Híbrids de Tritonia

Ja fa uns mesos que vaig presentar les noves adquisicions per a aquesta primavera. Hui toca parlar de la segona de la qual es parlava en aquella publicació, els híbrids del gènere Tritonia.

Després de plantar-los tots junts en la mateixa maceta, el resultat no m'ha decepcionat. Dia rere dia va augmentant el colorit (la foto és de fa uns dies).  D'esquerre a dreta: dalt Avalanche, Plymuth Pastel; baix Tangerine, Pink Sensation. La llàstima és que igual que la seua parenta, la Tritonia crocata de la maceta de l'esquerre, en el moment de la floració les fulles comencen a secar-se restant-li vistositat.

Un detall de la Pink Sensation.

Un detall de la Plymuth Pastel.

Preparatius per a la pròxima primavera

Encara que el bloc ha estat prou inactiu la veritat és que l'activitat al jardí i a casa no para.

Com a mostra estes compres que he fet per a pròxima primavera.

Primer una Chasmanthe floribunda var. duckitii, una varietat groga de la C. floribunda clàssica. Les pedres per a marcar on estan plantats, clar.

I després uns bulbs de Tritonia crocata de color blanc, rosa, "pastel" i roig intens (Avalanche, Pink Sensation, Plymuth Pastel i Tangerine). Ací les pedres per a senyalar la secció corresponent a cadascun d'ells en la maceta.

 Per al veure el resultat haurem d'esperar quasi mig any, però segur que val la pena.

Hippeastrum Samba

A primera vista sembla igual que els de la meua iaia la veritat és que si un es fixe es noten les diferències, tant en la distribució del color com en la major rugositat dels pètals. Trobe que sobren més paraules.

Tritonia crocata

Fruit dels intercanvis amb una bona amiga portuguesa, esta tardor m'aplegaven unes cebetes, tècnicament corms, de Tritona crocata. Ja fa anys que les em vaig trobar amb elles en el seu bloc i que vaig llegir la història de com en veure-les en passar per davant de la casa d'unes dones majors els en demanà unes quantes. Petició que va ser de sobra corresposta.

D'igual manera jo també li'n vaig demanar pel goig que em feren i ací la teniu. Faran llavor?

La Tritona crocata pertany a la família de les Iridàcies, i per tant és cosina llunyana de les freesies, lliris i safrà. Com la primera és originaria de Sud-àfrica i creix en unes condicions climàtiques del tot similars a les nostres. No aplegarà als dos pams però té la gràcia d'allargar la temporada de floració de les seues paisanes, en ordre: freesies, sparaxis, ixies i tritonia (de les dos del mig ja parlarem un altre any). Si vos fixeu, la flor té unes línies grogues en la base i el estams són, estranyament, morats.

Sorpresa - Eucharis amazonica

Este cap de setmana passat em vaig endur una bona sorpresa quan vaig aplegar a la caseta. L'Eucharis amazonica, que pareixia voler florir amb unes "floringues" inapreciables s'havia transformat en el que veieu dalt i baix. Ja era hora! La pobra, al cap dels anys suportant el fred hivernal i els caragols que li fan pols les fulles al final s'ha comportat.

L'Eucharis amazonica és, com el nom indica, originaria de la selva amazònica del Perú. Segons pareix, la varietat cultivada és un antic clon estèril que en el seu medi s'associa a llocs sagrats.

Pel que fa al seu cultiu, no li agrada gens el Sol directe i sí un substrat ric i humit. En la seua terra d'origen florix en primavera i tardor. Però en el nostre clima trobe que hi ha que hi ha que estressar-la un poc deixant-la secar una temporada o fent-la passar un poc de fred perquè ho faça. No ho tinc clar. Ara que ja he comprovat que si vol pot, m'aplicaré per a esta tardor.

Barlia robertiana. Tota una orquídea

Fa dos dies anava jo per un camí entre bancals abandonats i, de sobte, vaig veure unes coses roges en la querena d'un d'ells, allí entre el fenàs (Brachipodium sp.). El que va passar a continuació ja ho podeu imaginar.

La meravella que estava allí esperant, que la polinitzaren i no a que algú com jo anara a admirar-la, era esta Barlia robertiana o "mosques grosses" (cosa que vaig aclarir després). Segurament l'orquidea més gran que podem trobar en les nostres terres i, per sort per nosaltres, restringida dins el País Valencià a les zones costaneres de les dos Marines i a la Vall d'Albaida.

Floreix entre febrer i maig. Obriu bé els ulls per si en veieu alguna en fenassars de bancals abandonats o en vores de camins.

No vos penseu que les fotos són cosa del "macro" de la càmera, calculeu la seua altura comparant amb la mà. Normalment esta es troba entre els 25-60 cm.

El fet que este missatge estiga escrit en passat no és casual, la cosa és que uns dies després vaig tornar a passar i em vaig veure que les flors se les havien menjades unes cabres. Què anem a fer, és la llei de la supervivència!

Planter d'hivern.

Normalment sols faig planter a l'estiu per a les plantes de temporada, però este hivern no sé com m'he trobat "forçat" a fer una barbaritat de planters de "cebetes" diverses. Primer vaig començar amb unes llavors de Sparaxis sp. (davant) i d'un híbrid entre Tritonia crocata i T. deusta (darrere), que vaig comprar per internet.

Després vaig arreplegar unes quantes de Lapiedra martinezii, que no estan responent molt bé a la prova. Espere que al final en quede alguna.

Vaig continuar amb unes poques llavors del creuament entre el Cyrtanthus elatus roig i el rosa.

I per acabar-ho d'arreglar, que conste que estic molt agraït, la meua amiga Cris, des de Portugal, m'envià estes de Habranthus tubispathus,

Habranthus tubispathus var. roseus,



i Habranthus robustus (van un poc més endarrerides que les dels seus cosins)



I es queden per eixir les clívies, d'eixes que penja la flor, que m'han eixit este any i les llavors de Nerine sarniensis i Haemanthus coccineus que encara no han germinat. Tota una festa per a la casa. Feliç Any Nou!!!

Hippeastrum johnsonii. Els altres de la iaia.

Si bé hi ha gent que diu que no, que no és tan antiga, anem a passar de tot i creure en el romanticisme. El romanticisme de veure esta flor i pensar que va ser creada el 1799 a Anglaterra pel creuament de dos de les primeres espècies d'Hippeastrum conegudes (H. reginae x H. vitattum). Sí, fa 212 anys el senyor W. Johnson, rellotger de professió i jardiner aficionat, després de moltes proves la va crear per nosaltres, d'ací el H. johnsonii. La seua floració no és tan espectacular com la dels últims que han eixit al mercat, però també són interessant en la seua senzillesa.

I que des d'aquell moment a anat multiplicant-se i estenent-se per tot lo món, generació rere generació. De fet, segur que si al vostre veïnat o en qualsevol caseta de camp tenen algun exemplar d'este gènere, segur que és este híbrid. Ara algú dirà, doncs no jo en tinc un altre. Sí, darrere d'este el més estés és el que vérem fa dos anys.

Hippeastrum Lemon Lime.

De tots els colors possibles (blanc, roig, rosa, ...) pels Hippeastrums, coneguts generalment com a Amaryllis, el groc és un dels més rars. Realment en la majoria de casos no es tracta d'un groc pur, sino que solen tenir un punt més o menys verd. I clar, no podia deixar de tenir-ne un, el Lemon-Lime (Llima-Lima). El nom fa referència al que deia abans, el groc verdós de les seues flors.

Este híbrid, creat a Holanda l'any 1993, compartix amb la resta de Hippeastrums d'este color un cultiu complicat. Sí, perquè com comenta Veronica M. Read en el seu llibre sobre el gènere, este en particular, té la fastidiosa costum fer molts fills. Cosa que en el meu cas es va complir, ja que el segon anys després de comprar-lo, no sé per quin motiu, la ceba mare es desintegrà per donar 6 o 7 bulbets. Podria pensar algú: millor, no? Doncs no, perquè això m'ha impedit gaudir de les seues flors 2 o 3 anys. Tota una festa! Però, com es sol dir, no hi ha mal que cent anys dure.

Clivia miniata

Les clívies són unes plantes molt agraïdes i prou comuns als nostres patis i terrasses pel seu fullatge verd i llustrós. Però, com la majoria de les plantes de flor que hem vist fins ara, no són originaries dels nostre continent, sinó de l'Est de Sud-Àfrica. Els primers exemplars arribaren a Anglaterra a mitjans del s. XVIII i més tard reberen el nom de Clivia en honor de Lady Charlotte Clive (Duquessa de Northumberland), qui va ser la que va cultivar el primer exemplar tipus del gènere. Segons la forma de la flor es poden dividir en dos grups: les de flors estretes, cilíndriques i penjants (pol·linitzades en el seu medi per pardals) i les de flors flors obertes (pol·linitzades per papallones). El segon tipus és el més vistós i el que anem a veure ara, la Clivia miniata, ja que és en este moment (en primavera) quan florixen.

Esta és la que, després de múltiples assajos, ha donat lloc a numerosos híbrids. El que veieu a la foto és un més. Hui podeu trobar als centres de jardineria altres amb diferents tons taronja o sols grogues. Encara no han aplegat ací el híbrids de fulles variegades (ratlles blanques), formes minis i flors dobles. Però ho faran no patiu. De veritat que algunes s'ho valen.

Pel que fa al seu cultiu és molt fàcil, encara que podeu trobar guies més precises a la xarxa que poden assustar a algú. Per la meua experiència personal puc dir-vos que necessita d'una posició protegida dels rajos del Sol, mitja ombra, o les fulles poden cremar-se-vos. Pel que fa al rec, no heu de deixar que s'assequen del tot a l'estiu. Teniu en compte que venen d'un lloc on les pluges són més freqüents a l'estiu que a l'hivern, just al contrari que nosaltres. Ah, se m'oblidava, els agrada tenir el peu apretat. Per això haureu de donar-los l'espai just a les seues arrels engrossides.

L'altre tipus ja el veurem un altre dia, de moment podeu contemplar les seues fulles llargues per darrere de la C. miniata.

Entrada en primavera 2011

Esta foto ja és un clàssic del bloc, l'entrada de casa a Dénia. Este any les silenes han deixat lloc al "pets de flare" (Calendula), però les freesies continuen donant espectacle i fragància als visitants.

Acabe amb un híbrids espontani de freesia que m'agrada molt i que, de fet, tinc apartat a veure si aconseguisc multiplicar-lo. Una mescla de groc-taronja vetejada de roig-rosa. Sols em falta batejar-lo (donar-li un nom) que això dona molt de pedigrí.

Preludi de la primavera.

Les últimes nadaletes (Narcissus tazetta) encara ens alegren amb els seus colors. Però elles saben i nosaltres també que el seu temps està a punt d'acabar-se.

Senzillament perquè el bon temps va fent les seues primeres aparicions. Encara quedaran dies frescs, però ja no com els de Gener, espere! I per això que, en este preludi de la primavera, trobem als més atrevits i valents, sense por al que puga venir.

Este gajol (Iris sp.) feia ja uns anys que no donava senyals de vida, s'havia fet un poc gandul, sort que este any s'ha espavilat. És igual que els que la meua iaia tenia a la caseta de Benimarraig. No han pegat voltes des d'allí a ací.

Per cert, per si hi ha algú que seguix al detall el bloc, pot ser diga, però este no el va traure l'any passat? No, este és més baixet, uns dos pams d'alt, mentre que l'altre en fa tres o més. I si vos fixeu, les flors, que pareixen iguals a primera vista, mirades en detall són prou diferents.



I no podia acabar sense recordar un fixe d'estos dies, l'agret (Oxalis pes-caprae). Esta, no sé si ho recordareu es tracta de la varietat "Flore pleno" de flors dobles. Si no fora perquè és una pesta donaria gust plantar-se-lo en maceta.

Hippeastrum Charisma a l'ombra.

Sí, a l'ombra. A voltes no sabem la fortuna que tenim de viure en un lloc amb tanta intensitat solar. La quantitat de gent que ve a gaudir-la és una bona prova. El mateix els passa a les plantes. Si bé per a algunes és un gran problema, a altres els fa intensificar els seus colors. Una prova d'açò són dels flors dels Hippeastrums (o Amaryllis). Per aconseguir la intensitat de color que nosaltres podem gaudir, els europeus del nord han d'utilitzar il·luminacions especials.
Per exemple, les flors de l'H. Charisma que vaig posar l'any passat s'havien format a ple Sol. Observeu la intensitat del color roig.

En canvi, estes d'este any, com que són les últimes a esclatar, s'han anat fent a l'interior de casa. La forma està ben marcada, però li falta eixa força del color. Però així tot té el seu encant.

Blancs en parella.

Les cebes blanques (Hippeastrum/Amaryllis) comprades a la xarxa s'han posat d'acord per florir al mateix temps. El "Matterhorn" (Holanda, 1995) amb unes flors espectaculars per la seua grandària.

I l'"Alfresco" un exemplar doble, o triple segons autors (jo ho trobe també), creat a Sud-Àfrica el 1999. Es rar trobar híbrids d'este país al mercat, almenys eixa és la meua impressió, la major part del que es troba per ahí és d'origen holandés. Una cosa particular d'este és que fa unes vares florals molt llargues, que de vegades, són incapaces d'aguantar el pes de les flors i es doblen.

El que deia al principi una bona parella de blancs.

Les fotos estan un poc fosques, però és el que s'ha pogut fer amb l'oratge que tenim este Maig. Imagineu-ho amb un bon Sol.

Hippeastrum Giraffe

Comprat l'any passat, no va florir. Este any, per poc tampoc, els caragols ja li havien fet un bon forat.

Però finalment ha hagut sort. Realment se n'ix un poc del que tinc per casa.

Freesia double mix

La tardor passada en anar a un centre comercial em vaig trobar amb este paquet surtit de "Fressia double mix", o siga freesies dobles de varis colors. I com que les vaig plantar un poc tard, han florit un poc tard també. Però de veritat val la pena. 

Pel conjunt que fan i per les noves combinacions de color o de forma. Per exemple este groc doble.

O estes de color rosa també dobles.

A veure si fan bulbets i augmenten ràpidament.

Double white team

Sempre es treballa millor que equip que per separat. Per això la Cal·la i els Gajols s'han posat d'acord en l'hora de florir i en el color.

La Cal·la (Zantedeschia aethiopica) es troba ara en el seu moment ideal, oferint totes les setmanes un grapat de flors blanques. Estes de la foto no estan "molt allà", però és que les bones ja estan fent de decoració a casa. Imagineu-se com estaria amb quatre o cinc flors més. També costa de creure que tota esta verdor a l'estiu desapareix, ja que esta calla és de creixement hivernal. Hi ha altres, com la que tinc a l'altre costat de casa, que no perden quasi la fulla en tot l'any.

Si en teniu no vos oblideu de donar-li molta aigua, si ho feu vos respondrà així.

I al seu costat el Gajol blac (Iris albicans), un dels primers a florir. Si de vegades els altres gajols fan patir, per la lentitud al créixer, este és al contrari. I és que és un supervivent, el vaig arreplegar de la vora d'una carretera. Amb el que això significa: herbicides, segadores mecàniques, etc. Una altra cosa bona que té és que manté prou el fullatge tot l'any, així a l'estiu, encara que no tinga flor, dóna un punt de verdor.

Iris sisyrinchium

Un se'n va de Pasqua a menjar-se la mona per ahí i no espera trobar-se cosetes com estes per la muntanya. Clar, jo em pensava que ja tenia controlat la major part del que creix per ahí. Però, sempre hi ha coses per aprendre.

Una d'elles esta. Uns lliris diminuts, molt pareguts als lliris holandesos, amb una flor de la mida d'una moneda de dos euros. Segons el "Claves para la Flora Valenciana" es tracta de l'Iris sisyrinchium. Que com es pot comprovar, florix per ara.

Forma grupets en zones més o menys lliures de vegetació, com per exemple vores de camins a la muntanya. Podriem dir que es tracta d'una "delicatessen" de la nostra natura.

Abandonament

Esta foto és de fa una setmana, d'abans de fer la primera tallada de la gespa de la temporada. Sí, sé que generalment un deuria fer-li un repasset de volta en quant. Però, és que a l'hivern no m'apetix i com que tampoc creix molt preferisc deixar-la al seu aire.

No em digueu, sí ja sé que fa cara d'abandonament, que no està ben colorit, amb totes les freesies (al davant, a la maceta i baix la yucca) i les flors de l'agret (tota la resta) normal i el "Flore Pleno" (a l'esquerre). Em feia llàstima tallar-lo, però... era l'hora.

Freesies

Les freesies (Freesia) també fan la seua aparició a principis de març. I amb elles el seu perfum que inunda tot el voltant.

La de dalt i la de baix són de colors i formes que hui ja no es troben a la venta. Són més menudes, però per això, no menys boniques. Totes eixes cabotetes que veieu al costat i darrere són capolls que estan esperant a obrir-se. Imagineu-s'ho quan estiga tot obert.

Esta d'ací baix és un híbrid més modern, al terrat de casa, més gran i també ben colorit. Són boniques abans d'obrir-se i tot.