi ha més preguntes que respostes.

Darrere d’un mur de pedra s’amagava la boca, feta d’una pedra roja tallada a consciència en un material que no es pareix en res al tap dels voltants. Entre aquesta i el forn pròpiament dit hi ha un buit. El normal no seria que anaren a continuació? Sí, pense, però és que en inspeccionar l’interior vaig veure que no hi havia cap xemeneia. I en tornar al buit vaig comprovar que continuava cap a dalt. El que vol dir que el tir era frontal. Normal, pensant en què aquest està colgat, encara que igual abans de l’abancalament del terrenys no ho fora de forma tan profunda.

Les parets no estaven lluïdes, bé, igual sí, perquè la veritat és que tota la base estava plena d'escombraries (pedretes i argila). Segons pareix abans al forns sols els pegaven una passada amb terra o argila. Però el que més em va intrigar foren unes coses blaves que hi havia al seu interior, com si fora sulfat de coure reblanit. Per les pedres de l’entrada també regalimava una espècie d’òxid. El forn seria de pa o serviria per a alguna altra cosa?

Com que no ho tenia clar vaig anar per darrere. No vaig aclarir molt. Sols em va quedar una altra pregunta dins el cap. Per quin motiu sols hi ha pedres tosques cantoneres des del segon pis? Que no serà que el forn ja estava dins una casa tota obrada amb el tap dels voltants (amb el tir arran de marge), que després es va cegar per fer pujar l’edifici a l’altura de la “suposada” torre donant-li un aire més noble? Serà aquest el forn més antic de tota Benissa? Recordem que fins farà un segle o dos no estava permés tindre forns particulars, tot el pa s’havia de coure en el forn senyorial. 

A l’espera que algun expert aclarisca tots aquests dubtes m’acomiade fins la pròxima.

Tossal del Moro i Serrellars.

Havia fet ruta en el Camí Vell de València i en la mini caminata Mallà Verda i la veritat ja calia enllaçar-les tancant el cercle. Una mena com una altra d’atallar la part nord del nostre terme, ja que la marxa discorre un bon tros per la fita que ens separa de Gata de Gorgos. Una nota, per si algú dels que pot llig aquest modest blog: perquè l’Ajuntament de Benissa no posa una espècie de rèplica de la Roca de la Salve en el punt on estava? Al meu paréixer podria posar-se sobre el terraplé de l’autopista, que seria el punt més aproximat a l’original, sense cap problema, ja que eixe punt és terme de Benissa. A veure si hi ha sort.

Inicie la ruta passejant pel mig del pla de Senija, seguint sempre el costat de l’autopista, i just abans del primer túnel de l’autopista, a la dreta, i com Víctor em recordava, es troba el senyal que du a la senda que puja cap al Tossal del Moro (392 m).

A mitjan ascensió es pot ja entreveure Benissa, Oltà i el forat de la cova de la Garganta, un avanç del que ens espera dalt, si la inclinada senda, amb un passet “complicaet” al final no ens tira enrere.

Al llarg de tota la ruta encara que tota la vegetació pareix igual, la veritat és que, almenys al meu paréixer, ens trobarem amb tres blocs diferents. En el primer, en el tossal i casa Canela, bancals abandonats de sols profunds margosos que afavorixen pinades espesses i una gran varietat de matolls. El segon, en la baixada del tossal i Serrellars, amb l’excepció d’alguns pins i grupets de carrasques que allí malviuen, sols calcaris pocs profunds o quasi inexistents que com a molt permeten una brolla de romers, petorrels i estepes (el Rosmarino-Ericion dels botànics). De segur degradats per algun que altre incendi. El tercer després per la plana del sobirà, també de sols més o menys margosos, amb pinades i camps d’argelagues i altres punxoses que fins aquest punt no s’havien vist. Tal vegada una reacció encara persistent de la natura davant el pasturatge excessiu?

És primavera i hi ha moltes plantes en flor, però sols vaig deixar-vos dos fotos. La primera la de l’humil i discret fenàs.

Dalt del tossal trobareu les restes d’una torre de vigilància musulmana dels s. XII-XIII. I quan esteu ascendit al Serrellar, de lluny, si torneu la vista enrere comprovareu com hi ha dos margenades que marquen dos recintes, el que envolta la torre (verd) i el de més avall (blau), que seria l’albacar. Realment la posició d’aquest punt es pareix molt a la del castell de l’Ocaive: a la vora d’un escarpa i vigilant una via de comunicació fonamental. Sols faltaria trobar l’aljub. I, posant un poc d’imaginació, perquè no pensar que haguera sigut un punt estratègic ibèric, con el del morro del Castellar que es troba a l’altre costat de la Mallà Verda?

Baixant vaig trobar aquesta oruga de Papilio machaon devorant una ruda, la veritat és que els colors cridaners la fan tan bonica a la vista com la palometa en la que es convertirà. Encara que ella el que ens vol dir és: “compte amb mi, que faig mal gust i igual sóc verinosa i et mate”.

Entre una elevació i l’altra, la Casa de Canela. Un gran mas amb tot el necessari per a subsistit entre aquestes muntanyes i envoltada de corrals i bancals de murs de pedra enormes, més per l’ample que per l’alt.

Quan pujava al cim dels Serrellars a mitjan senda, vaig observar que entre les pedres que es travessaven hi havia forats on no hi havia terra, estrany. L’hauria arrastrada l’aigua? Sí, però el que no m’esperava, en documentar-me un poc a casa per la vesprada, és el saber que caminava sobre el sostre de l’Avenc dels Serrellars o de l’Home mort (ja que es trobaren una persona morta allí dins), que té l’entrada un poc més a la dreta. No entenc com no apareix més indicat en la majoria de mapes que un poc consultar, igual per a què ningú no es faça el valent i acabe….

Siga com siga la veritat és que des del cim del Serrellars (493 m) hi ha unes vista magnífiques, no vos enumere les muntanyes i pobles, feu-ho vosaltres mateixos en el vídeo que inclou unes tomes de les restes de la torre del Tossal del Moro i del que des d’allí també es pot veure. Ah, alguns punts de la costa apareixen amagats per la boira (terrera), també bonica. Nota els tres pinets que hi ha en el cim dels Serrellats es veuen des de Calp, quasi increïble.

De tornada tots aquestos insectes sobre la flor d’una estepa blanca, per les fulles blanques, em recordaren que l’hora de menjar s’acostava i que tenia que donar-me pressa.

Aplegat al pla dalt de la muntanya torne a repetir el camí de la mini caminata malla verda a partir de les cases de la Plana del Sobirà.

Passant de nou per davant de la Torreta de Canor, un altre testimoni del sistema de vigilància musulmà en l’antic terme del Castell de Calp.



Fins un altra. Bona Pasqua a tots!!!