De jardí a la Marina Alta, entre Dénia i Benissa.
Ací teniu la meua menuda aportació a la jardineria mediterrània de la casa i del jardí, amb consells de cultiu, èxits i fracassos. També trobareu ací una xicoteta finestra al jardí que la Natura ens regala tots els dies a les nostres muntanyes i camps.
Espere que vos agrade i, el que és més important, vos siga útil.
Mirant si desullava el favar, que aquest any amb el bon temps va prou avançat (bo, també és veritat que vaig sembrar una llavor primerenca), vaig escoltar un fort brunzit. Semblava el d'una abella, però més intens. Era el d'un burumbot (borinot) que s'acostava buscant les flors blanquinegres.
Concretament era un Bombus terrestris el burumbot més comú en Europa i sobretot en aquesta part de la Mediterrània. Bombus pel brunzit i terrestris perquè la reina busca els caus abandonats de rosegadors per iniciar la colònia. Aquesta pot mesurar fins el 2-2,7 cm, mentre que les obreres sols aplegaran al 1,5-2 cm.
El fet diferencial per distingir l'espècie és l'extrem blanc de l'abdomen.
Com per la seua mida es veu que no poden obrir les flors, com fan les abelles, el que fan és foradar directament la base d'aquestes per xuclar el nèctar, a l'estil de la busquereta. No saben ni poc! I encara diuen que quan un va atabalat és que sembla un burumbot.
Bo, al final, sí que vaig desullar algunes mates. Per si algú estava en el dubte. Ara veurem si el temps ens ajuda i tenim collita o he d'esperar a la primavera.
Aquest cap de setmana vaig em vaig trobar amb disgust, no complet, el Pancratium foetidum mig pansit. Fins i tot l'agret (Oxalis pes-caprae) li pujava per dalt, quan ni hauria de veure's. No vaig dubtar a l'hora de pensar en un culpable, la Brithys crini. L'havia atacat una altra vegada al final de la temporada vegetativa, amb el bulb ben carregat d'energies. Però ara ho fa a l'inici, podent afectar-lo per a l'any vinent. Ara que igual em ve bé (per això deia "no complet"), ja que no para de multiplicar-se i si continua així hauré d'arrancar-ne uns quants.
La Brithys crini, (tot el que ve és de la Wiki) és una palometa nocturna que necessita del lliri de mar (Pancratium maritimum) per a què els seus estats larvaris es desenvolupen. Però tampoc li desagraden altres membres del gènere Pancratium o de la família de les Amaril·lidàcies, com l'Amaryllis belladonna que tinc al costat del primer (encara que sembla que no tant).
La palometa posa els ous en la fulla, en la que s'introduiran les larves que eixiran d'ells. En alguns casos poden aplegar a penetrar en el bulb, significant la mort de la planta. Quan ja tenen una mida suficient ixen i continuaran menjant des de l'exterior, fins que baixaran a terra per a pupar i fer la metamorfosi. Si bé la palometa sols es pot veure a l'estiu-tardor, les orugues es poden trobar tot l'any, menys en el mesos de més fred en els que hibernaran. Com que fins ahir no va entrar l'hivern, elles ben bé que se n'han aprofitat.
Podia haver-los tirat un poc d'insecticida o haver-les agafades una a una, però vaig decidir que la natura seguira el seu camí. El haja de ser serà.
De fa uns caps de setmana, la veritat és que els lios d'això de ser fester em retenen d'escriure tot el que m'agradaria, una palometa sobre la corona d'una nadaleta "Ice Follies". No sé quina de les dos m'agrada més. Les dos, per quin motiu escollir?
La palometa és membre de gènere Pieris, ara no sé si P. brassicae o P. rapae, no va obrir les ales. Bo, millor, perquè aquestes blanques són difícils de fotografiar, almenys per a un amateur com jo, ja que són molt nervioses i s'enfugen a la primera.
De l'"Ice Follies", que voleu que vos diga, ja el posaré l'any vinent. Una llàstima que els caragols i llimacs li rosegaren les fulles.
Tots els dies, mitja hora abans de la posta de Sol els pardals busquen refugi nocturn sorollosament, generalment en el pi que creix un poc més enllà del xalet. No cal rellotge, ni artilugis amb connexió internet per saben a quin hora serà la vinguda de la nit. Sols cal escoltar-los.
L'últim de tots, el que acomiada el dia és la resabuda merla (Turdus merula). Un ocell que es pot trobar tot l'any furgant pel jardí i bancal buscant cuquets o qualsevol fruit que picar. No saben ni poc!!
Passava aquest migdia per un dels carrerons del nostre poble pensant en les pròximes entregues del blog i, de sobte, m'he vist esta palometa en una paret. La veritat és que no he pogut resistir-me de fer-li una foto. Estava esperant la nit. Bonica veritat?
El identificar-la no ha sigut tan fàcil, però al final ho he aconseguit. Es tracta d'una palometa nocturna de nom científic Cymbalophora pudica, que popularment en alguns llocs s'anomena "gitaneta" o palometa "tigre". Prou comuna en l'Europa meridional i el nord-est d'Àfrica, la podreu observar entre el final d'estiu i la tardor. La resta de l'any el passa com a oruga, alimentant-se d'algunes gramínies o de llicsons, o en forma de crisàlide.
Afanyeu-se a buscar-la que encara esteu a temps. No patiu si la vista vos falla, mesura quasi cinc centímetres, no fallareu a veure-la de lluny.
M'ha costat fer-me amb ella però al final ha caigut. Ací en la foto teniu a la culpable de que els rosers no puguen lluir les fulles sanes cap estiu, la vespa del roser (Arge rosae). Pillada descansant després d'haver fet una bona posta d'ous.
Els adults apareixen en primavera i després d'aparellar-se les femelles fan la primera posta en una llarga fila incisa en la tija del roser, sempre sobre ulls tendres o un poc més avall de la base de les flors, una mitja de vint ous. En eclosionar, les orugues es s'alimentaran de les fulles fins deixar la planta pelada. És en eixe moment, arribades a la mida adulta és quan es deixaran caure a terra per pupar i donar lloc a una nova generació. Tot i això si no baixen les temperatures, ja que en eixe moment es soterraran per hibernar fins la tornada de la primavera.
Estava jo aquest cap de setmana repassant les creïlleres per si hi havia alguna creïlla descoberta quan vaig veure que tenia visita. No no era cap veí, sinó aquesta preciosa palometa que es va parar sobre una fulla de taronger. En principi vaig pensar que era una Papilio machaon, però després de consultar el manual va resultar una parenta seua, l’Iphiclides podalirius.
Es tracta d’una espècie que es pot trobar des de la Península Ibèrica, seguint les dos bandes del Mediterrani, fins a la Xina. En la nostres terres podem veure-la des de les planes fins a les més altes muntanyes, entre els mesos de març i novembre. Les femelles posen els ous sobre les fulles de diferents rosàcies, com les fulles dels arbres del gènere Prunus (sobretot metlers i també bresquillers, bercoquers,…), pereres (Pyrus), pomeres (Malus) i Crathaegus (gargullers i sorolleres).
Havia fet ruta en el Camí Vell de València i en la mini caminata Mallà Verda i la veritat ja calia enllaçar-les tancant el cercle. Una mena com una altra d’atallar la part nord del nostre terme, ja que la marxa discorre un bon tros per la fita que ens separa de Gata de Gorgos. Una nota, per si algú dels que pot llig aquest modest blog: perquè l’Ajuntament de Benissa no posa una espècie de rèplica de la Roca de la Salve en el punt on estava? Al meu paréixer podria posar-se sobre el terraplé de l’autopista, que seria el punt més aproximat a l’original, sense cap problema, ja que eixe punt és terme de Benissa. A veure si hi ha sort.
Inicie la ruta passejant pel mig del pla de Senija, seguint sempre el costat de l’autopista, i just abans del primer túnel de l’autopista, a la dreta, i com Víctor em recordava, es troba el senyal que du a la senda que puja cap al Tossal del Moro (392 m).
A mitjan ascensió es pot ja entreveure Benissa, Oltà i el forat de la cova de la Garganta, un avanç del que ens espera dalt, si la inclinada senda, amb un passet “complicaet” al final no ens tira enrere.
Al llarg de tota la ruta encara que tota la vegetació pareix igual, la veritat és que, almenys al meu paréixer, ens trobarem amb tres blocs diferents. En el primer, en el tossal i casa Canela, bancals abandonats de sols profunds margosos que afavorixen pinades espesses i una gran varietat de matolls. El segon, en la baixada del tossal i Serrellars, amb l’excepció d’alguns pins i grupets de carrasques que allí malviuen, sols calcaris pocs profunds o quasi inexistents que com a molt permeten una brolla de romers, petorrels i estepes (el Rosmarino-Ericion dels botànics). De segur degradats per algun que altre incendi. El tercer després per la plana del sobirà, també de sols més o menys margosos, amb pinades i camps d’argelagues i altres punxoses que fins aquest punt no s’havien vist. Tal vegada una reacció encara persistent de la natura davant el pasturatge excessiu?
És primavera i hi ha moltes plantes en flor, però sols vaig deixar-vos dos fotos. La primera la de l’humil i discret fenàs.
Dalt del tossal trobareu les restes d’una torre de vigilància musulmana dels s. XII-XIII. I quan esteu ascendit al Serrellar, de lluny, si torneu la vista enrere comprovareu com hi ha dos margenades que marquen dos recintes, el que envolta la torre (verd) i el de més avall (blau), que seria l’albacar. Realment la posició d’aquest punt es pareix molt a la del castell de l’Ocaive: a la vora d’un escarpa i vigilant una via de comunicació fonamental. Sols faltaria trobar l’aljub. I, posant un poc d’imaginació, perquè no pensar que haguera sigut un punt estratègic ibèric, con el del morro del Castellar que es troba a l’altre costat de la Mallà Verda?
Baixant vaig trobar aquesta oruga de Papilio machaon devorant una ruda, la veritat és que els colors cridaners la fan tan bonica a la vista com la palometa en la que es convertirà. Encara que ella el que ens vol dir és: “compte amb mi, que faig mal gust i igual sóc verinosa i et mate”.
Entre una elevació i l’altra, la Casa de Canela. Un gran mas amb tot el necessari per a subsistit entre aquestes muntanyes i envoltada de corrals i bancals de murs de pedra enormes, més per l’ample que per l’alt.
Quan pujava al cim dels Serrellars a mitjan senda, vaig observar que entre les pedres que es travessaven hi havia forats on no hi havia terra, estrany. L’hauria arrastrada l’aigua? Sí, però el que no m’esperava, en documentar-me un poc a casa per la vesprada, és el saber que caminava sobre el sostre de l’Avenc dels Serrellars o de l’Home mort (ja que es trobaren una persona morta allí dins), que té l’entrada un poc més a la dreta. No entenc com no apareix més indicat en la majoria de mapes que un poc consultar, igual per a què ningú no es faça el valent i acabe….
Siga com siga la veritat és que des del cim del Serrellars (493 m) hi ha unes vista magnífiques, no vos enumere les muntanyes i pobles, feu-ho vosaltres mateixos en el vídeo que inclou unes tomes de les restes de la torre del Tossal del Moro i del que des d’allí també es pot veure. Ah, alguns punts de la costa apareixen amagats per la boira (terrera), també bonica. Nota els tres pinets que hi ha en el cim dels Serrellats es veuen des de Calp, quasi increïble.
De tornada tots aquestos insectes sobre la flor d’una estepa blanca, per les fulles blanques, em recordaren que l’hora de menjar s’acostava i que tenia que donar-me pressa.
Aplegat al pla dalt de la muntanya torne a repetir el camí de la mini caminata malla verda a partir de les cases de la Plana del Sobirà.
Passant de nou per davant de la Torreta de Canor, un altre testimoni del sistema de vigilància musulmà en l’antic terme del Castell de Calp.
Cavallers, les dotze del migdia i els llimacs sense por passejant-se per la terrassa com si res. És el que té l’haver construït sobre terrenys que fins fa pocs segles encara mostraven un caràcter marjalenc. Aprofite aquesta última nota per obrir un “off-topic”, perdoneu-me. En els moments més crus de les últimes glaciacions el mar es va retirar fins als vint quilometres, a partir d’ací no va fer res més que pujar fins aplegar a un màxim prou més alt que l’actual fa uns sis mil anys BP, la transgressió o intrusió flandriana. En tornar a baixar, anaren apareixent restingues, després les albuferes i, per colmatació d’aquestes, les marjals, que acabaren convertint-se en zones de cultiu per l’acció de l’home. Bo, també caldria tenir en compte la tectònica. Tanque l’”off-topic”.
Els llimacs són mol·luscs gastròpodes als quals els manca la closca, com la dels seus parents els caragols, que es veu substituïda per un mantell lleugerament calcari que protegix les parts més importants del cos. Les dos antenes superiors són els ulls i les de baix órgans sensorials.
A l’igual que els caragols en baixar les temperatures i augmentar la humitat ambiental es posen en acció abandonant els refugis estivals que els han protegit de la calor i la secor. De normal sols “treballen” de nit, però amb la humitat que fa ací a la vora de la mar, no és difícil veure’ls a ple dia. Sinó sols veureu el rastre de les seues malifetes en les fulles, cossos dels cactus, bulbs i tot el que se’ls pose per davant i que els agrade, que són un poc senyorets i tot no els agrada.
Mireu-se-lo com em xuleja!
Tot eixe forat en aquesta taronja caiguda l’han fet els nostres amics, un encara està menjant-se-la, imagineu-se quin poder de destrucció tindrien si els deixarem actuar sense control. I què podem fer? La solució més fàcil és el conegut granulat amb metilaldehid (espere que des de Jardineria Natural no m’estiren de les orelles), són mà de sant. Una solució més natural seria el sulfat de ferro, en pols o també en granulat, o les trampes de cervesa. He llegit molt i bé sobre aquestes últimes però no les he provades mai, de segur que si vos interessa trobareu molta informació a la xarxa. La veritat és que abans que donar-li-la al llimac, me la bec jo.
Esta volta estava tallant la gespa quan, esta cosina de la Vanesa atalanta va fer la seua aparició. Com que és família s'anomena Vanessa cardui. Fins que no va veure que li feia una bona foto no va deixar de pegar-li voltes a la lantana. Una presa amb les ales tancades, de costat.
I ara amb les ales obertes, observeu que estes en la seua part central estan incompletes.
Esta palometa, segons pareix, és prou comuna en la nostra zona i pot observar-se en primavera i estiu. A la tardor i hivern es refugia a l'Àfrica des d'on viatjarà cap a nosaltres en millorar l'oratge.
Tots els anys a partir de mitjan estiu les oronelles o oronetes (Delichon urbica si son de panxa blanca o Hirundo daurica si tenen la gola roja) es tornen "boges" i comencen a dibuixar cercles sobre el jardí, barallant-se i tot. Jo pensava que senyalaven, d'una forma estranya, un canvi en l'oratge. Però el que estan fent, com diu el teorema d'Occam, és més simple: s'estan alimentant. En concret d'aeroplàncton o xicotets insectes, que en este cas (no es veu en el vídeo) s'elevaven des de la verbena (Verbena hybrida).
Tant de menjar concentrat en un sol punt també atrau a altres pardalets, clar. Com per exemple estes teuladines (Passer domesticus). Mireu com estan ben atentes al moment en que la seua presa alce el vol.
També una coeta (Motacilla alba), trobe que és la primera que veig en anys per casa, no es va poder resistir.
I encara se'n va quedar algun per fotografiar, l'any vinent serà.
Estava jo esta volta mirant-me les creïlleres (Solanum tuberosum), que prompte ja estaran bones de descolgar, quan en una bledera (Beta vulgaris) que creix al costat d'estes em vaig trobar esta coseta de dalt.
Tan contenta ella, libant el poc nèctar que puguen tindre eixes minúscules flors amb la seua trompa.
Em vaig posar a buscar-la en el llibre que em servix per identificar les palometes i no la vaig trobar. Clar, perquè no és una palometa, sinó un arna de comportament diürn (normalment la majoria són nocturnes) de nom llatí Utetheisa pulchella i castellà "Nomeolvides". Podríem adaptar-ho al valencià "Nomoblides"? La combinació de colors negres i taronja, a banda de quedar molt estètica, vol indicar a tots els que se la vulguen menjar que és tòxica o que de segur tindrà un sabor horrible.
Si no m'he enganyat en la identificació, els tècnics en la matèria notaran que li falta una línia de punts negres al mig del cos.
Les "boquitas de lobo" (Antirrhinum majus) iniciaren el seu període de floració fa unes poques setmanes i ja estan resplendents. Generalment se'ls dona el nom de "Boca de dragon" o "Conillets", però ací a casa ens inclinem de sempre pel "lobo" castellà. En cara que hi tenim exemplars salvatges en el nostre entorn, els que triomfen són el híbrids de flors grans. N'hi ha de molts colors i mescles, sent tota una sorpresa el resultat de la floració d'una nova llavor, que oscil·larà entre el blanc, rosa i taronja. Per a mi són un clàssic.
Les llavors es planten, la primera volta, entre març i abril. Ja crescudes i si les condicions són idònies elles mateixa s'entrecreuaran i n'escamparan espontàniament pel jardí o terrassa, germinant quan ho creguen oportú. Algunes plantes es comporten com a anuals, però n'hi ha d'altres, que encara que mig "boves" a l'hivern, que rebroten en primavera. Com en el cas de les de les fotos. D'esta forma la seua floració s'avança prou. Jo vos recomane que les esporgueu un poc, quan comencen a moure, per llevar-los tot el que estiga sec o les rames envellides.
El nom castellà no és de bades i és que el pètal inferior és mòbil, donant la impressió de que realment allò és una boca. Els insectes, generalment abelles, per tal d'aplegar al nèctar han d'obrir-se pas entre els dos pètals tractant d'aplegar fins el fons de la flor, quasi desapareixent de la vista. D'esta manera la planta els obliga a recollir obligatòria i involuntàriament el seu pol·len que servira per pol·linitzar una altra flor. Un exemple el teniu a la foto de dalt, la tercera flor de l'esquerre començant per baix. Per si de cas algú no té la vista molt afinada, he preparat el muntatge de baix on es veu per passos. L'ordre seria esquerre-dalt, dreta-dalt, dreta-baix, esquerre-baix i tornar cap enrere. Sí perquè l'abella no pot donar la volta dins la flor, ha d'eixir a recules.
Fa no molt de temps, parlant amb el meu amic Miquel de Mallorca va eixir el tema dels pardalets que anaven a alimentar-se del nèctar de les flors de l'"Espasa de Foc" (Chasmanthe floribunda). Quines coses, no? Es que ens posem a parlar i les converses acaben ... Jo em pensava que sols era cosa d'ací, però ell em feu saber que allí també n'havia de golosets. Com que no podíem aclarir quin era el seu nom, este any em vaig proposar fer-me amb ells, de bona manera, clar! Amb més paciència que un sant, i és que no tots els pardals són tan confiats com el pit-roig, i amb el fet afegit de no disposar d'una càmera amb un objectiu potent, ací teniu el protagonistes (els comentaris i/o rectificacions seran benvinguts):
Una busqueretacapnegra (Sylvia melanocephala) o tallarot capnegre, "curruca cabecinegra" en castellà, "fàcilment" distingible per l'anell orbital rosat fort que posseeixen els adults, tots de cap negre. Dit d'una altra forma, que tenen una vora roja rodejant l'ull. Segons la Wiki és fàcil trobar-la en els jardins canviant nerviosament d'un lloc a un altre en busca del seu aliment, generalment insectes i també fruites cultivades o silvestres, a la tardor i hivern. Ací a casa fa anys que saben que per esta època disposen del dolç nèctar de l'espasa de foc i no deixen de gaudir d'ell directament de la flor (les dos fotos de baix), com si d'una abella es tractara.
I una Busquereta de casquet (Sylvia atricapilla) o tallarot de casquet, curruca capirotada en castellà. A diferència de l'altra sols els mascles mantenen un menut capell negre, les femelles el tenen d'un color marronós. També és nerviosa i té unes pautes d'alimentació semblants a l'anterior. A esta a més de veure-la prenent el nèctar com l'altra també l'he vista fent-ho a través d'un forat practicat en la base per accedir-hi més fàcilment (la foto de baix), m'imagine que l'altra també ho farà. Què no vos ho creieu? Mireu de prop.
Què vos pareix, són pilletes o no? També s'alimenten de les meloses llavors del pitospor (Pittosporum tobira).
Vos deixe amb un modest vídeo de la busquereta capnegra en acció.
Davant l'onada de fred siberià no sols nosaltres som els que busquem un poc de calor. Així em vaig trobar dissabte estes xinxes roges, repartides per la base del baladre, buscant la poca calentor que els rajos del Sol pogueren donar-los. Bo, les poques que quedaren, ja que en detectar la meua ombra, moltes buscaren refugi entre les fulles (mireu entre les seques) pensant que ja venia la nit. Què fredolines!
Tècnicament esta xinxa roja s'anomena Spilotethus pandurus i com la majoria de la seua família sobreviuen xuclant la saba de les plantes. Quan fa bon temps, es clar.
Estava jo fa uns dies fent "nyenya" (llenya) i de tant en tant pensava en allò que diuen de "que el que fa nyena s'escalfa dos voltes". I de com, encara que els refranys són molt savis per vindre de l'experiència popular, este pareix prou errat, ja que en realitat un s'escalfa normalment tres o quatre voltes. Allí estava jo amb el cap calent quan em vaig veure una cosa que revolotejava al meu voltant i, que no sé encara com, es parava a la meua cama. Què estaria pensant ella?
Era gran de veres. Unes fotos amb el mòbil i, en aplegar a casa, a identificar-la.
El seu nom llatí és Vanessa atalanta i és molt comuna en el nostre territori. Les seues orugues s'alimenten de plantes del gènere Urtica sp. (Ortígues) i de la Parietaria judaica (Morella roquera), que com tots sabem es troben amb abundància a camps i corrals abandonats i al voltant de màrgens. El curiós d'esta espècie és que encara que sempre existix una població estable a les nostre terres, a l´hivern es veu incrementada pels individus, que fugint dels freds de Centre-Europa, migren fins les nostres terres. A l'hivern els adults hibernen, però en dies solejats és possible veure'ls.
Ja feia temps que tenia l'espina clavada de no haver pujat mai al Montgó i el moment de solucionar-ho va ser este diumenge, nou d'Octubre, gràcies a una ruta guiada que organitzava l'Ajuntament de Xàbia.
Es tracta de la ruta 6 amb inici a La Plana de Xàbia, uns 3,5 km/2 hores (en cada sentit) i 550 m de desnivell. Això, mig kilòmetre, tota eixa mola de roca.
El camí d'accés al cim està a l'esquerre de la foto, però abans la senda (molt ben marcada) va traçant grans zig-zags, que fins i tot apleguen al costat dret. El pas per la "Penya Roja" ens marca, en certa manera, que estem a mig camí.
Des d'ací ja s'aprecia el Cap de Sant Antoni i La Plana en tot el seu conjunt i fins i tot, encara que prou oculta per la boira, l'illa d'Eivissa. Ara podria dir el que es diu a Campos (Mallorca) "Veieu allò que no es veu? Allò és Eivissa (Cabrera a l'original)".
I quan un, després d'un hora i pico de pujada, pensa que la cosa ja està feta, se'ns posa al davant una senda empinada i infernal entre roques, almenys per a un amateur com jo, amb alguna sorpresa pel mig, com esta Lasiommata megera. N'hi havia d'altres, però no es varen deixar fotografiar, estaven més pendents de festejar. També hi havia prou llagostins, però com comprendreu no fan fotos molt atractives i no n'he posat cap.
L'esforç val la pena i en pocs metres arribem al nostre destí. Vos deixe amb un modest vídeo del que des d'allí es pot veure: Xàbia, tota la Marina fins Bèrnia (Benissa inclosa), el Puig Campana, els radars de l'Aitana, Dénia i bona part del Golf de València.
Descansats i esmorzats toca baixar, de nou per eixe pas infernal i la resta de la sinuosa senda.
No he comentat res de la vegetació perquè es veia prou escarransida, normal, entre la insolació, la falta de pluges, els vents de la mar i els incendis que l'han empobrida no podíem esperar altra cosa: margallons, estepes, arçots, argelagues, romers, ... Si de cas esta carrasca solitària baix del cim. Trist record del que va ser una volta tot allò.
